Silenci i tristor al districte onzè de París

ParísNo passen més enllà. Una mena de barrera invisible envolta les ofrenes que s'acumulen a les cantonades del Boulevard Voltaire. Però de tant en tant algú la trenca i hi deixa o bé una flor o bé una espelma que acompanyen fotografies de les víctimes, cartes o simplement fulles de llibreta amb missatges de suport. Ahir era ràbia el que caminava pels carrers de París. Avui que ja s'han apagat les sirenes el silenci envaeix el districte onzè i els parisencs, que ja han sortit al carrer, estan tristos però porten flors.

"Ahir no vaig sortir de casa, no vaig saber reaccionar", diu Marc Le Calvez, un jove de 34 anys que sí que ha travessat la barrera per deixar una rosa vermella i que s'ha quedat tres minuts mirant-la fixament. No viu en aquest districte, sinó en un suburbi dels afores de la ciutat, però a les deu del matí ha volgut acostar-se al centre. S'adona que el que volen els atacants és que "tinguem por i que no continuem amb les nostres vides", diu. Se sent enmig d'una contradicció, "paradoxalment ja no tinc por, només pena". Té clar que avui el país encara està en estat d'emergència, però "necessitem sortir al carrer i demostrar que volem seguir caminant".

De camí cap a la plaça de la République dues dones porten tres roses blanques dins una paperina escrita amb bolígraf 'je suis la France'. Aniran a tots els punts on va haver-hi víctimes, a més de la République, que s'ha convertit en el centre simbòlic de condol, per "donar tot el suport que puguem". Totes dues es diuen María Suárez, són mare i filla d'origen espanyol, la mare viu a París des de l'any 1961 i la filla ja va néixer a França. "He vingut perquè tinc fills i néts i podrien haver estat ells [les víctimes]", diu la més gran. Viuen just al costat de l'Estadi de França, van sentir les explosions, però no van veure res perquè, de fet, des que es van assabentar que a París hi estava havent un atac terrorista no havien sortit de casa. Només ahir la filla de la María va anar a treballar, però els seus fills es van quedar a casa.

Des de lluny, la Repúblique no sembla plena. Està envoltada de periodistes i també de turistes, però a mesura que t'acostes al monument de Charles Morice, es repeteix la mateixa sensació. Els que més s'atreveixen a acostar-se a les ofrenes són turistes o curiosos, però al voltant, un altre cop com si no s'hi poguessin acostar del tot, diverses persones, bona part de les quals són joves, s'ho miren fixament. I molts ploren. "Ploro perquè no he sabut reaccionar de cap altra manera". La Noemi no viu a la ciutat, li costa parlar, però ha vingut aquest diumenge fins al centre de la capital, com fa sovint. I pateix. "L'únic que penso és que podria haver estat jo o qualsevol dels meus amics i, inevitablement, tinc coneguts ferits", explica.

Aquesta jove francesa tampoc va ser capaç de sortir ahir de casa. Creu que ja fa temps que estan en guerra, el seu germà és soldat de l'exèrcit francès i ja fa anys que pateix per ell. "Però ara pateixo per mi, pels meus amics i per tota la meva família", diu. Aconsegueix poc a poc deixar de plorar i es va enrabiant mentre parla: "Això no s'ha acabat i no confio que França sigui capaç de garantir la seguretat en un futur, perquè ja no està en mans de les autoritats".

Al voltant del monument a la República hi ha una parella que també plora. Porten un abric de color verd caqui amb una petita bandera d'Alemanya. Havien vingut a passar una setmana a París des d'Alemanya i la nit de dissabte havien de triar entre dues opcions: anar a l'Estadi de França a veure el partit entre les seleccions franceses i alemanya o quedar-se pel centre sopar en un restaurant al districte desè i veure el partit en un bar. Van triar la segona. La Lisa Soravia i Dietmar Vom Berg van acabar veient la segona part del partits tancats amb clau al local on eren. "El meu pare em va trucar per saber com estava i jo encara no sabia què estava passant", diu la Lisa.

A mida que s'acosta el migdia hi ha més gent al carrer i més flors i més espelmes a les cantonades. La policia no destorba, la seva presència no es nota però els ciutadans se senten protegits. Aquesta tarda hi ha convocades diverses misses, una de multitudinària a la catedral de Notre Dame a dos quarts de set de la tarda. Totes aquestes persones, excepte la parella alemanya que ja torna cap a casa, hi aniran, encara que les autoritats hagin aconsellat no reunir multituds. "No tenim por i necessitem sentir que estem junts", diu Marc Le Calvez.