Mor Andrew Mlangeni, l’últim de la generació Mandela

MartorellAndrew Mokete Mlangeni, l’últim supervivent de l’històric judici de Rivonia i estret camarada de Nelson Mandela, ha mort als 95 anys. Amb ell s'acaba la generació que va sacrificar la vida en la lluita contra l’apartheid sud-africà. I els que el van conèixer no van dubtar, al saber que havia mort, a descriure'l sobretot com a discret i humil.

A ell mateix li agradava dir que sempre havia sigut el noi de la rebotiga, expressió que va fixar a les seves memòries, publicades el 2017, i que il·lustra que la seva és una biografia allunyada dels focus i de la glòria que van tenir altres col·legues de causa.

La figura de Nelson Mandela va ser tan gran que va tapar la història de gran part dels seus companys de lluita, amb qui va compartir clandestinitat, valors i ideals i, sobretot, gairebé tres dècades de presó en la inhòspita Robben Island, l'illa de davant de les costes de Ciutat del Cap, on el règim supremacista tancava els enemics negres.

Mlangeni s’hi va passar 26 anys, en una cel·la contigua a la de Mandela, que ja era un referent per a tots els altres. De fet, Mlangeni va ser el número 467/64, un més que l’icònic 466/64 que li va tocar al seu company i líder del moviment.

La relació de tots dos venia de més enrere. Amb nou homes més –Walter Sisulu, Govan Mbeki o Ahmed Kathrada, entre d’altres– van ser jutjats per 221 càrrecs de sabotatge i alta traïció a l’estat racista en el llarg judici de Rivonia, entre el 1963 i el 1964, en què Mandela –sempre Mandela– va dir davant del tribunal que no volia renunciar a la lluita armada fins que no canviessin les circumstàncies d'injustícia, discriminació i falta de llibertat dels negres.

La dècada dels 60 arrenca amb la il·legalització del Congrés Nacional Africà (CNA) i la matança de Sharpeville, on la policia va obrir foc indiscriminadament contra una manifestació pacífica contra els salconduits racials i va assassinar 69 persones. De la combinació dels dos fets, i amb Mandela al capdavant, neix l’Umkhonto We Sizwe [La llança de la nació], el braç armat del partit il·legalitzat, que durant gairebé dos anys va intentar passar inadvertit, amb els militants simulant que treballaven a la granja de Liliesleaf, als afores de Johannesburg, avui convertida en un museu.

La propietat l’havia comprat un militant jueu –que posteriorment va aconseguir escapar de la presó– amb els fons del Partit Comunista. Servia perquè el grup s’entrenés i preparés les accions i els atacs. Fins que la policia ho va descobrir el juliol del 1963, hi va entrar i va enviar els detinguts directes a Rivonia: una cadena perpètua que la debilitat del règim segregacionista i la pressió internacional en forma de boicots van rebaixar a condemnes reals entre els 15 anys de molts militants i els 27 anys de Mandela.

Entrenament militar

Mlangeni havia tornat feia pocs mesos de la seva gira per l’estranger, que l'havia portat fins a la Xina de Mao. La direcció del CNA l’havia escollit per ser el primer militant que marxés fora per aprendre tècniques de guerrilla i a usar armes, amb la posterior missió d'ensenyar-ne als altres. Amb tot, mai va tenir responsabilitats ni dins del grup armat ni al CNA, i fins i tot quan el 1994 es va constituir el primer Parlament democràtic, amb Mandela de president, va ser un diputat ras.

“Vaig entrar a la presó amb els nens petits i en vaig sortir que ja eren adults”, va dir anys després d'haver quedat en llibertat el 1989, un any abans que Mandela, i quan les negociacions entre el CNA i el règim estaven molt avançades per a la transició democràtica. Com els altres camarades, mai un retret ni un penediment per haver deixat perdre’s enmig de l’oceà Atlàntic tota una vida, mentre la dona i els quatre fills s’havien d’espavilar en un ambient hostil.

A la presó, va aprofitar per estudiar administració pública i ciències públiques i el 1986 se'n va graduar cum laude. Precisament, l’alliberament el va agafar mentre estudiava dret, carrera que no va acabar. Al sortir de la presó, Mlangeni va tornar a la casa familiar del barri de Soweto, el gran gueto de Johannesburg, a viure amb la seva dona June, i on ha continuat fins a la seva mort.

Cyril Ramaphosa, el president sud-africà, company de partit i de lluita, va lloar la seva figura com un “campió i exemple dels valors que calen per construir Sud-àfrica”. Menys institucional, un militant de base del CNA plorava la seva mort perquè “se’n va l’últim d’una generació altruista”.