FUTBOL
Internacional01/11/2014

Cinc episodis per explicar les dues Alemanyes gràcies al futbol

Un dels primers actes per celebrar la caiguda del Mur va ser un partit amistós

Toni Padilla
i Toni Padilla

BarcelonaLa partició d'Alemanya fa afectar tots els aspectes de la vida dels ciutadans. No cal dir que l'aspecte polític es va endur els titulars, i el gran drama el van viure les persones que van deixar-s'hi la pell intentat creuar el mur que va caure ara fa 25 anys. En l'àmbit esportiu, la divisió d'Alemanya també va provocar un nou escenari que resumim en cinc històries que van tenir com a marc estadis de futbol.

De Hitler a Karl Marx

Inicialment van existir tres seleccions alemanyes. Després de la caiguda de l'Alemanya nazi, es va dividir el territori. Hi havia la República Federal d'Alemanya i l'Alemanya Oriental. I també el Saar, territori disputat entre França i Alemanya, va ser durant anys un territori independent, amb una selecció pròpia que va jugar contra la RFA a les eliminatòries de classificació per ser al Mundial. Poc després, el Saar va votar passar a ser part de la República Federal d'Alemanya.

Les conseqüències de la guerra van deixar Alemanya plena de cicatrius. Al futbol, molts jugadors van perdre la vida. Alguns, com Willy Tröger, van tornar. Amb 16 anys, era un estudiant que va ser cridat a files per una Alemanya nazi desesperada a mesura que les tropes aliades els queien a sobre. Jubilats i adolescents van anar al front amb uniformes que els anaven grans o estrets, i Tröger, sense formació militar, va acabar tornat a casa sense la mà dreta per culpa d'una granada. Abans de la guerra, Tröger jugava de porter a l'equip juvenil de Zwickau, però sense mà, va passar a fer gols. Tröger es va reconvertir amb èxit en davanter i amb 22 anys debutava a primera. Tot el que havia après sota els pals ho va aprofitar per batre els porters: el 1955 va ser el màxim golejador de lliga, i quan es va retirar, havia fet mes de cent gols, havia guanyat tres lligues amb l'SC Wismut i havia jugat quinze cops amb la selecció absoluta. El club en què va brillar Tröger és un bon exemple de com funcionava l'antiga RDA. El Wismut era el club d'Aue, un centre miner de tot just 18.000 habitants a prop de Chemnitz, a la Saxònia. El 1953, però, el règim va canviar el nom a Chemnitz, que va batejar amb el nom del pare del marxisme, Karl Marx. En apostar fort per aquest nucli industrial de 250.000 habitants, el govern va voler premiar la nova Karl Marx Stadt amb un equip de futbol d'elit. La idea era traslladar el Wismut, però per sorpresa, els miners d'Aue es van declarar en vaga, ja que es negaven a perdre el seu equip. Hi va haver aldarulls i, finalment, el règim va prendre una decisió estrambòtica: el club no es va moure d'Aue, però sí que va agafar el nom de la ciutat veïna, on no va jugar mai. Així, amb els gols de Tröger i el nom Wismut Karl Marx Stadt, els miners d'Aue van celebrar tres lligues. El 1963, van recuperar el nom de Wismut Aue, i fa vint anys, amb la caiguda del Mur, l'entitat va ser rebatejada com a Erzgebirge Aue.

Cargando
No hay anuncios

L'únic partit oficial entre els dues Alemanyes

La millor dècada del futbol de la RDA va ser la dels anys 70, quan el Magdeburg va arribar a guanyar la Recopa en derrotar a la final el Milan. A més, va ser llavors quan es va jugar l’únic partit de futbol oficial entre l’Alemanya Occidental (RFA) i l’Alemanya Oriental (RDA). Coses de la vida, es va jugar al Mundial que va organitzar... l’Alemanya Occidental. Encara més curiós és que el partit el va guanyar l’Alemanya Oriental per 0-1, però els derrotats, els occidentals, van acabar guanyant el Mundial. El gol el va marcar Jürgen Sparwasser, un home que, sense voler-ho, va acabar convertit en símbol. “Si a la meva làpida hi posessin 'Hamburg, 1974', tothom tindria clar qui hi ha enterrat” va dir. La sort va voler que en el primer Mundial organitzat en terres alemanyes, l’equip amfitrió, l’Alemanya capitalista, s’enfrontés en l’última jornada de la fase de grups amb l’Alemanya socialista. Tots dos equips van arribar al partit ja classificats per a la segona fase, després de superar xilens i australians, així que el partit d’Hamburg servia per decidir qui guanyava el grup. El gol de Sparwasser, jugador del Magdeburg, va donar el triomf als orientals. Ara, aquella derrota va permetre a l’Alemanya Occidental evitar a la segona fase els holandesos, el seu rival a la final.

