La policia marroquina decideix qui pot demanar asil a Espanya

El Hussein és un comerciant del Iemen de 31 anys fart de la guerra que destrossa el seu país. Fastiguejat per l’ús de la religió en el conflicte, va fer un pas arriscat: es va declarar ateu. Ni sunnita ni xiïta. Ateu. I, a més, va voler difondre la idea entre els seus conciutadans a través de Facebook. Era com signar una sentència de mort. Finalment, fa un any va decidir marxar cap a Noruega, però va haver de fer un periple que encara continua pels països on tenia opcions d’aconseguir visat: Malàisia, Armènia, el Sudan i Egipte. Després va volar fins al Marroc perquè sabia que a Melilla hi ha una oficina on pot demanar asil al govern espanyol.

Va arribar a Nador el 26 de juliol i des d’aleshores ha intentat deu vegades arribar a la frontera de l’enclavament espanyol per demanar protecció. Però el problema és que per arribar a l’oficina d’asil espanyola cal creuar primer la frontera marroquina. “Els policies marroquins m’han aturat cada vegada: la porta de l’oficina espanyola és a 500 metres, però no hi he pogut arribar”. Assegura que cada vegada els agents marroquins l’han agredit i que tampoc li va servir de res intentar subornar-los: va pagar tres cops a diferents intermediaris (300, 200 i 100 euros) però no se’n va sortir. Per menys de 1.500 no hi ha garantia.

El 2015 Espanya va obrir oficines d’asil a les fronteres de Ceuta i Melilla. La primera no ha tramitat ni una sola sol·licitud i la segona aquest any n’ha registrat 1.600. Hi ha un altre problema: més del 90% de sol·licitants d’asil procedeixen del Iemen, Palestina, Síria, Algèria i el Marroc... però no n’hi ha gairebé cap de subsaharià. Això és perquè molts dels sol·licitants només poden arribar a Melilla fent-se passar per marroquins de la zona de Nador, que tenen lliure accés a l’enclavament espanyol. Els que tenen la pell negra són sistemàticament aturats pels agents marroquins. Encara que fugin de la guerra de la República Centreafricana o de Mali, de la violència de Boko Haram a Nigèria o que siguin homosexuals perseguits a Uganda. Un informe del Consell d’Europa publicat a principis de mes desmenteix l’argument del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, que va justificar les expulsions en calent argumentant que els demandants d’asil no tenen cap motiu per saltar les tanques i que poden acreditar la seva condició a les oficines de Ceuta i Melilla.

Khalid Sali, un jove d’Alep de 26 anys, va trigar més de deu dies a poder arribar a l’oficina. Des del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla explica que la policia marroquina el va agredir en diverses ocasions. “Un dia vaig tenir sort i em vaig trobar un agent que em va creure quan li vaig dir que era sirià i em va deixar passar”, explica.

Per a la família de l’Aisha, una infermera de Trípoli, que va creuar la frontera amb els seus fills de 2 i 7 anys i el seu marit, també va ser difícil: ho van provar cada dia durant tres mesos. “Sortíem corrents, però els marroquins cada cop ens agafaven i ens pegaven a mi i al meu home, fins que un dia ho vam aconseguir”. Ara s’estan al CETI esperant que els traslladin a la Península.

El Jalil, un jove tunisià, va haver de pagar 200 euros per comprar el passaport d’un noi de Nador que se li assembla i va creuar la frontera. És de Kasserine, una de les ciutats més pobres del país i on hi ha més repressió malgrat la revolució que va tombar la dictadura de Ben Ali.

Més sort ha tingut Al·là Sami, un mecànic de la franja de Gaza que va aconseguir entrar a l’oficina espanyola l’endemà d’arribar al Marroc.