La pau amb els palestins no entra en campanya

JerusalemHistòricament, el procés de pau i l’ocupació dels territoris palestins han sigut temes centrals dels programes polítics i de les campanyes electorals israelianes. Però això s’ha acabat de manera rotunda. És cert que aquests dies s’esmenta de tant en tant la qüestió palestina, però es tracta d’al·lusions perifèriques i intranscendents que indiquen que l’ocupació ha estat assumida sense cap trauma per la població jueva.

Aquesta és una de les realitats, potser la més visible, que ha imposat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, durant l’última dècada. És una victòria decisiva que no només afecta el programa del conservador Likud, sinó també la resta de forces polítiques que es presenten als comicis de dimarts.

Aquesta setmana Netanyahu no ha parlat del procés de pau però sí de l’annexió de la vall del riu Jordà i del nord del mar Mort. Va dir que si és reelegit, la primera cosa que farà serà començar l’annexió de totes les colònies de la Cisjordània ocupada a la vall del riu Jordà, una idea que té el suport d’una àmplia majoria de la Knesset i el vistiplau de Washington.

De tant en tant milicians palestins maten o fereixen un colon jueu a Cisjordània. Els mitjans hebreus n’informen, els polítics condemnen els palestins d’una manera general i s’incrementa la repressió. Aquí s’acaba el tema fins a la propera vegada, quan es torna a repetir la història. El nombre de víctimes israelianes és baix i assumible per a la classe política i la població.

Els palestins estan sotmesos a un apartheid sistemàtic, però això no interessa a ningú. Viuen als bantustans on se’ls ha reclòs. No en poden sortir sense un permís especial, mentre els israelians van construint sense descans al voltant dels enclavaments, passant per sobre de les resolucions internacionals. I el món calla.

Aquesta situació explica que durant la campanya es parli molt més del futur dels colons jueus que del futur dels palestins. Una bona part dels candidats que aspiren a obtenir un escó a la Knesset són els mateixos colons que fa molts anys que viuen als assentaments de Cisjordània i que tenen un considerable suport polític a les colònies i a Israel.

Fa uns dies el primer ministre va anar a la ciutat palestina d’Hebron, on viuen 700 colons radicals. Netanyahu buscava els seus vots i els vots d’una part dels 800.000 colons que resideixen a Cisjordània. Però també buscava els vots d’un creixent nombre de jueus que viuen a Israel i que fan costat a l’ocupació. L’acompanyava el president de la Knesset, Yuli Edelstein, un colon que ha proclamat que ha arribat l’hora de multiplicar “per milers” el nombre de jueus a Hebron.

Els conceptes d’ ocupació i solució política que abans de Netanyahu apareixien sovint en el discurs polític han desaparegut del tot. Això es deu al fet que el president palestí, Mahmud Abbas, ha reprimit amb contundència les protestes i la resistència armada dels milicians. Israel no podria somiar en una situació més favorable als seus interessos expansionistes.

Un article del politòleg Meron Rapoport diu que la victòria de Netanyahu és haver aconseguit que la població jueva s’hagi oblidat de l’ocupació perquè l’“amenaça de la pau” ja no existeix. Un cop desapareguda l’“amenaça de la pau”, escriu Rapoport, estan sortint a la superfície altres problemes, començant per la lluita entre laïcistes i religiosos. Després de les últimes eleccions, del 9 d’abril, Netanyahu no va ser capaç de formar govern precisament a causa d’aquest conflicte.

Fins i tot la principal formació de l’oposició, Blau i Blanc, liderada per exgenerals, ha fet actes de campanya als assentaments amb gran desplegament dels mitjans de comunicació. Tot i que el seu cap de files, Benny Gantz, ha dit que convocarà un referèndum abans de qualsevol hipotètica evacuació, tothom sap que la majoria d’israelians estan en contra de qualsevol evacuació dels territoris ocupats.