L’Alemanya Occidental va acabar guanyant el Mundial, així que la derrota d’Hamburg no es recorda tant. Però, després del duel, el seleccionador, Helmut Schön, es va tancar a la seva habitació d’hotel 24 hores, enfadat, i va perdre la veu dels nervis. Schön era nascut a Dresden, a l’Est, però després de la Segona Guerra Mundial es va quedar a l’Oest. Era un tècnic de caràcter, així que no va pair bé aquella derrota en un partit molt polititzat. De fet, l’organització terrorista Baader-Meinhof va amenaçar d’atemptar abans del partit i la policia va situar franctiradors a totes les terrasses dels edificis veïns a l’estadi per evitar qualsevol tipus de tragèdia similar a la dels Jocs Olímpics de Munic el 1972, quan un grup armat palestí va assassinar esportistes d’Israel.

Cargando
No hay anuncios

L’Alemanya Oriental va quedar eliminada a la segona fase, víctima del talent holandès. Sparwasser va tornar a casa convertit en un heroi, però, en el fons, el gol li va fer més mal que bé. A l’Est molts el van odiar, ja que va córrer el rumor que el govern li havia regalat una casa i un cotxe, cosa que ell negava. A més, tots els alemanys de l’Est que somiaven marxar a l’Oest el miraven amb odi. Fart de tot, el 1988 Sparwasser va creuar el mur de Berlín aprofitant la disputa d’un partit de veterans. A l'Alemanya Occidental, veure com l'heroi dels orientals creuava el Mur va ser aprofitat per omplir pàgines de diaris. Però Sparwasser sempre va declarar que va acabar tip dels polítics dels dos bàndols.

Quan Erich Mielke jugava

El sinistre ministre de seguretat Erich Mielke va dir el 1968 que calia "demostrar encara més la superioritat del sistema socialista en l’esport a través del futbol". Mielke va fer o desfer com va voler, utilitzant el seu càrrec, dins d'una lliga de futbol en què els aparells de l'estat controlaven els equips. Així, el ministeri de Seguretat controlava els clubs anomenats Dinamo, el de Transport el Lokomotiv, el d’Indústria el Carl Zeiss i l’exèrcit el Vörwalts. I la lluita de poders entre aquests estaments gairebé sempre la va guanyar Mielke, que del 1957 al 1989 va dirigir el ministeri de Seguretat i la temuda policia secreta, la Stasi.

Cargando
No hay anuncios

Per començar, el 1954 Mielke va decidir crear un club potent a Berlín Est per intentar treure del cap als ciutadans que continuessin pendents del principal equip de Berlín Oest, l’Hertha. Per fer-ho, va traslladar a Berlín (per decret) el campió de lliga, el Dinamo de Dresden, amb jugadors i tècnics inclosos. En un dia, Dresden va passar de tenir un campió a tenir un equip a segona que no tornaria a primera fins al 1963. Curiosament, el 1953 l’exèrcit havia pres una decisió semblant traslladant un club de Leipzig a Berlín Est, el Vorwälts. A la RDA, però, la policia secreta manava més que l’exèrcit, i el 1971, just dos anys després d’un títol de campió de lliga del Vorwälts, Mielke es va desempallegar d’aquest club que competia a Berlín Est amb el seu Dinamo enviant-lo a la ciutat de Frankfurt de l’Oder.

Les operacions de Mielke van acabar tenint èxit, ja que del 1979 al 1988 la nineta dels seus ulls, el Dinamo de Berlín, va guanyar la lliga sense interrupció, amb un penal a favor dubtós en el minut 96 de l’última jornada inclòs, el 1987. Combatre contra el Dinamo de Mielke era gairebé inútil, ja que ell controlava la temible Stasi, la policia secreta que tenia tants informadors. Desenes de jugadors internacionals, més de quinze àrbitres de primera i tres seleccionadors van ser informadors de la Stasi segons els arxius desclassificats, de fet.

La misteriosa mort de Lutz Eigendorf

Cargando
No hay anuncios

Un dels alemanys que va aconseguir fugir va ser el futbolista Lutz Eigendorf. Eigendorf era un dels jugadors amb més futur de la lliga oriental i, esclar, el Dinamo de Berlín ja l'havia reclutat. Però el jugador ni es sentia identificat amb el règim ni volia jugar amb el Dinamo, així que el 1979 va fugir. Aquell any es va organitzar un amistós entre dos dels millors equips de les dues Alemanyes, en senyal de pau. El Dinamo va jugar a Kaiserslautern, i quan l'autocar amb l'equip va fer una aturada a una gasolinera, Eigendorf va fugir corrent i es va escapar amb un taxi.

