L'ONU, encarregada d'impulsar una treva i un procés polític a Síria

BarcelonaViena ha acollit una cimera internacional per trobar una sortida a la guerra de Síria, que des del 2011 ha deixat més de 300.000 morts i gairebé cinc milions de refugiats. A la taula de discussions s’hi han assegut disset delegacions –entre les quals els EUA, Rússia, l’Iran, Turquia, França, el Regne Unit i Alemanya–, que, tot i l’abisme que les separa en el dossier sirià, van voler aferrar-se al que les uneix. Encara que sigui poc.

Va ser així com, al final del dia, han emès un breu llistat de principis sobre els quals consideren que es pot dibuixar un camí que faci callar les armes a Síria. I han confiat en l’ONU, un actor fins ara incapaç de fer avançar cap acostament, com a impulsor –i garant– d’un procés polític “que porti a una gestió de govern creïble, d’inclusió i no sectari, que haurà d’elaborar una nova Constitució i celebrar eleccions lliures i justes”, segons el text acordat.

No serà el primer cop que l’ONU intentarà una solució per a Síria. Fins a tres mediadors d’aquesta organització ho han intentat –entre ells, el mateix ex secretari general, Kofi Annan– i cap se n’ha sortit. De fet, un d’ells –Lakhdar Brahimi– va reconèixer, en un atac de realisme, que la seva missió era “gairebé impossible”. Però, malgrat tot, a Viena s'ha encarregat “als [països] participants i a les Nacions Unides explorar les modalitat d’un alto el foc que haurà d’iniciar-se de manera paral·lela al nou procés polític”.

Més enllà d’això, el comunicat evita expressament entrar en un dels punts més polèmics entre les potències mundials:quin ha de ser el futur del president Al-Assad. “És el poble sirià el que ha de decidir sobre la sort d’Al-Assad”, ha dit el ministre rus d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov. “No hi ha hagut avenços sobre això, tampoc s’esperaven”, ha replicat el seu homòleg alemany, Frank-Walter Steinmeier. I si bé el text acordat fixa que l’Estat Islàmic “ha de quedar derrotat”, també queda clar que no és l’únic objectiu a batre, com defensen els EUAi els seus aliats, ja que inclou en l’ofensiva “altres grups terroristes, també els qualificats com a tals pel Consell de Seguretat de l’ONU”.

Que el destí de Síria es juga fora del país s’evidencia en aquesta cimera, on no van ser convidats ni l’oposició ni el règim.

Fa anys que els interessos geopolítics han segrestat l'aixecament popular contra el règim dictatorial dels Al-Assad, que va esclatar en el marc de l'onada de canvi al món àrab. Els grans actors regionals i internacionals intervenen en el conflicte d'acord amb els seus propis interessos, i cap d'ells ho fa en defensa d'una població civil que paga un preu molt car. Que el destí de Síria es juga fora del país s'evidencia en aquesta cimera, on no hi estan convidats ni l'oposició ni el règim. En total, hi ha 17 delegacions a la capital austríaca. Sobre la taula, interessos coincidents i contradictoris, que es resumeixen en aquest esquema:

Què s'està negociant?

Els obstacles per a la transició política

El principal punt de discòrdia: el paper que ha de tenir Al-Assad en una hipotètica transició política. Les potències internacionals s'han limitat fins ara a proveir armes a un bàndol o l'altre, tot i que de manera clarament asimètrica. Mentre que el règim de Baixar al-Assad, sobre el qual pesa un embargament d'armes d'Europa i els Estats Units, ha comptat amb armament pesant i personal militar de Rússia i l'Iran i els combatents de la milícia xiïta libanesa Hezbol·lah, l'oposició ha rebut de manera descoordinada armament lleuger facilitat pels Estats Units, Turquia i els països del Golf, cadascun dels quals ha sostingut milícies que li eren més o menys afins, la qual cosa ha contribuït a la fragmentació del bàndol rebel. Després de l'aparició de l'Estat Islàmic, l'inici dels bombardejos russos i l'onada de refugiats a Europa, l'acció diplomàtica s'ha tornat a posar en marxa. I ara la situació sobre el terreny imposa que es tingui en compte l'Iran i Rússia, convertits en actors militars i polítics clau per arrossegar el règim a una negociació que fins ara havia rebutjat. Hi ha consens que la sortida última per acabar amb la guerra de Síria ha de ser un procés de transició política, però no en qui l'ha de pilotar. Mentre que Estats Units insisteix que Al-Assad ha de deixar el poder per engegar-la, Rússia defensa que el president sirià ha de dirigir la transició.

Estats Units: una transició sense el dictador

Obama vol que Al-Assad marxi i preservar l'estructura del règim

Síria és un dels fracassos més evidents de la política exterior de Barack Obama. Al seu discurs a l'Assemblea General de l'ONU al setembre, el president nord-americà va recordar les atrocitats comeses pel règim sirià contra el poble però va reconèixer que el realisme imposava un "compromís" per a "una transició organitzada que aparti Al-Assad i posi al poder un nou líder". A la conferència de Ginebra de 2012 es va apostar per la creació d'un organisme governamental que preservi les institucions estatals i organitzi la celebració d'eleccions lliures. Una opció difícilment factible, tenint en compte l'historial de vulneració dels drets humans dels serveis de seguretat sirians. Mentrestant, els nord-americans han intensificat en les últimes setmanes els bombardejos sobre Síria i continuen reforçant el front militar i han anunciat l’enviament d’un grup reduït de forces especials del seu exèrcit a Síria per donar suport als rebels.

