El primer partit de la nova vida d'Osama Abdul Mohsen

Sant Cugat del Vallès“No recordo el darrer cop que vaig dirigir un partit”, admet Osama Abdul Mohsen. Ara fa uns mesos, l'Osama va ser protagonista a tots els mitjans de comunicació sense voler-ho, quan va caure per terra per culpa de la traveta que li va fer una periodista hongaresa, Petra Laszlo. L'Osama intentava entrar a Hongria des de Sèrbia per seguir el seu periple, fugint de la guerra a Síria. El futbol, la seva feina i passió, ja no formava part del seu dia a dia llavors. “Vam fugir quan la guerra va arribar a la ciutat. Abans patíem per la repressió del règim de Baixar al-Assad, però no pensava que caldria marxar”, recorda.

L'Osama portava el seu fill petit, en Zaid, quan va caure sobre l'herba d'aquell prat hongarès. La imatge va donar la volta al món: Laszlo va ser acomiadada i l'Osama va ser entrevistat per periodistes que van comunicar la seva professió: entrenador de futbol. Finalment, un club de Getafe li va obrir la porta a treballar amb ells, gest solidari que el va treure de la carretera. “No penso gens en aquella dona. Ella deu saber per què va fer-ho. Jo tinc prou problemes com per pensar en ella”, diu mentre el seu fill Zaid juga rialler. L'Osama bromeja sobre el cafè, ja que els sirians en solen beure molt amb un estil diferent als cafès de màquina europeus, i intenta anar introduint paraules en castellà a les converses. Però encara necessita traductor.

L'Osama ha debutat com a tècnic al Camp Municipal de Sant Cugat del Vallès, en un partit amistós per recollir fons organitzat per l'ONG CESAL, organització amb projectes amb els refugiats a Síria, el Líban i Espanya,organitzat per l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i la Universitat Ramon Llull. La idea, recollir fons per als refugiats com la família de l'Osama, que encara espera a un camp de refugiats a Turquia. “No tenim novetats, hem demanat ajuda a tothom, però pel que sembla els polítics s'omplen la boca de promeses i després no fan gaire”, diu. “Sembla que els polítics actuen igual a molts llocs”, afegeix amb una rialla. La seva dona i dos fills segueixen a Turquia en espera d'uns papers que no poden aconseguir, ja que la documentació és a Síria, on l'Osama està considerat com un proscrit pel règim d'Assad. A Getafe viu a un pis de lloguer gràcies a l'ajuda del Centro Nacional de Formación de Entrenadores (CENAFE), entitat que el va portar a Espanya i li ha obert les portes del Villaverde Boetticher Club de Fútbol, el club on entrena. Viu amb en Zaid i el seu germà gran, en Mohamed, qui havia fugit de Síria abans. Es van retrobar a Alemanya després de la famosa traveta de Petra Laszlo.

Sense la família

“Sempre he seguit el futbol. Era la meva vida a casa, però no pensava que podria entrenar de nou”, comenta l'Osama abans del partit contra el Sant Cugat Esport, amistós que ha acabat amb empat (1-1). L'Osama ha viscut el partit sense seure a la banqueta, sense donar gaires indicacions, i parlant amb els ajudants i el traductor. Com que té la documentació a Síria, l'Osama encara no pot entrenar a Espanya de forma oficial, ja que caldria regularitzar els permisos d'entrenador amb la Federació siriana, un fet impossible ara amb la guerra. “Pateixo per la família, tinc familiars que em segueixen a casa. Saben que tinc aquesta feina, confien que tingui sort. Però tinc clar que tot està ple de problemes, també per entrenar” admet, i afegeix que “ja seguia la lliga espanyola quan era a casa. A Síria tothom mirava els partits entre el Barça i el Madrid. Aquí estic aprenent molt, el nivell dels entrenadors és molt alt. És com ser al paradís dels entrenadors”, bromeja. I, de fons, en Zaid, burxant, canta el nom del Reial Madrid, el club que seguien ja a casa, a la ciutat de Deir ez-Zor. “El meu tècnic preferit? Mourinho”, diu l'Osama, conscient que la resposta no serà sempre ben rebuda. “Però Messi és millor que Cristiano, què hi farem”, afegeix, com disculpant-se amb el jugador portuguès, qui els va rebre i va fer un regal a en Zaid: una samarreta.

