Un final cada vegada més dur per als autòcrates àrabs

El CaireAmb la caiguda a un ritme sense precedents de bona part dels dèspotes àrabs, les opcions d’un final pels autòcrates es redueixen. L’última no podia ser més dura, l’excentricitat de Muammar al-Gaddafi ha acabat de la manera més espectacular i dramàtica: el seu cadàver ensangonat.

“El gaddafisme era una espècie de culte”, explica Juan Cole, professor d’història de la Universitat de Michigan, mentre descriu el final del dictador a Sirte com un acte desesperat d’una colla de fanàtics. “Es van prendre un beguda energètica i tenien la determinació de morir. És la seva veritat en contra d’un món diabòlic”.

Fins i tot abans de les revoltes al món àrab, per descomptat, Saddam Hussein havia promès lluitar fins a la mort. Però el líder iraquià va acabar en un amagatall a sota terra, –petítissim– i després d’un judici polèmic va ser penjat el 2006. Zine El Abidine Ben Ali, el primer president enderrocat pel poder popular aquest any, va escollir l’exili a l’Aràbia Saudita, on la família governant ha acceptat sempre qualsevol musulmà. (Recorden l’antic dictador ugandès, Idi Amin?) Però és una opció difícil per a algú acostumat a ser el centre d’atenció; no s’ha sentit a Ben Ali des de fa bastants mesos.

El president d’Egipte, Hosni Mubàrak, va escollir resistir i lluitar davant dels tribunals. Però corria el risc de ser recordat com un mentider dins d’un llit en una gàbia de metall, amb l’única defensa que estava massa malament per haver de patir la indignitat d’un judici.

Pel que fa la resta d’autòcrates de la primavera àrab en estat de setge, el president sirià Baixar al-Assad i Ali Abdul·lah Sàleh al Iemen, continuen aferrats al poder. En un primer moment, Al-Assad va intentar fintar els aixecament populars amb una sèrie de concessions, però ràpidament va abandonar tot compromís i des de llavors les seves forces de seguretat han matat almenys 3.000 manifestants. Sàleh va abandonar el seu gabinet després d’un atac bomba, però va sobreviure tot i les intenses cremades gràcies al tractament de l’Aràbia Saudita.

Un avís per als dictadors

El que no està clar a partir d’ara, és quina lliçó aprendran de la mort de Gaddafi. “Per als dictadors àrabs, demostra que la repressió que infrigeixen és directament proporcional a la reacció que pot prendre el seu poble en contra d’ells”, diu Yusseff Assad, un analista libi.

El dictador no ha acabat com ell pronosticava, però, defensant la seva pàtria, tot i que sí que ha complert la seva paraula de morir a Líbia. Molts esperaven que passaria anys anant d’un lloc a l’altre del paés, escapolit, intentant de congregar adeptes. “Hauria estat més coherent amb la manera que la gent el coneixia, haver-lo trobat entrant o sortint de Nigèria”, reflexiona Rob Malley, director del programa per al Pròxim Orient de l’International Crisis Group. No hi ha glòria més gran a l’Islam que morir per una causa justa, com un “màrtir”, guanyant així l’accés directe al cel.

Anticipant-se a aquesta possibilitat, els erudits d’Al-Azhar –l’antiga escola sunnita al Caire– va preveure als seus acòlits de la notícia i va llançar una fàtua –un pronunciament sobre el dret islàmic– al·legant que no poden rebre aquest honor perquè un màrtir mor defensant la seva nació i la seva religió.

Tot i això, no hi ha dubte que tant la seva família com els seus fidels l’elevaran al nivell de màrtir. Però molts esperen que el seu llegat negre passarà per sobre de la forma en què va morir “La vertadera lliçó és que hi ha una nova onada de política popular al món àrab –considera el professor Cole–. La gent no està d’humor per aguantar dictadors genocides”.

* ANÀLISI de Neil MacFarquhar extret de Neil MacFarquharThe New York Times