De Silicon Valley a la costa mexicana: el teletreball mou els urbanites cap al mar
La pandèmia fa créixer el nombre de persones que s’instal·len lluny de les ciutats
Puerto Escondido (Mèxic)Passen uns minuts de les 11 del matí i en una botiga de liquats d’una de les platges més visitades de Mèxic, Puerto Escondido, un jove aixeca el braç i es dirigeix a la cambrera: “Tinc un examen d’aquí mitja hora, ¿m’ho pots posar per emportar?”, li pregunta en relació a l’esmorzar que ja no és a temps de menjar-se en aquesta terrassa de la costa pacífica de l’estat d’Oaxaca.
La platja forma part del municipi de Santa María Coatepec, d’uns 22.500 habitants. La badia principal fa uns quatre quilòmetres. Al centre es troben les onades, grans, que sovint converteixen el mar en una autèntica cresta d’aigua que avança cap a la sorra, un dels principals atractius d’aquest port per als surfistes professionals. A la punta nord hi viuen els locals, i al sud, els amants del surf i la resta de visitants. En la vella normalitat, doncs, aquesta última era la zona dels turistes. Però en la nova, els forans no venen a fer turisme sinó a establir-s’hi un temps que determinen sobre la marxa, una barreja de viatger i resident temporal. “¿Tu saps què és viure en nou metres quadrats sense finestra?”, comenta en Nathik Azad, un nord-americà que, al març, va canviar les oficines de Silicon Valley pels carrers sense asfaltar d’aquesta zona de Mèxic. Aquest programador de 28 anys no s’ho va pensar gaire a l’hora de deixar els mil euros que li costava la capsa de llumins on vivia, ni les dues hores al dia que trigava a desplaçar-se de casa a la feina.
Treballa en una start-up de videojocs i, des que ho ha de fer a distància, només necessita un portàtil i connexió a internet. El teletreball, fruit de la pandèmia, li va facilitar aquest canvi d’aires. Ell volia establir-se en algun lloc on no hagués de patir pels diners i el va trobar a Puerto Escondido, on dues persones poden dinar de restaurant amb vistes al mar per menys de 20 euros.
Universitaris de Ciutat de Mèxic, intermediaris de borsa de Toronto o artistes de Nova York són part dels nouvinguts que s’han instal·lat al sud de la badia, la Punta Zicatela, per teletreballar de cara al mar. Els motius són evidents. “Aquí és com si el coronavirus no existís. Tota la crisi és a Ciutat de Mèxic, allà tothom està en pànic per si agafen el covid-19”, explica la Raquel Smolensky, estudiant d’arquitectura d’una universitat privada de la capital. Parla des d’un cafè, on segueix virtualment les classes del dia. Va arribar a Puerto Escondido quan va saber que les universitats seguirien operant en línia. I, de moment, aquí continua.
El turisme mexicà, tocat
A principis de juny es van començar a reobrir de manera gradual platges, hotels i restaurants. Poc més de tres mesos de confinament van provocar que a l’abril, el pitjor mes, perdessin el 72% de turistes internacionals respecte al 2019. Un cop dur per a Mèxic, la setena potència turística mundial en nombre de visitants i la quarta indústria en PIB del país. Unes xifres que encara prenen més importància en zones que, com Puerto Escondido, viuen pràcticament del turisme.
Mentrestant, la Florencia Cruz, una veïna de 62 anys, aixeca la reixa de la seva botiga d’artesanies per atendre aquesta periodista. Des del mes d’abril que no ho feia, quan es van confinar. Els prestatges del local estan plens de polseres de fil, mòbils de petxines i arracades que ella mateixa fa a mà. Ara, però, acumulen pols: “No hi ha res, no hi ha res”, repeteix, en relació a la falta de turistes. Ja va pel segon préstec per pagar el lloguer de casa seva. Si les coses segueixen així, haurà de demanar ajuda al seu fill. I no és l’única. El Consell Mundial de Viatges i Turisme estima que Mèxic perdrà cinc milions de llocs de treball per culpa de la pandèmia.
No hi ha prou visitants per omplir els carrers de la zona on viu la Florencia, a uns metres de la Punta Zicatela, i els nouvinguts no generen el nivell de despesa d’un turista, perquè ara viuen allà i, per tant, ni compren records per a la família ni fan tots els àpats fora de casa. Les divises que Mèxic ingressa pel turisme internacional, la quarta via d’entrada de moneda estrangera, han arribat a caure fins a un 93% durant la crisi del coronavirus.
“Mesuren les despeses i viuen bé”, conclou un venedor de cocos a peu de carretera, l’Arturo Villavicencio. Aquest oriünd explica que durant els mesos d’“encovament” -és a dir, de confinament estricte- es van limitar a subsistir, però mantenen l’ànim. Als seus 72 anys resumeix així la mentalitat de molts oaxaquenys: “La persona amb poca cosa viu”. No recorda quan va ser l’última vegada que es va comprar roba.