Silas Siakor: “A Libèria les multinacionals es queden tres de cada quatre dòlars del negoci de la fusta”

La història de Libèria és tan particular que és l’únic país que es va independitzar d’una empresa privada. La Societat Americana de Colonització hi va enviar esclaus negres alliberats, que van fundar l’estat sobirà a finals del segle XIX. És a dir, la metròpoli no era un estat europeu, sinó una companyia. L’herència de l’esclavitud es barreja amb guerres civils i espolis que han deixat un paisatge geogràfic i humà devastat. El jove Silas Siakor ja veia que al seu país els boscos eren un negoci per a les multinacionals però que, en canvi, no repercutien en la població. Les seves investigacions van assenyalar Charles Taylor, un senyor de la guerra reconvertit en president del país, que va malvendre els recursos naturals per pagar armes i soldats.

El seu és un país amb cicatrius.

Sí, crec que hi ha dos grups amb cicatrius. D’una banda, una generació de gent gran, nascuts als 50 i 60, que van tornar després de formar-se a l’estranger i que defensen un camí més democràtic, més participació ciutadana, millors relacions comercials, millors condicions laborals, però que són reprimits després del cop d’estat del 1981. La següent generació, la meva, ja va créixer amb els descendents dels exesclaus sense poder i l’auge dels nadius. Així que vam començar a experimentar l’opressió ja no dels americanoliberians sinó de la nostra pròpia gent, cosa que va ser molt decebedora. En 14 anys el govern i l’economia es van desplomar, vam perdre el teixit social. Jo vaig créixer en aquell període, en què la vida era extremadament difícil.

Com es desperta el seu activisme? Com s’adona de què passa?

De ben petit ja veia que hi havia alguna cosa que fallava perquè anava a una escola pública on de vegades els professors no venien a treballar, no teníem ni bancs ni material o hi havia goteres al sostre. Als 20 anys, quan jo era universitari, va esclatar la guerra i vaig començar a treballar per a l’ONU i em vaig adonar com funcionava el tema de l’ajuda. Però quan realment començo a ser conscient de la relació entre pobresa i espoli va ser a partir de les eleccions del 1997.

Quan guanya Charles Taylor.

Exacte. Tot i que jo ja sabia que a Libèria hi havia mals governants i una crisi de lideratge, a partir de llavors m’adono que Taylor estava explotant els recursos del territori amb empreses internacionals i canalitzava els grans ingressos per finançar milícies i pagar la [Segona] Guerra de Libèria. Només podia pensar que la població estava en situació molt difícil, la gent no podia entrar als camps i l’única solució era l’ajuda que ens proporcionaven les potències occidentals. En canvi, Taylor no parava de guanyar diners procedents de l’explotació de la fusta dels nostres arbres. I aquells diners no anaven a parar ni a hospitals ni a desenvolupar la societat.

I ho va denunciar?

A principis del 2003, amb el suport de l’arquebisbat, vam presentar un informe que vam distribuir entre diplomàtics i diputats en què denunciàvem el saqueig del país, que robaven els recursos i destruïen el medi. Vam ser capaços d’aportar evidències i que el Consell de Seguretat de l’ONU imposés la prohibició temporal d’exportar fustes.

La lluita va tenir efecte?

Des del 2005 s’han produït moltes reformes, tant en la pràctica de les empreses com en la manera com les companyies tracten la població local. Però encara hi ha casos en què hem de millorar.

Qui i com saqueja Libèria?

Hi ha dos paràmetres que cal tenir en compte. D’una banda, les empreses fan tot el possible per no pagar impostos i, de l’altra, el govern encara hi negocia per sota de la taula i afavoreix que no es compleixin les lleis. Els recursos de Libèria -fusta, diamants, minerals- surten del país com a matèria primera cap a Europa o l’Àsia, sobretot, i es venen a preus molt barats. Llavors, un cop han manufacturat els nostres recursos, ens venen productes acabats, a costos molt elevats, de manera que tornem a comprar la nostra fusta però molt més cara.

¿S’ha pogut calcular el cost que implica aquest espoli?

Això és gairebé impossible, però et donaré un exemple prou il·lustratiu. Entre el 2010 i el 2013 el valor de l’exportació de la fusta va ser de 80 milions de dòlars, dels quals menys de 20 milions es van quedar a Libèria. Així que les multinacionals es queden tres de cada quatre dòlars del negoci. És cert que hem millorat gràcies a la introducció de lleis i de polítiques de regulació, però volem que encara hi hagi més controls.

¿La societat està prou conscienciada d’aquest robatori?

Sí, cada cop s’escampa més la consciència entre les comunitats afectades i hi ha més moviments socials. La llei concedeix a les comunitats el dret de tenir un seient a la taula de negociació, així que ara estan involucrades en la presa de decisions.

¿Vol tornar a ser candidat a les eleccions del 2023?

Realment m’agradaria perquè crec que puc aportar tot el meu bagatge com a activista. El 2017 em vaig presentar com a independent i, tot i que no vaig sortir escollit, em vaig adonar de la importància de tenir veu en les decisions. M’esperen quatre anys de molta carretera.