La tornada a la normalitat serà verda (o no)

¿Els governs aprofitaran l’embranzida del covid-19 per continuar reduint les emissions i enfilar el camí de la descarbonització al qual es van comprometre en l’Acord de París, o la represa de la normalitat ens farà tornar a l’aposta pels obsolets combustibles fòssils i les corbes d’emissions disparades? Amb la recessió econòmica a tocar, els estats s’afanyen a aprovar plans d’estímul que haurien d’encarar-se cap a l’economia verda. Però dels tres principals emissors mundials de CO2 –la Xina, els EUA i la UE– només el tercer sembla tenir una mica en compte la lluita climàtica

Unió Europea

Condicionar el rescat europeu a la lluita climàtica: l’oportunitat perduda

La cimera més llarga de la història de la Unió Europea va acabar el 21 de juliol amb un acord in extremis per salvar l’economia del continent de la patacada del covid. El fons de reconstrucció acordat de 750.000 milions d’euros es pot considerar tot un èxit, però ha deixat pel camí algunes despulles fumejants. Entre les concessions de la negociació hi va haver una retallada del Fons de Transició Justa, uns diners que havien de servir per ajudar les regions més dependents del carbó, com Polònia, a reconvertir el seu sector energètic i oferir formació als miners i altres treballadors dels àmbits que han de desaparèixer perquè puguin trobar feina. Aquest fons havia de tenir entre 30.000 i 50.000 milions d’euros, però amb la tisorada quedarà en 17.500 milions. No és l’únic, també s’han retallat fons dedicats a la recerca científica en salut dins de l’Horitzó 2020, cosa que resulta òbviament contradictòria amb la situació que ha forçat a pactar aquest rescat econòmic.

La part positiva és que el 30% dels fons s’hauran de destinar a la lluita climàtica. Però, per altra banda, no hi ha cap condicionant climàtic en la concessió dels diners, és a dir, els països no estan obligats a reduir emissions com a condició per rebre ajudes d’aquest paquet, com sí que passa amb el bilió d’euros compromès per al Green Deal europeu, dins del qual hi ha el Fons de Transició Justa retallat.

Però la batalla no està perduda. El pla de recuperació ha de passar ara pel Parlament Europeu, que el podria vetar, i és allà on els Verds intentaran aconseguir aquesta condicionalitat climàtica, explica Ernest Urtasun, eurodiputat d’aquest grup. Cal assegurar que aquestes inversions no vagin als combustibles fòssils.

Urtasun alerta, però, que el fons europeu “és només una petita part”: són els plans d’estímul estatals els que invertiran més diners, i en aquests sí que no hi ha cap condició climàtica. “Alemanya ja ha fet servir diners públics per rescatar Lufthansa sense cap condicionalitat ambiental”, assenyala. Els Verds han demanat a la Comissió que imposi aquests criteris als estats, però Brussel·les diu que “jurídicament no pot”.

“És bo que hi hagi un acord per al fons de recuperació, perquè 60 milions de treballadors europeus depenien d’aquests diners, però el fet que per assolir aquest acord s’hagi reduït el Green Deal, que era la gran aposta d’aquesta Comissió, és molt contradictori”, opina Montserrat Mir, del Centre per a la Transició Justa de la Confederació Sindical Internacional. Segons els think tanks Climate & Company i Agora Energiewende, calen 2,4 bilions en inversions directes del 2021 al 2027 per complir el compromís de la UE de reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a zero el 2050.

L’auge dels Verds a les municipals franceses en plena pandèmia prova que la societat europea continua compromesa amb la lluita climàtica. No està tan clar que els governs també ho estiguin.

Xina

El covid s’alia amb el carbó al primer emissor mundial

Relaxació de les normes mediambientals a les empreses, més marge per a les ciutats en el control de la qualitat de l’aire i noves centrals de carbó són els efectes secundaris que deixa el covid-19 a la Xina. La necessitat de reactivar l’economia s’imposa a la lluita climàtica.

El pla d’estímul del govern per sortir de la crisi preveu la vella recepta de construcció d’infraestructures al costat d’inversions en sectors tecnològics com el 5G i la intel·ligència artificial. Incentivar la transició cap a les energies renovables no és una prioritat.

De fet, un informe de Greenpeace adverteix que moltes províncies xineses han pitjat l’accelerador per construir noves centrals d’energia tèrmica amb carbó. Calculen que només en els primers cinc mesos de l’any s’han planificat projectes amb capacitat de generar 48 GW, una xifra que supera el total del que va entrar en funcionament el 2019. Les noves plantes són una amenaça al control global d’emissions de CO₂. Tenen de mitjana una vida de 50 anys i seran un obstacle per a la necessària transició cap a les renovables. La Xina és el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle, amb un 27% del total, i consumeix la meitat del carbó del món.

