Un paper a la butxaca per no morir anònimament a Kabul

KabulTareq Qassemi va perdre un amic íntim en un atemptat suïcida que va matar 80 civils a Kabul un dia d’estiu. Quatre anys després encara lamenta la mort del seu amic, però també la dels afganesos sense nom que van morir amb ell. “Els seus cossos van quedar destrossats: només se’n va trobar una sabata, una bossa, un bolígraf”, recorda. Aquest llibreter de 28 anys ara porta un tros de paper, el que es coneix com a nota de butxaca, on hi ha escrit el seu nom complet, el seu grup sanguini i números de telèfon de familiars. És com una versió casolana de les plaques d’identificació que porten els soldats. Sap massa bé com pot arribar a ser de fràgil i efímera la vida a Kabul i es nega a convertir-se en una víctima no identificada. “Podrien matar-me anant cap a la feina, al cotxe o a qualsevol lloc i que ningú sabés res de mi i haguessin de buscar el meu cos per tot arreu. Podria simplement desaparèixer”, diu.

Els que duen aquestes notes confien que serviran perquè els serveis d’emergència identifiquin el seu grup sanguini si necessiten una transfusió de sang per salvar la vida. O perquè les autoritats avisin ràpidament la família per passar uns últims instants amb ells en cas que quedin ferits mortalment. O per identificar un cadàver desfigurat.

Per a alguns joves, la nota de butxaca s’ha convertit en un element essencial de la vida quotidiana: és un marcador d’identitat que garanteix que, en cas de mort violenta, com a mínim no sigui anònima. “Si em passa alguna cosa, qui recollirà el meu cos? I si necessito sang?”, es pregunta Masouma Tajik, una estudiant d’informàtica de Kabul de 22 anys que viu a centenars de quilòmetres de la família. Aquests dubtes la van assaltar un dia que va quedar atrapada en un embús de trànsit i patia per si en qualsevol moment esclatava un cotxe bomba. Ara porta a sobre un tros de paper amb les seves dades personals. “Si em passa alguna cosa...”, diu la nota.

Dels talibans a l’Estat Islàmic

Des que el 2001 la invasió nord-americana va desfermar una mortífera insurgència talibana, cada dia pot arribar una mort inesperada a causa d’un cotxe bomba, un tiroteig o un atac amb coets.

La signatura, al febrer, d’un acord amb els Estats Units ha fet que es reduïssin els atemptats talibans als centres urbans, però el país ha vist com creixia el nombre d’assassinats selectius de funcionaris del govern, fiscals, periodistes o activistes de la societat civil, en atacs gairebé diaris amb pistoles o bombes magnètiques adherides a vehicles. El govern ha acusat els talibans de la majoria d’aquestes morts, però ells han negat repetidament ser-ne els responsables. Les autoritats temen que alguns atemptats siguin obra de faccions polítiques que vulguin saldar comptes pendents.

A més, l’Estat Islàmic ha reivindicat alguns atemptats massius recents a Kabul: el 24 d’octubre un suïcida va matar 44 persones amb una bomba en un centre d’ensenyament i el 2 de novembre uns pistolers van provocar 21 víctimes més a la Universitat de Kabul. L’amenaça constant d’una mort sobtada i brutal provoca en molts afganesos una sensació de desesperança i fatalisme. Els actes més prosaics (anar a la feina, visitar un amic, comprar menjar) poden acabar violentament. “Al matí, quan surto de casa, no estic segura de si hi tornaré”, diu Arifa Armaghan, una treballadora d’una ONG de 29 anys. “I no soc només jo: conec algunes persones que diuen adeu a les seves famílies cada matí perquè no saben què els passarà durant el dia”, afegeix. Armaghan porta una nota de butxaca des del juliol del 2017, quan una bona amiga d’infància va morir en un atemptat suïcida dels talibans contra un minibús governamental en què van perdre la vida 23 persones més. El cos de l’amiga, Najiba Hussaini, va ser identificat gràcies al seu característic anell de plata adornat amb una pedra de color turquesa. “Quan perds algú que coneixes, tens la sensació que seràs el següent i sents com la mort se t’acosta”, diu Armaghan. Després de cada atemptat amb bomba, ella i els seus amics envien missatges de text urgents als seus éssers estimats. “Sempre hi ha la por que algú no torni mai més”.

Als països occidentals, la gent sol portar objectes que els podrien identificar, però a l’Afganistan els carnets de conduir o les credencials dels treballadors no són tan habituals, i les targetes de crèdit no es fan servir. Els afganesos tenen una tazkira, un carnet d’identitat, però pocs el porten perquè, si el perden, obtenir-ne un de nou comporta un esforç i un temps considerables.

Rafi Bakhtiar, un consultor de 21 anys, explica que va començar a portar la tazkira a sobre des de l’atac a la Universitat de Kabul. Aquell dia, uns veïns van estar buscant la seva filla, una estudiant, fins a la nit, abans que la universitat confirmés que era una de les víctimes mortals. El centre va fer servir la llista de contactes del telèfon de la noia per trucar a la germana de Bakhtiar, que era amiga seva. “Si em maten, he de portar a sobre alguna cosa que permeti a la gent contactar amb els meus familiars sense que hagin de recórrer tota la ciutat per trobar el meu cos”, reflexiona Bakhtiar.

Copyright The New York Times