Michel Barnier, fredor alpina impassible per a l’irracional desgavell del Brexit

Brussel·lesAquest mes, a Albertville, una ciutat francesa a tocar dels Alps, ja hi glaça a les nits. Amb aquest fred es va forjar la temprança de Michel Barnier, polític francès de llarguíssima carrera institucional, conegut i reconegut des dels últims anys per ser la cara europea que ha negociat la primera pèrdua de la Unió: el Brexit. La primera victòria política de Barnier va ser la de portar els Jocs Olímpics d’Hivern a Albertville, el mateix any que Barcelona acollia els grans Jocs; l’última (de moment) ha sigut la d’evitar que el divorci entre el Regne Unit i la Unió Europea no descarrilés en un camí ple d’accidents i avaries. I el que és més meritori: sense perdre els nervis ni aixecar el to en cap moment.

Barnier ja té 65 anys i acumula una llarga trajectòria política de càrrecs ministerials a França i com a comissari a Brussel·les, que destaca des de l’elegància, la seriositat i també des d’una temperança que no li ha estalviat l’etiqueta d’avorrit. El compromís polític i l’europeisme, ha dit en diverses entrevistes, l’ha forjat tenint sempre de far la imatge en què el general De Gaulle i el canceller Adenauer es donaven les mans en un símbol de la reconciliació franco-alemanya el 1963 en la signatura del Tractat de l’Eliseu. Per recordar-ho la té emmarcada al seu despatx de Brussel·les, on ha ocupat diversos càrrecs. Hi va aterrar com a comissari de Política Regional el 1999, amb Romano Prodi, i va tornar el 2010 com a comissari de l’Interior de Durao Barroso. Abans havia sigut assessor d’Afers Europeus de Jacques Chirac, ministre de Medi Ambient, d’Agricultura, d’Exteriors i d’Afers Europeus. Tota una carrera que va començar enganxant cartells de De Gaulle d’adolescent i que ha conduït des d’una visió conservadora amb accent centrista, que l’ha convertit en la personificació de la conciliació tan necessària en la irracionalitat de tot el desgavell del Brexit, encara que no sempre prou valorat en el si de la seva família política: en dues ocasions no el van triar com a candidat per presidir la Comissió malgrat que fa temps que s’hi posa bé.

Des del 2016 és l’encarregat de negociar el Brexit, unes converses que ha gestionat amb admirada impassibilitat fins i tot quan l’expremier Theresa May va haver de renunciar deixant pas als constants desafiaments i sortides de to de Boris Johnson. Però mai l’han fet sortir de polleguera. “El Brexit és una universitat de la paciència”, ha dit últimament sobre les últimes converses. Barnier s’ha esforçat a deixar fora les “emocions” i enfocar les converses des d’una fredor alpina que li han fet guanyar-se el respecte, fins i tot, dels tabloides britànics. De Theresa May en va elogiar la seva “resistència” i d’ell mateix se n’elogiarà la seva capacitat de mantenir-se com a contrapès racional d’un embolic com el Brexit i malgrat tenir la dificultat afegida de representar 27 sensibilitats, que ha aconseguit acontentar gairebé sense fissures. Irònicament, qui més traves hi ha posat en l’últim moment ha sigut França.