Eigendorf va intentar jugar al Kaiserslautern, però la UEFA considerava que tenia fitxa amb el Dinamo i es va passar mesos entrenant nens. A Berlín Est, el règim va espiar la seva dona, fins a aconseguir que demanés el divorci. Quan es va tornar a casar, el segon marit va resultar ser un espia de la Stasi que controlava que ella no estigués en contacte amb Eigendorf. El jugador, per la seva part, va acabar fitxant per l'Eintracht de Braunschweig, un dels equips de moda de l'època. Mielke, però, no perdonava que hagués deixat el seu club i va ordenar a l’Stasi que assassinés el 'Beckenbauer de l’Est' en un accident de trànsit que no es va saber que havia estat provocat fins a la desclassificació dels arxius de la policia secreta en els anys 90.

Dos equips germans separats per un mur

Cargando
No hay anuncios

La policia secreta de la República Democràtica d’Alemanya analitzava cada segon de les emissions de les televisions occidentals per tal de descobrir qualsevol informació útil en la seva tasca de control de la població local. Un dia de tardor del 1983, la Stasi va crear una taula de treball per analitzar una entrevista feta en una televisió occidental de la ciutat de Mainz a un jubilat que afirmava que era de l’Est i vivia a l’Oest. El senyor, amb una cervesa a la mà amb l’escut de l’Union Berlín, va afirmar tot feliç que “Hertha i l’Union són clubs germans”. La Stasi es va estirar els cabells i va ordenar que s'investigués l’afer. Era greu, ja que l’Hertha era el principal club de Berlín Oest i l’Union un club de Berlín Est. Com podria ser que dos clubs s’agermanessin per sobre del Mur?

Els anys de la divisió de la ciutat van servir per agermanar aquests dos equips en un sol crit: "Hertha und Union, eine Nation" ('Hertha i Union, una nació'). Un càntic prou significatiu en anys de divisió. Malgrat els intents de Mielke per arrossegar aficionats als partits del Dinamo de Berlín, molta gent preferia els partits de l'Union, ja que era un club de l'Est que no rebia ajudes del règim. Així, aquests aficionats van anar teixint aquest agermanament amb el principal equip de Berlín Oest durant els anys del Mur, amb històries de constància increïbles, especialment entre els aficionats de l’Est, disposats a tot per fer del futbol un espai de llibertat. Als partits de l’Union, per exemple, circulaven adhesius amb la frase d’un càntic que la policia intentava silenciar a cops de porra: “Només hi ha dos equips grans al riu Spree, l’Union i l’Hertha BSC Berlín” ('Es gibt nur zwei Meister an der Spree, Union und Hertha BSC!'). Era una manera de deixar clar al Dinamo que no era respectat. Circulaven adhesius amb els escuts del dos clubs i la frase “Junts som més forts”, amb doble lectura política. Als partits de l’Hertha es cantaven cançons dedicades a l’Union i es mostraven banderes del club. Al camp de l’Union, no sempre es podia fer. A finals dels anys 80 fins i tot un cantant de l’Oest anomenat Achim Mentzel va editar un single amb la cançó 'Amics per sobre el filferro' dedicada als dos clubs.

La Stasi va descobrir de mica en mica l’existència d’un mercat negre de productes relacionats amb el futbol entre aficionats dels dos clubs, que aprofitaven qualsevol ocasió per entrar en contacte. I malgrat que les forces de seguretat van treballar fort per evitar-ho, dues dates van quedar en el record de tothom: els dos partits de la Copa Intertoto que l’Hertha va jugar a l’altra banda del Mur: el 1977 al camp de l’Slovan de Bratislava i el 1978 al camp del Dinamo de Dresden. Els aficionats de l’Union podien viatjar dins del bloc de l’Est i van ser a Txecoslovàquia i després a Dresden, animant l’Hertha. A finals dels anys 80 la Stasi es va infiltrar entre els aficionats de l’Union i va aconseguir descobrir i tallar els lligams. Les bases de l’agermanament, però, s’havien aixecat, i quan va caure el Mur el futbol va esdevenir protagonista. El primer partit de l’Hertha a casa després de la caiguda va ser presenciat per milers d’aficionats de l’Est. El 1990 ja es va jugar un amistós a l'Olímpic entre els dos clubs. El Mur havia caigut.