Theresa May plegarà el 7 de juny: "He fet tot el que he pogut"

LondresTheresa May, primera ministra britànica, ha anunciat aquest divendres al matí, entre llàgrimes, des del número 10 de Downing Street, que renunciarà com a líder del Partit Conservador el divendres 7 de juny. A partir d'aquell moment el partit podrà començar a elegir un nou cap. May continuarà com a 'premier' en funcions fins a l'elecció del substitut o substituta, un procés que es pot allarga entre sis i vuit setmanes. "Deixaré ben aviat el càrrec que ha sigut l'honor de la meva vida exercir, la segona primera ministra dona, però amb tota certesa no seré l'última. Ho faig sense cap mala voluntat, sinó amb una enorme i perdurable gratitud d'haver tingut l'oportunitat de servir el país que estimo", ha dit.

May ha fet l'anunci pocs minuts després que s'acabés la reunió amb Graham Brady, cap del Comitè 1922, que aplega els diputats de segona fila del Partit Conservador. Després del seu últim intent fallit de tirar endavant el pla del Brexit, la pressió 'tory' ha sigut insuportable. L'aparell del partit li ha donat un ultimàtum: o plegava en el seus propis termes o hauria de fer front a una moció de censura. May, desafiant una vegada més les prediccions, ha optat per plegar el 7 de juny, malgrat que des de dijous a última hora es donava com a data probable de l'adeu el dia 10.

En una declaració que ha sigut una defensa de la seva acció fins a l'últim minut, May ha destacat que des del moment en què va arribar al càrrec va intentar fer del Regne Unit un país que "funcionés no només per a uns pocs privilegiats, sinó per a tothom". Entre la seva missió també hi havia "honorar el resultat del referèndum", una tasca en què ha fracassat estrepitosament, com ha reconegut ella mateixa. May és el segon primer ministre que cau arran del Brexit i, si es compta el cop contra Margaret Thatcher el novembre del 1990, el tercer dels conservadors que troba en la relació amb Europa el seu final polític.

Un compromís necessari que no ha practicat

"El 2016 –ha dit referint-se al Brexit– vam donar als britànics una elecció. Contra totes les prediccions, el poble britànic va votar a favor de deixar la Unió Europea. Avui em sento tan segura com fa tres anys que en una democràcia, si es dona a la gent la possibilitat d'escollir, hi ha el deure d'implementar el que es decideix. He fet tot el possible per fer-ho... He fet tot el que he pogut per convèncer els diputats de donar suport a aquest acord. Malauradament, no ho he aconseguit. Ho he intentat tres vegades. Crec que era correcte perseverar fins i tot quan les probabilitats de no reeixir semblaven altes. Però ara m'ha quedat clar que el millor per a l'interès del país és que un nou primer ministre lideri aquest esforç. Lamentaré sempre no haver pogut fer realitat el Brexit. Serà la tasca per al meu successor buscar el camí a seguir per honorar el resultat del referèndum. Per tenir èxit haurà de trobar consens al Parlament. I només s’aconseguirà aquest consens si els dos costats del debat estan disposats a comprometre's".

Unes paraules que, de fet, s'hauria d'haver aplicat ella mateixa de bon principi. Perquè si May s'ha trobat al cap de quasi tres anys de lideratge en una posició insostenible és perquè en cap moment fins fa dos mesos, quan es va demostrar tres vegades seguides que el seu acord amb la Unió Europea no prosperaria, no ha buscat el compromís de l'oposició. Un compromís per al qual la política britànica no sembla, encara, preparada. I May encara menys. De fet, en el moment de començar a posar les bases del pla de Brexit que al final ha estat la seva tomba política no va dubtar a repetir que "és millor un no acord que un mal acord". La realitat, tossuda, li va fer canviar de parer. Fins al punt que ho ha intentat tot perquè els Comuns li donessin llum verda al que havia pactat amb la Unió Europea. May, però, no se n'ha sortit i la història la recordarà no només com la ministra o la 'premier' que es va fer popular a Westminster a partir del 1997 per lluir unes extravagants sabates, sinó per haver fracassat rotundament en el més important desafiament de cap primer ministre conservador des de la Segona Guerra Mundial.

Ara, el repte del substitut o substituta és enorme. Perquè, a la pràctica, la correlació de forces dins els Comuns no canvia i la dimissió de May només introdueix la temptació entre els candidats a la corona 'tory' d'optar per la versió més radical del Brexit, el no acord, que és, precisament, la que prefereixen els militants del Partit Conservador, que seran, eventualment, els que decidiran el nom del futur primer ministre britànic.