Brussel·lesAvui la Unió Europea segella el primer tràmit oficial cap al divorci amb un dels seus fundadors. Arribar fins aquí ha costat prop de dos anys de negociacions i unes quantes dimissions. Però el dia en què totes les atencions havien d’estar centrades en el Regne Unit i els negociadors de les institucions europees, Espanya ha aconseguit colar-se als titulars. Pedro Sánchez va aguantar la tensió fins a l’últim moment i ahir, després d’una setmana d’exigències i negociacions darrere el taulell, va acabar retirant l’amenaça de veto a l’acord. Va acceptar -i vendre com un triomf- l’última oferta de Londres i Brussel·les: tres declaracions polítiques del govern britànic, la Comissió Europea i el Consell Europeu assegurant que l’acord de retirada s’interpreta a la manera espanyola -amb capacitat de veto sobre les decisions futures sobre Gibraltar-. Però no va explicar que el que havia acabat acceptant no és el que demanava dilluns.
Sánchez va vendre l’acord com una victòria diplomàtica històrica. Amb to triomfalista va arribar a assegurar que la seva negociació suposava un pas “per resoldre un conflicte que fa més de 300 anys que dura”.Va arribar a parlar d’un “reforç” de la posició d’Espanya “com mai havia estat” . “Haurem de parlar de cosobirania [el que sempre ha reclamat l’Estat malgrat que els gibraltarenys hagin votat que volen ser britànics] i d’altres coses amb el Regne Unit”, va etzibar. El ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, hi ficava cullerada amb un tuit assegurant que és l’acord més important “des del Tractat d’Utrecht del 1713”.
Unes declaracions que van irritar el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, i també Theresa May. La premier britànica es va reunir a la tarda a Brussel·les amb els presidents de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i del Consell Europeu, Donald Tusk, i va ser preguntada precisament per les declaracions de Sánchez. May ho va deixar clar: “Negociarem sempre en nom de tota la família britànica, inclòs Gibraltar. Estic orgullosa que Gibraltar sigui britànic i sempre defensarem Gibraltar”.
L’embolic de papers que s’han posat sobre la taula complica la comprensió de l’abast dels anuncis fets ahir per totes les parts implicades. El document més important que es ratifica políticament avui és l’acord de sortida. Un document de 585 pàgines que fixa les condicions de sortida i l’únic vinculant legalment. És en aquest document on Espanya trobava el problema arran de l’article 184, que, al seu parer, deixava la porta oberta a possibles negociacions entre Europa i el Regne Unit sobre Gibraltar ignorant la voluntat espanyola. Tot seguit s’aprova una declaració política que fixa les bases per a la relació futura. Espanya, com havien afirmat diverses vegades Sánchez i Borrell, volia canvis en tots dos documents.
Però s’ha conformat amb tres textos més afegits que només són declaracions polítiques, com bé reconeixia el mateix secretari d’estat d’Afers Europeus, Luis Marco Aguiriano, divendres. Què ha acabat permetent que Espanya claudiqui? D’una banda, dues declaracions de la Comissió Europea i el Consell Europeu conforme l’article 184 s’interpretarà en les futures negociacions tal com exigeix Espanya: “L’únic propòsit de l’article 184 és crear les millors obligacions en els esforços del Regne Unit i la Unió per negociar acords en la seva futura relació. No exigeix cap obligació o presumpció de l’abast territorial d’aquests acords”. I també una carta conjunta dels presidents de la Comissió i del Consell en què tenen en compte la “sensibilitat” especial d’Espanya sobre l’assumpte de Gibraltar i s’hi mostren solidaris i compromesos.
D’altra banda, una declaració política del Regne Unit -que resulta la clau de volta de tot plegat-, firmada per l’ambaixador britànic a Brussel·les, Tim Barrow (que no Theresa May), en què no es menciona Gibraltar però es vincula l’article 184 al tercer text pel que fa a l’abast territorial de les negociacions futures. Però May, just després d’enviar-la, insistia: “Negociarem per tota la família britànica, inclòs Gibraltar”.
Vistos tots els papers, i malgrat la pirotècnia política, tots hi han cedit. Ni May volia fer aquesta declaració ni Sánchez volia haver-se de conformar amb un text nou. I tots ho han venut com més els ha convingut a casa seva. I Gibraltar? Doncs Picardo va ser contundent: “Pedro Sánchez i Espanya es quedaran només amb declaracions polítiques que no signifiquen res davant dels textos legals”. Però el pes polític dels textos és innegable.
Malgrat tot, avui es fa el primer pas polític cap al trencament de la UE, després vindran els tràmits legals, que s’allargaran mesos, fins al 29 de març del 2019. I, per molt que ahir el president del Consell Europeu, Donald Tusk, cités a través de Twitter la cançó de Queen Friends will be friends per afrontar la reunió d’avui, aquest diumenge es recordarà com el principi de la fi d’una unió que ha durat més de 45 anys.
Les negociacions entre la UE i el Regne Unit
El maldecap britànic
El Regne Unit va votar a favor del Brexit l’estiu del 2016 i va establir com a data límit per marxar el 29 de març del 2019. Des d’aleshores la dificultat de tirar endavant aquest mandat i les negociacions amb Europa han provocat una crisi de govern a Downing Street.
El paper de Brussel·les
La dificultat de negociar a 27 va comportar que s’encarregués la tasca a una persona, Michel Barnier, que ahir va ser felicitat per la seva feina “incansable” pels presidents del Consell i la Comissió, però que ha sigut criticat per falta de transparència en casos com el de Gibraltar.
Els entrebancs
Els principals problemes durant les negociacions han sigut com evitar una frontera amb Irlanda del Nord, l’accés a les aigües per part de francesos i holandesos i, en últim terme i inesperadament, el paper vinculant d’Espanya en la futura relació amb Gibraltar.
A partir d’ara
A banda de la ratificació pel Parlament britànic, la d’avui és una aprovació política. Ara cal que es voti al Parlament Europeu i també al Consell d’Afers Generals. Els tràmits es poden allargar mesos, però si no hi ha més obstacles s’arribarà a temps al 29 de març del 2019.
Carta del govern britànic sobre Gibraltar.