El Perú torna a tenir president per sortir de la inestabilitat política

SabadellS’obre un camí de sortida a la situació d’extrema inestabilitat política del Perú. El veterà Francisco Sagasti, de 76 anys, serà el pròxim president del país llatinoamericà. Ahir a la nit, amb 97 vots a favor i 26 en contra, el Congrés es pronunciava a favor de la seva candidatura per, suposadament, posar fi a la crisi política, de legimitat i també de violència repressiva que ha viscut el Perú en l’última setmana arran de la destitució de l’anterior president, Martín Vizcarra, acusat d’haver acceptat suborns a canvi d’adjudicar contractes d’obres públiques entre els anys 2013 i 2014, quan era el governador de la província de Moquegua. De Sagasti, una figura de relatiu consens, ben vist tant per l’esquerra com per la dreta, se n’espera que ajudi a calmar els ànims. El repte, però, sembla enorme.

I és que el Perú ha viscut el seu particular viacrucis en l’última setmana. Tot va començar dilluns passat, quan una amplíssima majoria del Congrés (105 diputats de 130) va votar a favor de desbancar el president Martín Vizcarra, que tot i les acusacions que se li atribueixen encara no ha estat jutjat ni condemnat -i, de fet, el Tribunal Constitucional tenia pendent ahir avaluar si la seva destitució es va ajustar a la llei-. Com que les dues vicepresidències del país estaven vacants -van presentar la dimissió, com el primer ministre i la resta de govern-, la llei preveia que la nova màxima autoritat del país havia de ser el president del Congrés, Manuel Merino, que va prendre possessió el mateix dimarts.

Però aquesta maniobra va ser fortament contestada als carrers per una ciutadania farta de veure com els seus líders polítics es movien únicament en funció dels seus propis interessos, ignorant la voluntat popular.

La dura repressió contra els manifestants va portar 13 dels 18 ministres nomenats per Merino a presentar la dimissió el diumenge al matí, només tres dies després d’haver pres possessió. Una estona més tard, va ser el mateix Merino qui va prendre la decisió de plegar, minuts després que la mesa del Congrés comuniqués que totes les forces de la cambra consideraven que havia d’abandonar el càrrec i que, si no ho feia, obririen un procediment parlamentari per apartar-lo.

Formalment, doncs, Merino va dimitir com a president del Congrés (ja que era en virtut d’aquest càrrec que exercia la presidència del país), i amb ell ho van fer també els tres vicepresidents de la cambra, que d’aquesta manera quedava sense òrgan de govern i, per tant, també, sense cap persona que pogués succeir-lo com a cap d’estat. En paral·lel, el consell de ministres anunciava a través del seu compte oficial de Twitter que dimitia en bloc.

Una cursa d’obstacles

Davant aquest panorama desolador, diumenge a la nit el Congrés ja es va reunir d’urgència, sota la presidència d’una mesa provisional, amb l’objectiu d’escollir una nova mesa, el president de la qual es convertiria, automàticament, en president de la República. Diversos partits van pactar una composició que semblava que comptaria amb el vistiplau d’una majoria de diputats i que proposava com a presidenta la poeta, periodista i activista Rocío Silva-Santisteban, diputada del partit d’esquerres Front Ampli. Però, a l’hora de la veritat, la llista només va rebre 42 vots favorables, per 52 en contra i 25 abstencions.

Rebutjada l’opció de Rocío Silva-Santisteban i amb una ferida política cada cop més profunda, es va haver de convocar una nova sessió: la d’ahir, que, amb Francisco Sagasti com a candidat, sí que va acabar funcionant. Ell serà la persona que pilotarà interinament el país durant el pròxim mig any: a l’abril s’han de celebrar eleccions legislatives i presidencials, i el cap d’estat que en surti elegit haurà de prendre possessió el 28 de juliol.