Els primers pobladors s’adapten al món global

Devasish Roy és el 'rajà' dels chakma, una mena de monarca d’aquest poble d’agricultors que viu en cabanes de bambú prop del riu als turons de Chittagong, al sud-est de Bangla Desh. Entre altres coses, com a rajà presideix el tribunal més alt del seu sistema de justícia tribal, que no reconeix el dret a la propietat però per exemple estableix que no es pot cultivar allà on algú altre ja ho està fent. Però Devasish Roy fa quatre anys que reparteix el seu temps entre els turons del Chittagong i la seu de l’ONU a Nova York, on forma part del Fòrum Permanent sobre Qüestions Indígenes. “No importa que el govern de Bangla Desh no reconegui els pobles indígenes legalment, d’acord amb la declaració de l’ONU ho som i per això he pogut ser escollit com a representant dels indígenes de tota l’Àsia”, explica en conversa telefònica amb Dossier Planeta des de Bangla Desh. Una tasca gens fàcil, ja que el continent asiàtic concentra dos terços dels 370 milions d’indígenes que hi ha avui al món.

Aquest fòrum permanent de l’ONU -format per 16 membres: vuit escollits pels indígenes i vuit escollits pels governs per a les vuit grans regions del món-és un dels tres grans guanys que el moviment indigenista global ha aconseguit en els seus més de 30 anys de lluita. Els altres dos són la figura d’un relator especial a l’ONU, que vigila el compliment dels drets dels indígenes, i la declaració universal que l’any 2007 va fixar aquests drets.

Els iroquesos del Canadà van ser els primers que van buscar l’empara de les institucions internacionals, el 1923. Un dels seus caps, Deskaheh, va viatjar a Ginebra a demanar a la Societat de Nacions que fes complir al govern canadenc els acords signats pels colonitzadors europeus amb la seva tribu. L’embrió de l’ONU va dictar que era un assumpte intern del Canadà. Deskaheh va morir a l’exili el 1925. Al llarg del segle XX van fallar més intents, fins que el moviment indígena organitzat al continent americà va aconseguir que l’ONU els donés un grup de treball el 1977. “Des de llavors ens vam posar a treballar en una declaració dels drets indígenes, que es va aprovar el 2007. És la nostra gran frustració: després d’una feina de 30 anys, per fi tenim la declaració però el seu compliment està resultant encara molt més lent”, es queixa Bill Mean, representant del Consell Internacional de Tractats Indis, l’organització que agrupa els indígenes del continent americà, el Carib i el Pacífic, i que va impulsar aquell moviment als anys setanta.

La seva queixa és la mateixa de tots els representants indígenes i organitzacions afins. “Els indígenes han aconseguit més espais de representació que cap altre grup civil als organismes internacionals i això és un gran avenç dels últims anys. Però realment la seva situació sobre el terreny ha empitjorat en l’última dècada”, denuncia des de Copenhaguen Lola Garcia-Alix, del Grup de Treball Internacional per Afers Indígenes (IWGIA). Tots destaquen també la mateixa causa: “Les indústries extractives”.

Un 20% de la superfície terrestre és encara en mans indígenes. En aquest espai es concentra un 80% de la biodiversitat de la terra i és on, al contrari que a la resta del planeta, els recursos naturals s’han conservat gairebé intactes. La seva gran fortuna és alhora la seva gran maledicció. La recerca desesperada de recursos i fonts d’energia per a la depredadora economia global porta cada cop més empreses -en connivència amb poders polítics- a posar els ulls i les urpes sobre la terra verge dels indígenes, que no acostumen a tenir títols legals de propietat. “Els estats que han reconegut els drets indígenes apel·len a l’interès públic per les seves terres, i on no tenen drets reconeguts simplement els fan fora sense més ni més”, explica Garcia-Alix.

EL DESPLAÇAMENT FORÇAT de la seva terra i el fenomen conegut com “l’acaparament de terres” afecta de manera especial la població indígena, i per això el moviment indigenista global avui centra els seus esforços en un tema clau: “el consentiment lliure, previ i informat”.

La primera conferència mundial de pobles indígenes, celebrada el setembre a Nova York, va aprovar una declaració en què els estats de l’ONU es comprometen a buscar sempre el “consentiment lliure, previ i informat” dels indígenes per a qualsevol projecte que afecti la seva terra. El mateix Banc Mundial ha canviat la paraula “consulta” per “consentiment” en les seves polítiques cap als pobles indígenes. Però a la pràctica les coses no són tan fàcils. Mentre amb una mà signa la clàusula del “consentiment”, amb l’altra, per poder competir amb la banca privada, el Banc Mundial ha proposat un nou programa de préstecs a governs que eliminaria la condició del respecte als drets indígenes, denuncia Devasish Roy.

“L’advocacia internacional ens ajuda a fer pressió sobre els governs, però en el cas de les empreses els resultats són menys positius perquè sovint no saps quina companyia s’amaga sota cada projecte”, apunta Roy, i explica que “el problema de les inversions és cada cop més acusat també a l’Àsia, no només pel sector energètic sinó també el forestal i el d’oli de palma”. En aquest continent, com a l’africà, l’agreujant són unes lleis heretades del colonialisme que consideren els boscos una propietat de l’estat. La militarització i els conflictes armats són l’altra gran amenaça per als indígenes asiàtics.

A l’Àfrica, on la majoria d’estats ni tan sols han signat la declaració de l’ONU, “el problema dels desplaçats per inversions és un dels molts que pateixen aquests pobles, juntament amb la pobresa, la malnutrició i la salut o l’educació”, destaca la Mariam Wallet Aboubrakine, representant africana escollida pels indígenes al fòrum permanent de l’ONU. Tot i que l’Àfrica i l’Àsia concentren la pitjor part, perquè ni tan sols disposen de reconeixement legal, els drets indígenes es vulneren arreu del món.

Però davant de tot això, el món global ofereix avui als indígenes més eines que mai per fer sentir la seva veu. “En el món del world wide web és molt més difícil amagar les violacions de drets humans; les xarxes i els moviments socials ens permeten denunciar i organitzar-nos més bé per lluitar conjuntament”, afirma Bill Means. És per això que, tot i que les amenaces agafen força, el moviment indigenista avui també és més fort que mai.

Un cop assolit l’objectiu del reconeixement internacional dels seus drets, el futur encara està ple de reptes. I el 2015 els reserva dues grans fites. La primera, la revisió dels Objectius del Mil·lenni de l’ONU, al setembre. En el nou repartiment d’ajuts al desenvolupament els pobles indígenes volen ser presents i amb els seus propis indicadors, ja que la pobresa indígena no es mesura només en termes econòmics. La segona, la cimera de París contra el canvi climàtic, al desembre. El seu fort lligam amb la natura els fa especialment vulnerables als efectes de l’escalfament global i per això s’han implicat molt en aquesta lluita. A més, ofereixen els seus coneixements de la natura per adaptar-se al futur. “Volen fugir del victimisme i ser part de la solució”, diu Antonella Cordone, especialista en temes indígenes del fons de l’ONU per a l’agricultura, i posa un exemple: “Les tribus dels Andes cultiven fins a 4.000 varietats diferents de patata”. Una saviesa en biodiversitat que la lluita global contra el canvi climàtic faria molt bé d’aprofitar.