El sistema de pensions xilè escampa pobresa

Santiago De XileFa cinc anys que cada dia, a les set del matí, Humberto González s’instal·la puntualment darrere el taulell i es posa a disposició del veïnat de l’edifici on treballa de conserge. Tot i que ja té 66 anys i en fa un que està oficialment jubilat, manté un contracte amb l’empresa administradora del bloc perquè amb la pensió que cobra no arriba a final de mes: rep 150.000 pesos (190 euros), la meitat del salari mínim fixat a Xile. Una xifra paupèrrima considerant que té més de 35 anys cotitzats, durant els quals va fer de comptable per a diferents empreses.

El cas de González no és excepcional. A Xile és habitual trobar funcionaris, professors, venedors ambulants i treballadors de tota mena que es veuen obligats a seguir actius en el mercat laboral superada l’edat de jubilació perquè els és impossible viure amb la pensió pública. Segons dades de la Fundación Sol, que estudia el mercat de treball xilè, el 90% de les persones jubilades el novembre del 2017 que tenien entre 30 i 35 anys cotitzats cobraven menys de 160.000 pesos. Les xifres són encara més descoratjadores per a les dones, que reben de mitjana un 42% menys de pensió que els homes.

Un mercat d’estalvi

El model xilè es basa en un pla privat de pensions que obliga el treballador contractat a destinar un 10% del sou a un compte individual gestionat per les administradores de fons de pensions (AFP). Les AFP són empreses financeres que inverteixen els estalvis dels contribuents en el mercat financer. Segons l’edat del treballador, els diners es distribueixen, per defecte, en cinc tipus de dipòsits diferents, de l’A a l’E. Mentre que un jove treballador invertirà els diners en el fons A, que assegura més rendibilitat però alhora té molt més risc, una persona de 60 anys ho farà a l’E, que no genera guanys però que té un risc pràcticament inexistent.

Les fluctuacions del mercat determinen la quantitat que cada afiliat ingressa cada mes al seu compte. Segons la Fundación Sol, el Banc de Xile i el Banco Santander són els principals receptors de les inversions de les AFP. “Es confon un sistema de pensions amb un mercat obligatori d’estalvi. En el primer, les cotitzacions són per a la seguretat social i el treballador adquireix un dret associat al treball; en el segon, són només una quota associada a la capacitat d’estalvi de l’afiliat”, explica l’economista xilè i exassessor de l’Organització Internacional del Treball (OIT), Andras Uthoff.

El ministre de Treball de Pinochet, José Piñera, germà de l’actual president, va ser el responsable de dissenyar el sistema de pensions xilè l’any 1981.

Uthoff recorda que el model va afavorir un desenvolupament molt important del mercat financer, que va coincidir amb la recuperació de la crisi del deute dels anys 80. “El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional van presentar-lo com el miracle xilè, que tots els països havien d’imitar”, diu.

Segons l’expert, els organismes internacionals van pressionar els països llatinoamericans per fer el canvi de model si volien participar en els programes d’ajust del deute. “El Salvador i la República Dominicana van fer la transició a la xilena i ara tenen un deute a la seguretat social terrible i molt males pensions”, diu.

L’Uruguai i l’Argentina van evolucionar cap a un sistema mixt -solidari-estalvi individual-, perquè el cost de la transició era massa alt per a ells, però el 2008 la llavors presidenta Cristina Fernández de Kirchner va eliminar definitivament l’individual. El Perú, que també va imitar el model, va aprovar el 2016 una llei per retirar els fons al moment de jubilar després de molts qüestionaments a les AFP.

Tot i que la majoria de països intenten fer marxa enrere, el govern del Brasil de Jair Bolsonaro ha decidit copiar aquest model. El titular d’Economia i Hisenda brasiler, Paulo Guedes -que, com l’exministre xilè José Piñera, és deixeble de l’Escola de Chicago, bressol del neoliberalisme-, vol importar l’esquema del país veí per intentar reduir el dèficit fiscal a casa seva. Mentre el Brasil avança, a Xile fa anys que s’estudia una reforma que doni resposta a una de les principals demandes de la societat i que deixi enrere un sistema que els ciutadans consideren obsolet i profundament injust.

Creix la pressió sobre el titular de Justícia brasiler

El ministre de Justícia del Brasil, Sergio Moro, s’ha agafat cinc dies de vacances “per assumptes personals” enmig d’una polèmica que posa en dubte la seva imparcialitat com a jutge del cas Lava Jato, que va portar a la presó l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva. La filtració als mitjans d’unes converses de Moro amb fiscals del cas l’han posat a l’ull de l’huracà per possible mala praxi i la seva absència ha fet créixer els rumors de dimissió.