Mil dies de govern de May: com ha arribat fins aquí?

BarcelonaTheresa May tira la tovallola i abandonarà el lideratge del Partit Conservador i del govern del Regne Unit el divendres 7 de juny. "No he sigut capaç de fer-ho", ha dit en una compareixença davant la residència oficial del número 10 de Downing Street, en què ha confirmat els insistents rumors que circulaven per Londres des de feia dies. El mandat ha sigut marcat per les dificultats per tirar endavant les negociacions del Brexit i, sobretot, per l'oposició frontal que ha trobat en les seves pròpies files.

Han passat 1.059 dies des que Theresa May va assumir el càrrec de primera ministra britànica després del tsunami del referèndum del Brexit en què, contra tot pronòstic, va guanyar l'opció de deixar la Unió Europea. Començava un mandat ple d'entrebancs i de crides a la seva dimissió.

Arribada a Downing Street

May va arribar al lideratge després de la dimissió de David Cameron, que va fer un pas al costat arran de la derrota en el referèndum del Brexit. Era el 13 de juliol del 2016 i la nova primera ministra va evitar en el seu primer discurs referir-se a Europa, tot i que ha acabat sent el gran tema del mandat i la seva gran pedra a la sabata. Paradoxalment, la 'premier' havia defensat en campanya l'opció de quedar-se a la Unió Europea, com el seu antecessor.

Comença el Brexit

El 28 de març del 2017 Theresa May va oficialitzar la posada en marxa del calendari del divorci europeu amb la signatura de la carta oficial en què informava Brussel·les de la intenció de deixar la UE. Posteriorment, el Regne Unit també va fer oficial la invocació de l'article 50.

Més que un drama personal

L'incendi de la Torre Grenfell de Londres, el juny del 2017, va tocar de ple la credibilitat i popularitat de la 'premier', que es va veure incapaç d'empatitzar amb el patiment i el dolor de les famílies de les víctimes mortals i dels veïns que ho havien perdut tot. Fins i tot la reina Isabel II va mostrar més proximitat amb els residents, de classe baixa, que May.

Negociacions amb Brussel·les

El 19 de juny del 2017, els equips britànic i europeu van engegar converses per intentar trobar un acord per al Brexit. "Brexit vol dir Brexit", havia dit la primera ministra. En el calendari hi havia marcat en vermell el 29 de març del 2019 com el dia D, el dia en què es produiria la sortida britànica. Al costat britànic s'hi asseia el ministre del Brexit, David Davis, i a l'europeu el francès Michel Barnier, que tenien al davant mesos i mesos de negociacions sobre l'estatus dels residents europeus i dels britànics, la frontera amb Irlanda o el manteniment del Regne Unit al mercat únic, entre d'altres qüestions candents.

Converses i contraconverses

No hi havia manera que les dues delegacions es posessin d'acord sobre els punts sensibles. A Londres, May sentia la pressió dels mateixos 'tories' que no deixaven de pressionar-la perquè no trobaven bé cap dels pactes o acostaments que hi havia damunt la taula. Boris Johnson, la cara més agra dels 'brexiters', era constantment com una ombra rere May, cada vegada més sola. A la Unió Europea li preocupava que el primer divorci d'un soci trenqués el consens dels 27 que es quedaven. La primera ministra va amenaçar en diverses ocasions, a la desesperada, que si no hi havia acord el seu país se n'aniria igualment. El Brexit dur.

La dimissió del ministre del Brexit

El juliol del 2018, sense l'acord signat, va dimitir David Davis, el cap de la delegació negociadora de Londres i es va obrir una nova crisi al govern de May. No era l'únic que abandonava el vaixell, perquè a Davis el van seguir altres ministres del gabinet 'tory' com el d'Exteriors, Boris Johnson –que sonava per substituir una exhausta May, a qui ja li comptaven els dies que li quedaven de mandat.

Cimera final

La fumata blanca pel Brexit va arribar el 25 de novembre del 2018, en una cimera a Brussel·les en què les dues parts van signar l'acord de sortida. Amb tot, era només un primer pas, perquè a Theresa May li quedava el dur camí de convèncer el seu Parlament.

Una pròrroga

La UE va rebutjar donar més pròrrogues o renegociar l'acord del novembre però finament, per evitar un no acord, va acceptar ajornar la sortida del Regne Unit. Donava temps a May perquè trobés el consens necessari, tot i ser conscient que la primera ministra ja era un cadàver polític, sense cap control sobre el seu partit ni el seu govern. Brussel·les va proposar una nova data: el 31 d'octubre del 2019, just abans que comenci el mandat de la nova Comissió Europea i perquè els britànics no contaminin les negociacions per a la seva formació. No obstant això, els britànics havien de convocar eleccions europees, un detall inesperat i indesitjat per als 'brexiters'.

Tres 'no' al Parlament britànic

May ha intentat tres cops portar l'acord amb la Unió Europea a la Cambra dels Comuns, i en totes les votacions ha perdut per un bon marge de vots. El Brexit no és possible sense el vistiplau dels diputats, així que May s'ha deixat humiliar i xiular però, com ha dit en l'anunci de la dimissió, no ho ha aconseguit. Els ganivets dels 'tories' es van començar a esmolar. Tampoc no sabia com atreure els laboristes de Jeremy Corbyn. Sense sortida a la vista, May va oferir el seu cap polític per aconseguir el buscat 'sí' i que el divorci es produís de manera organitzada. Ni amb aquest sacrifici personal se n'ha sortit.