Més plantes de carbó

Al març 25 de les 31 províncies del país havien anunciat plans per construir noves plantes. Però ja abans de l’aparició del coronavirus hi havia mostres que la reducció de la dependència del carbó es desaccelerava. Al gener s’estaven construint 105 plantes i n’hi havia 101 en fase prèvia de preparació, segons el Global Energy Monitor.

La crisi econòmica que deixa la pandèmia no és l’única excusa per al desenvolupament del carbó. Al darrere hi ha importants lobis del sector, en gran part empreses publiques, ajudades pels governs locals, ja que les centrals de carbó generen demanda a les mines, ocupació i beneficis ràpids. Actualment més del 57% de l’energia que consumeix la Xina encara prové del carbó.

També hi ha la por de no tenir prou capacitat de generar electricitat per fer front a les necessitats de la població, sobretot en un moment en què el país s’està tancant i percep que té pocs aliats. Un informe de l’Institut de Planificació i Enginyeria d’Energia Elèctrica de la Xina alerta que a partir del 2023 hi podria haver problemes de subministrament.

El govern manté el discurs oficial de compromís contra el canvi climàtic i, per exemple, el nou Codi Civil introdueix els delictes ecològics. Però de moment a la balança pesa més la necessitat d’evitar una crisi social impulsant el creixement econòmic que no pas els compromisos amb la reducció d’emissions. Caldrà veure què dirà el 14è pla quinquennal 2021-2025, que s’aprovarà l’any que ve.

Estats Units

Desfer lleis mediambientals per reactivar l’economia

Un president que ha intentat impulsar el decaigut sector miner per obtenir “bell carbó net” ja era previsible que no aprofitaria la finestra ecològica oberta amb la crisi del coronavirus per fer fer un gir a la seva política mediambiental. Amb les eleccions del novembre a la vista, l’economia verda haurà d’esperar una derrota de Donald Trump i confiar en les promeses de Joe Biden, que, encara lluny dels màxims del Green New Deal de l’esquerra demòcrata, ha assumit alguns dels seus postulats en el seu programa electoral.

En el seu primer mandat, el president ha fet marxa enrere d’un centenar de normatives de protecció de l’aigua, l’aire i altres aspectes vinculats a la lluita contra el canvi climàtic. No ha desfet lleis, perquè no és potestat seva sinó del Congrés, però sí que ha modificat la manera d’interpretar-les. I a mitjans de juliol Trump va afeblir la llei nacional de política ambiental (NEPA, segons les sigles en anglès), la més important de les lleis de conservació, que examina l’impacte ecològic dels plans d’infraestructures abans de donar-los o negar-los el vistiplau.

Adeu a 50 anys de protecció

Amb l’economia desplomada per la pandèmia, la resposta de Trump, en sintonia amb el que ha fet durant tot el seu mandat, ha sigut eliminar “muntanyes i muntanyes de burocràcia” per permetre “reforçar l’economia i la tornada dels nord-americans a la feina”. La NEPA porta 50 anys en vigor i ha estat motiu de queixa de republicans, de la indústria petroliera i gasística o de les constructores. Dècades de laments en què han acusat els grups ecologistes d’utilitzar la llei per entorpir els seus projectes i a la llei mateixa de suposats retards en l’execució d’obra.

La nova norma aprovada per la Casa Blanca obliga a resoldre els estudis en un màxim de dos anys (la mitjana actual és quatre anys i mig) i permet que les agències federals n’eximeixin determinades infraestructures. Bàsicament les allibera de tenir en consideració com contribueixen al canvi climàtic perquè elimina la necessitat d’analitzar el seu impacte indirecte o “acumulatiu” en el medi ambient. A més, especifica que només requereix analitzar aquells que es consideren “raonablement previsibles”. La llei ha estat el fonament de recents decisions judicials que han aturat la construcció de dos oleoductes.

Amb les eleccions a tocar, és improbable que aquesta relectura de la llei tingui efectes immediats. El Congrés pot revertir la normativa amb una majoria simple dels vots a les dues cambres, de manera que la seva sort depèn del resultat electoral del 3 de novembre. Els demòcrates ja s’han compromès a anul·lar-la en cas d’una victòria de Biden. Però en cas de reelecció de Trump...