Osama Abdul Mohsen s'ha acostat al millor futbol del món però s'ha allunyat de casa. “Sempre somies a tornar, però veient com està Síria, per moments penso que ja no queda una llar on tornar”, admet. A Síria, era entrenador en un club de la Primera Divisió siriana, l'Al-Fotuwa, de la ciutat de Deir ez-Zor. Aquest club, campió de lliga en dues ocasions, destacava per la seva tasca de formar jugadors, i l'Osama hi havia treballat molts anys, i havia arribat al primer equip. A més, va arribar a tenir càrrec a la Federació Siriana de Futbol, però va caure en desgràcia quan va participar en manifestacions contra el règim de Baixar al-Assad. “Vaig passar per totes les categories dins del club, però mai vaig pensar a fer el salt a un altre lloc, ja que és impossible. A Síria, el règim ho controla tot, tot és polític. Per arribar a bones feines cal ser fidel. Gent amb poc talent arriba a tenir càrrecs importants”, denuncia, tot criticant els tècnics que ara mateix encara fan competir la selecció de Síria. “L'actual seleccionador no és bon entrenador. Però fa poc va fer una roda de premsa amb una samarreta amb la cara d'Assad. Què pretenia? Una provocació, oi?”, es queixa. “Molts jugadors han marxat, alguns han mort. I els que encara juguen a la lliga o militen a la selecció... què poden fer? Tenen por”. La selecció de Síria, dirigida per Fajr Ibrahim, encara aspira a jugar el proper Mundial malgrat la guerra.

Actualment, la seva ciutat està assetjada per l'Estat Islàmic, però segueix en mans del règim després de reprimir els opositors. L'Estat Islàmic prohibeix la pràctica del futbol i ha executat joves per intentar veure partits de la Champions. Curiosament, malgrat la guerra la lliga de futbol siriana encara es juga, a les zones controlades pel règim. Tots els partits es juguen només a dues ciutats, Damasc i Latakia. Aquí s'han traslladat tots els equips de futbol, que comparteixen els estadis. Deir ez-Zor està assetjat per l'Estat Islàmic però encara és un dels feus del règim.

Acusacions a Síria

A Deir ez-Zor, doncs, ja no s'hi juga. I l'Osama no té clar si podrà tornar mai a una ciutat on admet que va participar en manifestacions contra el govern. Ara, nega haver format part del Front Al-Nusra, una organització propera a Al-Qaida inclosa a la llista negra de terrorisme de Nacions Unides el 2013. Grups polítics kurds van acusar l'Osama d'haver participat en la violenta repressió als kurds de la ciutat de Qamishlo l'any 2004 després, precisament, d'un partit de futbol on van morir més de 50 kurds. “No és cert. Sóc musulmà, odio la violència, odio veure morts. M'oposo al règim d'Assad però no he participat en aquestes accions. Deu ser una confusió,” es defensa. "Mai he format part d'organitzacions polítiques", afegeix.

"El primer cop que vaig sentir les bombes al barri vaig adonar-me que calia fugir. Vam passar dos anys a un camp de refugiats turc", explica. Al camp, de fet, va seguir fent de tècnic, entrenant joves refugiats apassionats pel futbol. Van fer un equip anomenat Esperança, amb aquest motiu: tenir esperança. Però de mica en mica tots van marxar, també ells: en Mohamed va marxar sol i ell va marxar amb el fill petit. Deixant a Turquia, esperant, la seva dona i dos nens més. "Van veure per televisió aquella traveta. Pateixen per nosaltres. Nosaltres, per ells", diu pausadament.

Ara descobreix un nou futbol. Una nova vida. "A Síria el futbol estava polititzat, com tot. Per tant, entre els clubs hi havia odi. I dins del club, entre les persones. No tenia mai llibertat. Jo, com a tècnic, rebia ordres polítiques per fer jugar determinats jugadors. I si un jugador era opositor, doncs ja pots imaginar què passava", diu l'Osama. El seu primer partit ha acabat amb empat. La lluita, però, continua. "Ara vull tenir la meva família unida i seguir aprenent". A Sant Cugat del Vallès, l'equip que ha jugat, l'ha escollit ell. Sense imposicions.