¿On són els 116 migrants expulsats de Ceuta per Grande-Marlaksa?

CeutaUn mes després que el ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ordenés l’expulsió exprés al Marroc de 116 migrants que el 23 d’agost havien saltat la tanca de Ceuta, no se sap què se n’ha fet de la majoria dels deportats. Fa dues setmanes el Marroc va condemnar a presó 18 dels expulsats, però de la resta se n’ha perdut el rastre. Els condemnats compleixen a Tetuan una pena de 2 mesos de presó i 500 dirhams (uns 50 euros) de multa. Són de Guinea, la Costa d’Ivori, el Camerun, Nigèria i el Senegal, entre altres nacionalitats. Han estat condemnats per agressió a la policia marroquina, possessió d’armes, llançament de pedres i, fins i tot, sorprenentment, per “reentrada il·legal al Marroc”. L’Associació Marroquina dels Drets Humans ho considera el “judici de la vergonya”.

Des de l’ONG de Tetuan recorden que tampoc s’ha demostrat que els joves que van saltar la tanca fessin servir calç viva i actuessin de manera violenta, com va denunciar la policia espanyola i com va argumentar el govern de Pedro Sánchez per justificar-ne l’expulsió. “Hi pot haver algú que sigui agressiu, però no és l’experiència que tenim nosaltres en els molts anys que fa que treballem als boscos on els joves es preparen per saltar la tanca. Són gent que està molt espantada perquè ha intentat saltar molts cops i està en una situació desesperada al Marroc, però això no vol dir que vulguin fer mal. Barregen orina, femta i peix podrit perquè la pudor foragiti la policia, però no hi ha cap prova que s’utilitzés calç viva per ferir els agents. El que sí que hem vist és que s’unten les mans amb guix per evitar relliscar quan salten la tanca”, explica una font de l’entitat que demana l’anonimat. “També porten garfis, cisalles i fins i tot punxes a les soles de les sabates, però no són armes: és el que els ajuda a saltar una tanca de sis metres”, explica.

El Hassan, un jove de Guinea Conakry que s’està al centre d’estada temporal d’immigrants (CETI) de Ceuta des que el 26 de juliol va saltar la tanca amb 601 persones més, va conèixer alguns dels deportats en les 24 hores que van estar a l’enclavament espanyol del nord del Marroc: “Van venir, vam celebrar que havien fet boza [que és com anomenen els subsaharians haver superat la frontera] i vam dinar junts. L’endemà se’ls van endur pensant que els prendrien les empremtes a la comissaria i tornarien al CETI. Però ja no els vam tornar a veure”, explica mentre els seus companys juguen un partit de futbol davant la platja.

El noi detalla que arribar a territori espanyol li va costar dos anys i cinc intents (tres cops el va aturar la Guàrdia Civil i el va expulsar “en calent” al Marroc, i els altres dos el va aturar la policia marroquina). Fent un volt pel perímetre de la tanca, resulta evident l’estreta col·laboració entre les policies dels dos països: al costat marroquí hi ha camps militars repartits per la muntanya; a l’espanyol, furgonetes amb càmeres tèrmiques patrullant la frontera. Com una zona de guerra, la guerra contra l’immigrant. “Ara la gent té por que el deportin si salta la tanca, i prefereixen intentar-ho per mar”, diu el Hassan. Sempre és la mateixa història: quan es tanca un camí se n’obre un altre de més perillós.

Xarxes familiars i socials

No hi ha notícies de la resta dels joves que van ser retornats al Marroc. Tant les organitzacions marroquines de defensa dels drets humans com les comunitats migrades porten temps buscant-los a través de les xarxes familiars i socials.

Des de Caminando Fronteras, l’ONG de la periodista i activista Helena Maleno, apunten que almenys un grup va ser deportat a la ciutat marroquina de Tiznit, al sud del país, en el marc de la política d’allunyaments forçosos amb què les forces policials estan foragitant els subsaharians de les ciutats costaneres per frenar el trànsit a l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán. L’entitat ha confirmat que alguns han estat deportats a Guinea, país amb qui el Marroc té un conveni de readmissió per a aquells que han comès delictes.

Els advocats d’ofici de Ceuta que van atendre els migrants després de saltar la tanca van denunciar que la policia no els va advertir que serien expulsats de manera fulminant i, en conseqüència, no van poder presentar una defensa amb garanties: va ser la primera vegada que Madrid aplicava l’acord bilateral que permet les devolucions, que data del 1992, i va agafar per sorpresa els lletrats.

Un mes després, els esforços dels advocats i les ONG per trobar els deportats han sigut en va. I això deixa sense resposta preguntes clau: ¿hi havia refugiats que tenien motius reals per demanar protecció internacional a Espanya?, ¿hi havia més menors a banda dels dos que el govern espanyol va declinar deportar?, ¿com els va tractar la policia espanyola?