La pesta s'estén sense fre a Madagascar
Els experts adverteixen que s’està gestant un brot epidèmic històric si no es fa res per aturar-lo
Antananarivo (Madagascar)El doctor Barnard m’explicava que des de fa uns dies utilitza mascareta a la seva consulta. És el metge responsable d’un centre de salut ubicat en un populós barri d’Antananarivo -Tanà per als locals-, la capital de Madagascar. L’edifici és vell però espaiós, dues plantes que s’obren a un pati interior amb una font decorativa que ningú deu recordar quan va rajar per última vegada, i pels finestrals l’envaeix la remor del carrer.
Podria arribar algú amb tos i ser pesta pulmonar, la pesta ha arribat a la ciutat, em va confessar el metge. Se’m van alçar les celles. “Sí, les autoritats encara no volen donar cap alarma, ja se sap, hi ha implicacions polítiques”, va insistir el doctor. Des de la balconada vaig observar amb inquietud com una rata creuava el pati, s’aturava, flairava amb el musell enlaire. Pesta. Si ho explico quan torni a casa quedaran amb els ulls esbatanats. ¿Això no era cosa de l’Edat Mitjana? 1347, l’any de la pesta negra que va matar un terç de la població europea. La malaltia no ha deixat mai d’existir. En alguns països és endèmica.
Hi ha petits brots esporàdics amb la forma més comuna, la bubònica, en zones rurals. Els ganglis més propers a la picada del vector, la puça, s’inflamen dolorosament. Són els bubons. Els rosegadors, com les rates, són els reservoris. Madagascar registra un grapat de casos cada any però aquesta vegada han aparegut més d’hora del que és habitual, ja a l’agost. Sense tractament antibiòtic la forma bubònica té una mortalitat molt elevada, del 50% o més. Es pot complicar amb una gravíssima infecció pulmonar que sense tractament sempre és letal. Afortunadament, en les dues formes un tractament a temps resulta molt efectiu.
El flegmàtic doctor Barnard ho comentava circumspecte, mentre la rata s’esmunyia sota una porta escrostonada. Els següents dies les notícies i els rumors ja van ser menys críptics. Es parlava de nombrosos casos a Tanà però amb la particularitat terrible que predominava el tipus pulmonar. O sigui el bacteri Yersinia pestis, que es pot transmetre de persona a persona. No calen ni rates ni puces. Els primers casos van començar a la costa, a uns 300 quilòmetres de la capital, a Toamasina. Però la malaltia ja ha arribat a Tanà: la va portar un home que va viatjar en taxi a la capital i va morir en arribar-hi.
A Occident se sol saber poca cosa sobre Madagascar, excepte que hi viuen lèmurs. Al parc natural d’Andasibe, a mig camí de Toamasina, vaig coincidir amb una parella de nord-americans. En aquella zona es conserven boscos verges, però que són accessibles i estan a prop de la capital, i des d’on es poden observar lèmurs en estat salvatge.
La parella de nord-americans explicava que en quatre setmanes havien visitat el desert del Namib, el delta de l’Okavango, el parc Etosha i les cascades Victòria. O sigui, Namíbia, Zimbàbue, Botswana i ara són a Madagascar, d’una tacada. Quants litres de querosè havien necessitat? Feien fotos de lèmurs, camaleons i insectes de l’endèmica i desconcertant fauna, postals repetides. Ben a prop d’Andasibe, a Moramango, la cruïlla de carreteres entre Tanà i Toamasina, els casos de pesta, per por i per estigma, s’han dispersat i n’han aparegut focus en molts districtes del país, cosa que fa més difícil controlar el brot. Malgrat això, la parella nord-americana va tornar al seu país sense saber que en aquests moments s’està gestant un brot epidèmic històric. Fa més de cent anys que no es viu res semblant.
Un país en decadència
Potser tampoc saben que Madagascar és dels pocs països subsaharians on el PIB ha reculat per culpa d’una greu crisi política el 2009. També és el primer consumidor mundial d’arròs. És una obsessió nacional en una economia de subsistència. Els períodes entre collites s’anomenen soudure. Si aquests períodes són massa llargs, en moltes zones rurals la població es veu obligada a sobreviure amb una miserable dieta a base de mandioca i fruites silvestres. Una cooperant em comentava que això del canvi climàtic la gent no s’ho prendrà seriosament fins al dia que anem al súper i trobem les prestatgeries buides. Aquest any la soudure ha sigut especialment llarga. Les pluges han esdevingut més erràtiques. La malnutrició crònica infantil a Madagascar afecta el 50% dels menors en molts districtes. El sistema sanitari és extremadament feble i l’orografia i les males comunicacions no hi ajuden. Es conjura la crisi climàtica i la desforestació, i tot trenca els equilibris naturals. Proliferen reservoris i vectors, les malalties apareixen en moments, llocs, formes i dimensions inèdits. No és un fenomen particular, només cal recordar el cas de l’Ebola.
De moment, s’han declarat 1.800 casos de pesta. Es parla de dues epidèmies paral·leles, les formes bubòniques clàssiques -transmeses per les puces- i la pulmonar entre persones. Predomina l’última. Els epidemiòlegs estan entenent millor el que devia passar al segle XIV. Els equips internacionals han arribat, tot i que amb poca preparació, però ja hi ha signes de control de la situació.
Al doctor Barnard no semblava que li calguessin les reflexions existencials del doctor Rieux, protagonista de la novel·la La pesta,d’Albert Camus. Això tampoc és Orà. Simplement, calia actuar i prevenir. Vaig sortir del centre mèdic. “Posa’t la motxilla al davant, està ple de carteristes”, em va aconsellar el metge. A Andasibe ja em van robar la cartera. Em vaig endinsar en la multitud amb una certa aprehensió. Els rickshaws i les faccions de la gent donen un aire més asiàtic que africà. Vaig pensar que aquella rata no era tan culpable.