Rússia: Síria com a carta negociadora

Putin vol recuperar la iniciativa després de l'Iraq i Líbia

Rússia ha aprofitat l'empantanegament de la guerra de Síria per recuperar la iniciativa internacional, després de les accions unilaterals de l'OTAN a l'Iraq i Líbia. En paraules del seu ministre d'Exteriors, Serguei Lavrov, "si es força un canvi de règim i ens focalitzem en una persona en particular, com es va fer a l'Iraq i Líbia, ja sabem com s'acaba... amb una crisi molt greu". Des de l'inici dels bombardejos russos sobre Síria per ajudar l'exèrcit lleial al Baixar al-Assad, que amb prou feines conservava el control de la capital i les ciutats costaneres, Moscou ha volgut donar oxigen al règim i mostrar-se davant dels russos com una potència mundial. Els seus bombardejos colpegen molt més els rebels que lluiten contra el règim que les posicions de l'Estat Islàmic.

Aquest vídeo d'una empresa de 'drones' russa il·lustra la propaganda de guerra a Moscou:

Però l'avanç de les tropes sirianes no és tan ràpid com s'esperava i el president rus, Vladímir Putin, no es vol veure arrossegat a un altre Afganistan. El seu principal interès a Síria és mantenir la seva base naval de Tartus, l'única que conserva al Mediterrani, i, sobretot, tenir una carta negociadora per al que sí que considera un problema domèstic: la guerra latent d'Ucraïna, que ha suposat la imposició de sancions internacionals amb un fort impacte sobre l'economia russa. El problema és, doncs, fins on decidirà Moscou continuar mantenint Al-Assad al poder.

L'Iran: actor internacional rehabilitat

El règim dels aiatol·làs surt de l'Eix del Mal i guanya pes al Pròxim Orient

Després d'anys d'ostracisme, condemnat a l'estatus d'estat pària, l'Iran va tornar a l'escena internacional amb l'acord sobre el seu programa nuclear. Convertit en un actor imprescindible tant a Síria com a l'Iraq, ara que Estats Units és reticent a tornar a enviar tropes al Pròxim Orient, Teheran defensa el seu gran aliat, Baixar al-Assad, que li garanteix també una sortida al mar.

Turquia i l'Aràbia Saudita, a l'expectativa

L'eix sunnita, entre la por d'una altra revolta i l'amenaça de l'Iran

Síria és també un dels camps de batalla de la disputa entre l'Aràbia Saudita i l'Iran pel control regional. El que s'etiqueta com la rivalitat entre xiïtes i sunnites és de fet la tensió per l'hegemonia al Pròxim Orient. Els saudites volen aturar la creixent influència de Teheran i per això estan interessats en una transició que faci caure el seu aliat sirià. Els Estats Units han arrossegat Riad a acceptar la presència de l'Iran a les converses.

Turquia és el país que ha acollit més refugiats sirians i un dels que han apostat per la caiguda d'Al-Assad, però la qüestió kurda ha marcat la seva política a Síria. Ankara, que diumenge celebrarà eleccions en un context de guerra oberta contra els kurds i les organitzacions d'esquerra, vol evitar que reeixeixi l'autoproclamada autonomia kurda al nord del país.

Europa: la crisi de refugiats esquerda la UE

Sense iniciativa diplomàtica ni un pla propi

La UE no ha tingut cap paper significatiu en el conflicte. Les antigues metròpolis, França i la Gran Bretanya, i països que han patit directament els atacs de l'Estat Islàmic, com Bèlgica, s'han apuntat a l'operació militar de la coalició encapçalada pels Estats Units. En molts casos actuen en les zones on s'ha detectat la presència de jihadistes de les seves respectives nacionalitats, per evitar que un dia retornin. Ara, sobrepassada per la crisi de refugiats més greu d'aquesta generació, Europa busca desesperadament una sortida política. Inicialment va celebrar l'ofensiva russa, però després les capitals han criticat que l'aviació de Vladímir Putin bombardegi més els rebels que l'Estat Islàmic.

Els grans absents: els sirians

Ni el règim ni l'oposició tenen veu a les converses

Els únics actors que no són a Viena són precisament els autèntics protagonistes del conflicte: el règim i l'oposició sirians. La situació sobre el terreny no deixa gaire espai a l'optimisme i no hi ha incentius clars per a cap dels dos bàndols per començar una negociació seriosa. A un costat, una oposició fragmentada que no ha pogut fins ara portar davant del món una representació unida i que respongui a la societat civil, que protagonitza l'exigència de democratizació del país; a l'altre, un règim que estava molt afeblit a l'interior i des de fa un mes ha rebut l'ajuda militar oberta de Rússia.