El patrimoni nacional del Líban, en risc per l’explosió

BeirutFadlal·lah Dagher fa més de 25 anys que rehabilita edificis històrics al centre de Beirut, però ara, després de la devastadora explosió de 2.750 tones de nitrat d’amoni al port el 4 d’agost, li ha tocat posar bastides a la casa que va construir el seu besavi. Són 200 anys d’història i de records familiars esborrats. Dagher camina pel terra enrajolat que ha quedat desnivellat per la runa. Les columnes també han quedat nues sense els capitells de guix, que ara són a terra, i els finestrals tenen una lona de plàstic en lloc de vidrieres de colors.

“Aquesta casa va quedar malmesa pels bombardejos de la guerra civil, però la vam poder arreglar i estava en bones condicions”, explica. “Ara, 30 anys després, els mateixos senyors de la guerra que estan en el poder han tornat a destruir les nostres cases, però aquest cop ha sigut més devastador”, lamenta.

Emplaçada al centre del carrer Gemayseh, la casa de Dagher, que va ser construïda el 1875, és una joia de l’arquitectura otomana amb la seva espectacular façana de tres arcs i amplis balcons. La tremenda explosió, que va acabar amb la vida de prop de 180 persones i va causar ferides a 6.000 més, també va destrossar uns 8.000 immobles de Beirut i va deixar més de 300.000 persones sense llar.

El record de Hariri i Solidere

El centre de Beirut, que comprèn les àrees de Gemmayzeh, Mar Mikhael i Achrafieh, té “la concentració més gran d’edificacions històriques”, indica Dagher. En concret, hi ha un total de 640 edificis amb valor històric, 60 dels quals ara corren el risc d’enfonsar-se, segons el ministeri de Cultura. Per aquest motiu, la principal preocupació de Dagher és que “es faci de pressa la restauració dels edificis històrics”. “No podem permetre que es repeteixi el que va fer Solidere després de la guerra: comprar habitatges a propietaris desesperats i després demolir-los per construir edificis moderns”.

Durant la guerra civil, el centre de la capital es va convertir en el camp de batalla de milícies rivals. La zona, plena d’edificis històrics, mercats i centres comercials, va esdevenir una àrea erma, sense gent ni botigues. Acabat el conflicte, el llavors primer ministre libanès, Rafiq Hariri, va crear Solidere, una empresa público-privada que es va apropiar dels terrenys per incentivar la inversió en el centre devastat. Els inversors, però, no tenien cap interès en restaurar els edificis històrics i els van demolir per construir-ne altres de luxe, a més de centres comercials per als àrabs del Golf que venien a fer turisme.

Dagher tem que les lleis libaneses no siguin prou persuasives per protegir els edificis històrics del centre que han quedat afectats per l’explosió, i la història es torni a repetir. De fet, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) ha fet una crida a les principals organitzacions culturals del Líban i a la comunitat internacional per salvaguardar els edificis històrics de Beirut.

El museu-palau de Sursocks, que va resistir dues guerres mundials, la caiguda de l’Imperi Otomà, el mandat francès i la guerra civil, no ha pogut aguantar la brutal explosió del 4 d’agost. “Els danys materials són molt greus però el pitjor és haver perdut 35 obres d’art, quatre d’elles irreparables i irreemplaçables. Les pèrdues són milionàries”, lamenta a l’ARA Muriel Kahwagi, cap de premsa del Museu de Sursocks. “No puc comparar la destrucció del museu amb el que està patint la gent. Nosaltres hem tingut sort. Moltes institucions culturals ens han brindat suport econòmic, però ningú ajuda les persones que han perdut casa seva”, denuncia.