Or per a la reconciliació entre les dues Corees

BarcelonaLes llàgrimes de Sarah Murray, entrenadora de l’equip d’hoquei femení unificat de les dues Corees, després de la derrota final davant de Suècia (6-1) dimarts podrien ser premonitòries. La primera experiència d’unificació esportiva de Corea del Nord i Corea del Sud en un sol equip olímpic va acabar en fracàs, almenys sobre el gel. Irònicament, i potser metafòricament, el guanyador de l’or en aquesta disciplina van ser els Estats Units. Però, en canvi, “la bona química” que destacava Murray entre les seves jugadores és un reflex del que els Jocs d’Hivern de Pyeongchang han suposat per a les dues societats coreanes.

Abans d’abandonar la pista olímpica, les jugadores coreanes van ser ovacionades pel públic, que corejava “Som un”. Va ser un dels moments emotius dels “jocs de la reconciliació”, com també ho va ser l’actuació musical de la cantant estrella de Corea del Nord Hyon Song-wol. Aquesta membre del Partit dels Treballadors, de qui es diu que va ser nòvia de Kim Jong-un, va ser rebuda amb catifa vermella com a cap de la delegació cultural del Nord i les seves cançons van rebre forts aplaudiments.

Però sens dubte la sensació dels Jocs ha sigut l’“exèrcit de belleses” de Corea del Nord, com va batejar la premsa occidental les sincròniques “animadores” nord-coreanes. Joves estudiants escollides pel règim per la seva bellesa i bona família per protagonitzar -amb les seves estudiades coreografies- l’ofensiva propagandística de Corea del Nord durant els Jocs Olímpics.

“Ha sigut una gran estratègia de màrqueting i relacions públiques” que ha embadalit els sud-coreans, admet l’analista del Cidob Irene Martínez. Fins i tot les noves generacions, que sempre han sigut menys propenses a parlar de reconciliació amb un Nord que no senten pròxim, han quedat fascinades per les animadores i per les altres protagonistes nord-coreanes dels Jocs envoltades de misteri: tant l’estrella musical com la germana de Kim Jong-un, de qui es deia que pot estar embarassada. “Kim Jong-un ha aconseguit capgirar la imatge del règim, fins ara agressiva i militar, i canviar-la per la imatge afable i agradable de la seva germana i les altres protagonistes. I aquest canvi ha calat a Corea del Sud”, deia Martínez.

Hi coincideix César Ribas, de l’Oficina de Corea de la Universitat de Màlaga:“Aquest equip d’animadores ha despertat molt d’afecte entre els sud-coreans i fins i tot nostàlgia de la reunificació”, diu l’analista, que també ha vist un canvi d’actitud favorable a la reconciliació. Els sectors més conservadors de la societat sud-coreana contraatacaven criticant l’excés d’atenció que rebien els nord-coreans, situats fins i tot en la posició de coamfitrions en molts dels esdeveniments dels jocs. El diari conservador Chosun Ilbo advertia de no deixar-se enganyar per un règim “assassí” i demanava que es reprenguessin les maniobres militars amb els Estats Units tan bon punt acabin els jocs. En canvi, les editorials del progressista Hankyoreh donaven la benvinguda al desglaç i encoratjaven el diàleg futur, una política que ha defensat sempre el president sud-coreà, Moon Jae-in, però que l’escalada verbal i militar entre Kim Jong-un i Donald Trump no li havien permès dur a terme.

Especialistes en la regió com Ramon Pacheco, del King’s College de Londres, veuen fins i tot Moon Jae-in com el gran vencedor dels Jocs, dels quals surt amb una invitació de Kim Jong-un per reunir-se a Pyongyang. Ribas, en canvi, creu que cal esperar veure com es concreta aquest diàleg per poder parlar d’èxit o fracàs de la diplomàcia esportiva. A més, remarca que la mà estesa del Nord probablement és fruit del mal que li estan fent les sancions de l’ONU:“Quan millor li va al règim és quan ensenya les dents”.

Per a l’analista del Cidob, tant Moon com Kim Jong-un surten reforçats d’aquests Jocs. “El Nord ha aconseguit situar Seül com a interlocutor” d’unes possibles negociacions, que és el que volia per aïllar Washington, diu. “I això alhora dona a Corea del Sud un poder que fins ara no tenia davant dels Estats Units i el Japó”, que decidien l’estratègia de confrontació amb Pyongyang sense ni tan sols trucar per telèfon a Seül.