Els nens que Dinamarca rebutja

Copenhaguen“Vaig arribar a Dinamarca fa cinc anys i des de llavors he viscut en 11 camps”. L’Omid Azizi és iranià, té 17 anys i viu a Dinamarca amb la seva mare i el seu germà, de 15. Parla de camps per referir-se als centres per a sol·licitants d’asil. Al país escandinau n’hi ha 14, dos dels quals són de deportació, on s’envien els demandants a qui s’ha denegat l’asil i que “no col·laboren” en el seu retorn als països d’origen, segons la pàgina web dels serveis penitenciaris. El més polèmic és Sjælsmark, reservat per a les famílies. Hi viuen unes 240 persones, més de la meitat, menors. Des de fa mesos, Sjælsmark és al centre del debat polític a Dinamarca.

Diverses organitzacions humanitàries i el Defensor del Poble han criticat les condicions en què s’hi viu, especialment perjudicials per al desenvolupament dels infants i els adolescents. “De tots els camps en què he estat, Sjælsmark és el pitjor, s’hi viu molt, molt malament”, assegura l’Omid Aziz en una entrevista a l’ARA. És un centre semiobert, perquè els interns poden sortir-ne durant el dia, però per a l’Omid “és una presó al 100%”.

Situat a uns 30 quilòmetres al nord de Copenhaguen, Sjælsmark va començar a funcionar el 2015 -any en què el país va rebre un pic de 21.000 sol·licitants d’asil-, amb un govern liberal-conservador i amb la intenció que fos l’últim pas abans de la deportació, però la primera família no s’hi va establir fins al desembre del 2016. Des de finals de juny el Partit Socialdemòcrata governa en solitari a Dinamarca i, malgrat que manté una política dura en qüestions migratòries, el nou executiu ha anunciat petits canvis per millorar la qualitat de vida dels menors a Sjælsmark. De moment, permetrà que les famílies puguin fer els àpats a casa seva, tot i que segueix estant prohibit cuinar als barracons, una de les principals reclamacions dels residents, que critiquen la manca de varietat i poca qualitat dels àpats servits a la cantina del centre.

Estada llarga

“La idea era que s’hi estiguessin com a màxim 15 dies, però aquest límit de temps no s’ha complert mai. Hi ha gent que hi viu des de fa més de dos anys”, explica Morten Goll, director de Trampoline House, una organització sense ànim de lucre que a principis del 2018 va obrir un casal per a refugiats i demandats d’asil a la capital danesa. “Són antics barracons militars, però van eliminar-ne les cuines, el gimnàs... No hi ha res a fer, allà. Els hi envien per fer-los sentir que no són benvinguts i fer-los entendre que és l’última etapa i que han de marxar”, descriu Goll, que critica que la intenció del govern és que la vida als camps sigui tan desagradable que optin per tornar als seus països d’origen. “Molts, però, no poden tornar”, avisa, ja sigui perquè els països dels quals provenen no els accepten o perquè s’enfrontarien a persecucions i, fins i tot, execucions.

L’Omid, per exemple, fa vuit mesos que viu a Sjælsmark amb la seva família, i assegura que si tornessin a l’Iran posarien en risc la seva vida. “Si tornem allà, estem morts, 100% segur”, assevera. Ho explica des del pati del centre de Trampoline House una tarda assolellada de juny. “Aquí hi tinc amics, a Sjælsmark no. Aquí podem ser actius, allà no hi ha res a fer”, relata.

Segons Goll, l’objectiu d’aquest casal és “intentar construir una comunitat de suport”. Hi ha nens corrent, jugant, parlant amb els voluntaris i amb les altres persones que acudeixen al centre buscant un lloc per relacionar-se fora dels camps. Alguns treballen fent les feines del dia a dia del casal -cuinen, netegen, arreglen el jardí...-, d’altres aprenen oficis -perruqueria, costura- i d’altres fan cursos de danès i d’anglès.

Goll enumera els tres grans problemes que pateixen els sol·licitants d’asil als centres de deportació i que Trampoline House pretén atenuar: la pobresa (no tenen permís per treballar i no reben ajuts econòmics, només un paquet amb productes de primera necessitat cada dues setmanes), l’aïllament i la depressió.

“Segons el govern, han de quedar-se al camp. L’argument és que és culpa seva, perquè senzillament podrien decidir tornar-se’n cap a casa”, lamenta Goll, però assegura que les condicions de vida a Sjælsmark no propicien que la gent vulgui marxar, sinó al contrari: “Fan que caiguin en un estat de depressió i manca d’esperança que destrueix les seves capacitats, i acaben sentint-se absolutament impotents. No podrien viure enlloc fora del camp”.

Problemes psicològics

Un informe recent elaborat per la Creu Roja ha posat de manifest els problemes psicològics que la vida a Sjælsmark provoca als nens i adolescents. Després d’entrevistar 56 famílies amb fills d’entre 2 i 17 anys, l’organització ha conclòs que el 80% dels menors rebrien un diagnòstic psiquiàtric si fossin examinats.

Segons expliquen a l’ARA les autores de l’estudi, Rie Bornfeld i Sólveig Gunnarsdóttir, els menors presenten “problemes de comportament, de concentració, dificultats per dormir, malsons... en definitiva, molts signes d’angoixa psicològica”, i alerten que existeix el risc que aquests símptomes es converteixin en crònics. “Alguns fa temps que viuen a Dinamarca i han viscut en diferents centres, canviant constantment d’escola; alguns porten tota la vida fugint de països en guerra i tenen símptomes d’estrès posttraumàtic”, afirmen.

És el primer que Aziz explica al preguntar-li pel centre: “No dormo mai a les nits i sempre tinc mal de cap. Fa tres anys que tinc mal de cap, però des que soc a Sjælsmark ha empitjorat molt. Aquí, molts nens es posen malalts -relata-. Penso massa en la presó... no tinc res, no tinc somnis ni res semblant”.