La testosterona tenyeix la política
Europa trenca amb els líders de patrons masculins davant la resistència nord-americana
BarcelonaSobre el paper, Jeremy Corbyn no tenia cap atractiu ni tan sols entre les files dels seus, els laboristes britànics. Però aquest home despreocupat amb les maneres, que no gasta ni en perruqueria ni dentista, “es va convertir en el més sexi” dels candidats. Gairebé va donar la campanada quedant-se a pocs vots de Theresa May, una política que, com Hillary Clinton i Angela Merkel, té un perfil completament tradicional. “Líder forta, estable, hereva de Margaret Thatcher i el neoliberalisme, amb la imatge que com a primera ministra defensarà el país”. Qui fa aquesta descripció és Mark Simpson, periodista britànic que a mitjans dels 90 va encunyar el concepte metrosexual per poder-hi encaixar David Beckham, un desacomplexat a l’hora de mimar el seu aspecte. Aparentment, de Beckham a Corbyn hi ha un abisme però, per a Simpson, tenen en comú haver eliminat la virilitat mal entesa.
Amb 68 anys, Corbyn, juntament amb el demòcrata Bernie Sanders, és el menys beckhamista dels models de la nova masculinitat que tan bé encarnen el canadenc Justin Trudeau, el francès Emmanuel Macron i l’espanyol Pedro Sánchez. Però per al periodista Simpson, paradoxalment, els veterans polítics han sabut atreure els joves gràcies a una imatge “tan passada de moda que va resultar fresca i natural”.
Candidat autèntic
La popularitat i l’acceptació del laborista va créixer sobretot entre els usuaris de les xarxes socials, que van viralitzar mems i imatges dels seus costums quotidians. Corbyn es va convertir en el veí de baix, als antípodes del classisme i l’encarcarament de la premier, que tenia la premsa de l’establishment avalant-la als titulars. Per a Simpson, aquest comportament de la joventut s’explica per la novetat que suposava Corbyn per a unes generacions crescudes a l’ombra de grans “actors polítics, amb bons discursos”, com van ser Bill Clinton i Tony Blair. La nova fornada són polítics que “només creuen en el poder”, estan dissenyats per “relacions públiques” i sense discurs. Amb Corbyn, els joves van connectar “probablement per primera vegada a la seva vida” amb un polític que els va fer sentir “convençuts que estava convençut”, apunta.
Simpson recorda que Corbyn va irrompre en la cursa electoral amb l’etiqueta de “feble i perdedor”, els adjectius que poden ensorrar una carrera. Lluny d’enfonsar-lo en les enquestes, els internautes més joves s’hi van fixar i li van valorar “l’honestedat” i l’originalitat de les seves idees, gens coincidents amb el discurs imperant. El gir de Corbyn demostra que els mitjans convencionals poden ser “verí” per als candidats outsiders i que és possible que els electors transformin en virtuts els defectes o faltes que veuen els pares o avis, assenyala Simpson. Fins i tot en campanya va triomfar un fotomuntatge de la cara del vell laborista amb el cos fibrat i treballat del migcampista. Una barreja impossible d’imaginar que, tot i ser ridícula, el va acabar afavorint.
Macron i Obama, com Trudeau, també són de la fornada de la nova masculinitat, però són els “seductors” del grup. I ho saben. Les seves maneres, discursos i en alguns casos les polítiques s’allunyen del paper tradicional que s’espera dels homes. “Són els anti-Trump”, adverteix Mark Simpson. El periodista va ser ponent del congrés Men in Movement sobre noves masculinitats, organitzat per la UOC, en què va coincidir amb Jayeon Lee, de la Universitat de Lehigh, a l’estat nord-americà de Pennsilvània, que ha fet una anàlisi dels missatges a la xarxa social en clau de perspectiva de gènere dels dos presidenciables nord-americans.
El cas nord-americà
A diferència d’Europa, als Estats Units la testosterona és un valor encara en alça. Hillary Clinton va fer història en convertir-se en la primera candidata a presidir els Estats Units. Un miratge, apunta Lee, que subratlla que al país no ha calat la consciència de la “infrarepresentativitat femenina” a les institucions, de la bretxa de gènere. Per poc marge, Donald Trump va aconseguir les claus de la Casa Blanca.
Tot en ordre: home, blanc, multimilionari i masclista declarat. En campanya, a Clinton li van reconèixer tots els mèrits però va haver de llegir que estava “sobrepreparada” i, en canvi, que el republicà era més “autèntic”. I això que, com apunta aquesta professora, la demòcrata va fer un gir per ser “més masculina i parlava més com un home que quan era primera dama”. Per contra, a Trump se li va entendre i perdonar la seva “masculinitat tòxica”, que lluny de suavitzar-la va emfatitzar.
Contradient les percepcions, Trump va tuitejar menys que la seva contrincant però la seva contundència, insults i crítiques sense morrió van ser molt més compartits. La professora Lee explica que Trump escriu missatges “amb to col·loquial, vocabulari dur, simple i elemental, i utilitza la primera persona del singular”. L’ara president se centra en “problemes i trets tradicionalment masculins”. Clinton, en canvi, fa “frases llargues i reflexions complexes en tercera persona” i, com Trump “emfatitza els trets masculins”, tot i que introdueix problemes considerats bàsicament de les dones.