"Els últims dies se sent primer l'explosió i després la sirena"

Enviada especial a KíivCap a les onze de la nit va sonar una gran explosió. Va ser tan tremenda que es va sentir perfectament des del centre de Kíiv, tot i que el lloc on va caure el projectil és a més de deu quilòmetres de distància. Les tropes russes van atacar diumenge a la nit el centre comercial Retroville, situat al nord-oest de la capital ucraïnesa. L'edifici va quedar arrasat gairebé del tot. Les imatges són apocalíptiques. En una de les parets que es va mantenir dempeus, es podia llegir aquest dilluns els noms d'alguns dels establiments que el centre comercial acollia: un Leroy Merlin, un H&M, un McDonald's… Era un complex enorme.

El Retroville és en una àrea residencial de Kíiv, però disposa d'una zona d'aparcament tan àmplia que la majoria dels blocs de pisos són a desenes de metres del centre comercial. A més, alguns estan en construcció i, per tant, no hi viu ningú. Això explicaria l'escàs nombre de víctimes a l'atac: les autoritats ucraïneses han informat de vuit morts. I també el fet que es produís a una hora en què no hi ha ni una ànima pel carrer a Kíiv. A la capital hi ha toc de queda des de les vuit del vespre fins a les set del matí.

L'atac ha estat una gota més en un got que en aquesta ciutat està a punt de vessar-se per a molts. Les sirenes antiaèries que avisen d'un possible bombardeig sonen a la capital diverses vegades al dia. O millor dit, sonen a la part occidental de Kíiv, que és la part antiga de la ciutat, i on hi ha sirenes als diferents barris que daten de l'època de la Guerra Freda. A la part oriental, la situada a l'altra banda del riu Dniéper, que divideix Kíiv en dos, no hi ha sirenes que valguin. És una zona residencial que es va construir a partir dels anys vuitanta. Allà els veïns es guien mitjançant una aplicació del mòbil que adverteix d'un possible bombardeig, o dels avisos que es difonen per la televisió.

Amb tot, la majoria de la gent ja no fa cas dels avisos. Sona la sirena i ni s’immuten. La majoria de vegades es tracta de falses alarmes, i en altres és una pura loteria: Kíiv és una ciutat immensa, el projectil pot caure en qualsevol lloc, i tothom confia que no sigui sobre casa seva. Cadascú ho viu com pot: amb més o menys angoixa.

La Irina té 50 anys, és infermera i ho porta malament, molt malament. Es va instal·lar al metro quan va començar la guerra, el 24 de febrer, ja fa gairebé un mes. Quan li pregunten per què, li cauen les llàgrimes: “Ja vaig fugir de la guerra una vegada, i ara em trobo amb el mateix”, és una de les poques coses que aconsegueix dir amb un nus a la gola. És originària de la província de Lugansk, a l'est d'Ucraïna, on el conflicte va començar el 2014. “M'espanto amb qualsevol petit soroll –segueix explicant com pot– i em fa por refugiar-me en un soterrani perquè, si s'enfonsa l'edifici, quedaria sepultada per la runa”.

Al metro està amb la seva parella, l’Alexander, i el seu gat. Han muntat una mena de campament al passadís central de la parada de l'estació de Dorogojitxi. Tenen mantes, coixins, un parell de maletes on guarden la roba... Ell assegura que surt al carrer cada dia perquè li toqui una mica l'aire, i un cop a la setmana fa un tomb per casa per assegurar-se que tot està en ordre. “Podríem fugir a un país de la Unió Europea, però allà et tracten bé al principi i després t'has d'espavilar com puguis. I nosaltres ni tan sols sabem parlar anglès”, afirma per justificar que hagin decidit quedar-se a Ucraïna. A ell no l’han cridat a files malgrat l'entrada en vigor de la llei marcial al país, perquè té una discapacitat.

El més sorprenent és que no són els únics. A la parada de metro de Dorogojitxi hi viuen moltes altres persones, al mig del passadís, des de fa gairebé quatre setmanes. El millor és que ara la freqüència del metro és escassa: els combois passen cada mitja hora i hi viatgen pocs passatgers. A més a la parada hi ha lavabo i els voluntaris els porten menjar preparat. I el més important: sens dubte, és el lloc més segur de la capital. El metro de Kíiv és un dels més profunds del món: per arribar a les andanes, cal baixar metres i metres d'escales mecàniques.

La gent de Kíiv també han buscat altres alternatives. Nika Pona té 31 anys, és matemàtica i teletreballava des de la capital ucraïnesa per a una empresa de Barcelona, però ara no té el cap per concentrar-se en res. I no n'hi ha per a menys: viu a la setena planta d'un bloc de pisos soviètics al nord-oest de la capital, la zona més propera als combats. Si vol dormir bé, explica, l'única solució és anar al soterrani de l'edifici. Si no, no se sent tranquil·la.

El soterrani en realitat són les entranyes de l'edifici per on passen les canonades de la calefacció. Un lloc on ningú aniria tret que hagués de fer una reparació. Ara, però, un veí manetes ha condicionat el lloc amb unes quantes bombetes i un endoll per poder carregar les bateries del mòbil, i són diversos els llogaters del bloc de pisos que hi passen la nit. La Nika s'ha emportat un sac de dormir, un coixí i una mica de menjar. Altres fins i tot hi han col·locat algunes cadires.

La Nika sí que fa cas de l'avís de les sirenes antiaèries. "El problema és que en els darrers dies se sent primer l'explosió, i després s'activa la sirena", lamenta. O sigui, quan ja és massa tard. I això, assegura, sí que l’angoixa.