“Què hem de fer perquè els europeus ens vegin com a humans?”

Enviada Especial a Herat (Afganistan)La Leila s’asseu al llit proferint crits de dolor. Es posa la mà sobre el pit embenat i es balanceja lleugerament, com si aquell moviment endavant i endarrere pogués disminuir el seu gran patiment. “Té 10 anys”, diu la mare, que és al costat de la nena amb cara de circumstàncies, i que no sap explicar gaire bé com la criatura es va tirar al damunt una olla sencera amb aigua bullint que la va cremar de cap a peus.

A l’Amina, de 7 anys, li va passar el mateix. La seva mare també intenta calmar-la a l’Hospital de Herat, al nord-oest de l’Afganistan, perquè la nena, amb el cap i una part del cos embenats, no para de plorar. A l’habitació hi ha molts infants més amb cremades. Alguns, a causa d’una explosió de gas, d’altres perquè van ficar els ditets en un endoll... Les raons són múltiples. Però totes les mares reaccionen de la mateixa manera: s’atansen amb les seves criatures en braços tan bon punt veuen aquesta periodista, com si l’estrangera pogués fer el miracle de curar tots els nens en un no res, encara que no tingui ni idea de medicina.

Durant els últims anys la comunitat internacional ha sigut el gran salvavides que ha mantingut en flotació la sanitat afganesa. Ara aquest flotador s’ha punxat amb la desaparició de la majoria d’ajudes estrangeres. Els hospitals públics estan totalment a la deriva.

“La comunitat internacional es va gastar 100.000 dòlars [uns 85.000 euros] per comprar dues rentadores industrials per poder rentar la roba dels pacients de la unitat de cremats de l’hospital. I no vull ni saber quant va invertir en la construcció de l’hospital. Una barbaritat!”, diu indignat el responsable de la unitat de cremats, el doctor Jamal Afshar. Aquesta unitat especialitzada -l’única que hi ha al país-és en un ampli edifici de tres plantes, que es va inaugurar l’octubre del 2007 amb el suport de l’ONG francesa HumaniTerra i la Unió Europea. Es calcula que es van gastar dos milions de dòlars en la posada en marxa. O sigui, uns 1,6 milions d’euros.

“Ara les dues rentadores no funcionen. S’han espatllat, i a l’Afganistan no trobem els recanvis per arreglar-les perquè les van importar de l’estranger”, continua explicant el metge, que assegura que podria esmentar mil exemples més com aquest. “¿De què em serveix un edifici tan maco si no tinc ni tan sols unes tisores especialitzades per poder fer operacions de pell als cremats?”, es pregunta.

Despropòsits

El facultatiu va sol·licitar al ministeri de Salut Pública una nova llitera per al quiròfan i li van facilitar al cap d’uns quants mesos un llit típic de les sales de part -amb els suports perquè les dones puguin obrir les cames- i una llitera amb rodes. “Moltes vegades la llitera es mou mentre operem, perquè no hi ha manera de mantenir-la quieta. És un despropòsit”, es queixa el doctor, que calcula que amb 10.000 euros podria cobrir les necessitats més urgents de l’hospital. Però no té pressupost ni per a això.

L’hospital infantil de la ciutat de Herat també ocupa un edifici que fa patxoca. És a cinc quilòmetres als afores de la localitat i el va finançar la cooperació italiana. El director de l’hospital, el doctor Mirwais Abedi, té una pissarra al despatx plena d’estadístiques: “44, 44, 55, 66, 58, 42”. És el nombre de nens que van morir a l’hospital cada mes, entre l’abril i el setembre, segons indica la pissarra. “Ens falten medecines, equipaments i personal”, intenta justificar així el director l’alt índex de mortalitat. I afegeix que no entén per què es va construir aquell hospital allà, als afores de la ciutat: “No sé de qui va ser la idea, però no té ni cap ni peus. Potser anys enrere aquesta zona era segura, però ara viajtar a cinc quilòmetres de la ciutat ja suposa un risc”, comenta.

La directora de la xarxa d’ONGs ACBAR, Fiona Gul, admet que es van gastar molts diners en projectes innecessaris o de poca qualitat en el passat. Ara els fons disponibles són escassos per poder rectificar. “Els afganesos també som humans, també tenim cor. Què hem de fer perquè els europeus ens vegin com a persones?”, es lamenta un altre doctor, Mohammad Nabil, que no comprèn que les ajudes internacionals s’hagin esfumat de la nit al dia.