Ruanda celebra eleccions represaliant l’oposició

BarcelonaPaul Kagame, l’actual president de Ruanda, guanyarà les eleccions que se celebren avui al país. No és una predicció màgica, sinó una certesa fonamentada en la falta d’oposició real a Kagame, el clima d’autoritarisme que viu el país i el record del genocidi del 1994, que encara pesa.

“No hi ha veritables eleccions si no hi ha competició”, explica a l’ARA Thomas Nahimana, candidat a l’exili del partit Ishema, que no ha pogut entrar al país per participar en les eleccions. “El que viurem a Ruanda és una coronació”, afirma.

Paul Kagame, d’ètnia tutsi, dirigeix el país des de l’any 2000, però el lidera a l’ombra des del 1994. Aquell any, Kagame va entrar a Ruanda comandant les milícies del Front Patriòtic Ruandès (FPR), va derrocar el govern hutu i va aturar el genocidi contra els tutsis, que s’havia cobrat unes 800.000 vides i estava promogut per l’estat.

Des del final de les massacres, l’oposició a Ruanda ha sigut inexistent o purament tàctica, i el suport al govern per part de la població, que segueix sent de majoria hutu, és aparentment total. “En aquestes eleccions no hi haurà frau, perquè al president no li cal”, explica Josep Cases, un jove català que viu a Kigali, la capital del país. “La majoria de la gent adora el president, ha fet força coses bé en el pla econòmic i tampoc hi ha cap alternativa política”.

Sovint aliada amb el govern, l’oposició mai ha superat el 6% dels vots, mentre que Kagame n’obté sempre més del 90%. Si els resultats se segueixen repetint, Kagame, gràcies a un referèndum celebrat el 2015, podria seguir com a president fins a l’any 2034.

Els dos candidats opositors d’aquests comicis no suposaran un gran maldecap per al president. Philippe Mpayimana, un periodista que ha estat fora del país els últims 23 anys, és pràcticament un desconegut a Ruanda, i Frank Habineza, l’únic opositor que ha pogut plantar cara al president, ha hagut de lluitar contra la força econòmica i comunicativa de l’estat i, fins i tot, s’ha vist obligat a hipotecar casa seva per poder-se pagar la campanya.

Mpayimana i Habineza són els únics candidats que han arribat a les eleccions, però no s’hi han presentat només ells. L’empresària Diane Rwigara va veure com es filtraven a la premsa fotos en què apareixia nua i va ser desqualificada pel consell electoral. El sistema és prou lliure perquè hi hagi candidats, però castiga l’oposició. Victoire Ingabire, candidata a les eleccions del 2010, va ser detinguda i empresonada el 2012 per “negació del genocidi”, un delicte molt perseguit a Ruanda i que sovint s’utilitza com a arma política. “Utilitzen les lleis per evitar que ens presentem”, diu Thomas Nahimana, que també va ser acusat de defensar el genocidi. “Jo sóc hutu, i n’estic orgullós, però provinc d’una família mixta. La meva mare és tutsi”, diu.

La part lluminosa del país

La part lluminosa del país Tot i les seves mancances democràtiques, Ruanda és un dels països més estables i segurs de l’Àfrica i el sisè que més creix al continent. Tot i això, viu de moltes ajudes de l’exterior. “Els diners estrangers són una condició necessària per al desenvolupament de molts països africans, però no n’hi ha prou. Si no, mira com està el Congo -explica Josep Casas-. Fa vint anys, en aquest país no hi havia estructures de govern. Ara ha avançat molt i té el Parlament més paritari del món”.