Varosha, la ciutat fantasma de Xipre que Erdogan vol ressuscitar

MartorellA la dècada dels 60 Varosha era un dels grans atractius del Mediterrani. Un barri marítim de la ciutat de Famagusta, al nord de l'illa de Xipre, que era l'enveja i el desig de la incipient classe mitjana europea àvida per fer vacances i un lloc on es deixaven caure estrelles cinematogràfiques de l'època. Hotels, apartaments, restaurants i botigues dibuixaven una estampa típica del boom turístic i urbanístic del segle XX.

Però el cop dels coronels a Atenes va precipitar, el 15 de juliol del 1974, l'enderrocament de l'arquebisbe Makario com a cap de govern de Nicòsia i, cinc dies després, l'exèrcit turc aprofitava la revolta per envair el nord de l'illa en ajuda dels seus. Es trencava així el fràgil equilibri sorgit de la independència, i Xipre quedava dividida en dos: al sud una república grecoxipriota en l'òrbita d'Atenes reconeguda internacionalment, i al nord la turcoxipriota de l'autoproclamada República Turca del Nord de Xipre sota el paraigua d'Ankara. La partició va deixar Famagusta i Varosha en aquesta part turca, al costat d'una frontera militaritzada i l'únic territori de la Unió Europea on estan desplegats els cascos blaus de l'ONU.

Aquell estiu, els veïns grecoxipriotes van fugir cap al sud i al voltant de Varosha es van alçar tanques de filferro i el permanent control militar manté el barri deshabitat, tancat i barrat. Varosha és una ciutat fantasma, congelada en els anys daurats. Han passat quatre dècades i, ara, turcs i turcoxipriotes es plantegen la possibilitat de reobrir el barri i aprofitar el potencial de Varosha. En una visita l'hivern passat a la zona, el vicepresident de Turquia, Fuat Oktay, afirmava que no s'entén que un "paradís" com aquest estigui desaprofitat, i desafiava així l'statu quo i les resolucions de l'ONU.

En aquest sentit, l'anunci no ha fet altra cosa que reobrir velles ferides que encara couen entre els grecoxipriotes que van haver d'abandonar-ho tot i que encara no han rebut cap compensació per les propietats perdudes. De fet, el barri de Varosha és tot un símbol de la partició de Xipre. L'ONU ha reclamat en diverses ocasions el seu control de Varosha i en prohibeix la repoblació i explotació sense tenir en compte els antics residents. "Obrir Varosha és un insult perquè trenca el pacte d'intentar trobar una solució al conflicte de Xipre", afirma Andreas Kyriacou, grecoxipriota que va haver de fugir de Famagusta quan tenia set anys.

Kyriacou recorda els mesos de "guerra", amb tocs de queda i bombardejos turcs al port, i com la seva mare va decidir tancar la casa i anar cap al sud de l'illa quan va entrar l'exèrcit turc. "Vam deixar-ho tot, també els records, les fotografies", explica aquest catedràtic d'economia de la Universitat de Girona, per a qui no hi ha cap dubte que l'operació militar i posterior èxode va ser una "neteja ètnica".

Casos judicials

Com els seus veïns, els Kyriacou van fugir pensant que l'absència seria breu. Només hi han tornat el 2003, i ja res era igual. Turcoxipriotes però també desplaçats de l'Anatòlia turca s'han instal·lat en les cases que van deixar els grecoxipriotes, i la venda de propietats a europeus, sobretot del Regne Unit –la potència colonial fins al 1964–, ha acabat al Tribunal Europeu de Drets Humans exigint al govern de Turquia compensacions als legítims propietaris.

El conegut cas Apostolides vs Orams va marcar jurisprudència. El matrimoni britànic Orams havia comprat una finca per fer-la servir com a segona residència a la localitat nord-xipriota de Lapithos, propietat de la família de l'arquitecte Meletios Apostolides, que va portar el cas a la justícia. Després d'anys i de diferents tribunals, els Orams, defensats per l'ex primera dama Cherie Blair, van ser obligats a compensar els propietaris però van preferir abandonar la casa perquè fos demolida. L'economista xipriota Costa Apostolides calcula en 5.000 milions d'euros la factura de la compensació, una xifra inabastable.

Al número 6 del carrer Agamemnonos de la parròquia de Santa Caterina vivien els avis i el pare de Giorgios Kyriacou, en una àrea on molts eren família o ho van arribar a ser per casaments. La seva família va agafar les maletes amb les quatre pertinences que hi cabien i van poder fugir cap a Anglaterra, on es van instal·lar i hi va néixer aquest jove de 33 anys. Varosha i Famagusta han sigut per als Kyriacou un punt de "melangia" que no van poder esborrar ni quan van poder tornar-hi "el 2003 o el 2004" un cop es van permetre les visites. "Els meus avis van tornar a la casa però la nova família resident no els va permetre l'entrada", explica en una història que es repeteix.

La batalla de les indemnitzacions

Aquests Kyriacou es van instal·lar un altre cop a Xipre però no han tornat més al seu lloc d'origen perquè la primera visita els va impregnar de "frustració", explica el jove, per a qui la solució també passa perquè una "autoritat legal" concedeixi "compensacions" als antics propietaris. "És difícil la pau sense una mínima restauració, reparació del dolor i compensacions econòmiques", subratlla Andreas Kyriacou. Matisa, però, que hi pesa encara més "la qüestió emocional" d'haver de deixar i renunciar a casa teva, les arrels.

Hi ha hagut diversos intents fallits de reunificar l'illa, però les negociacions encara s'han complicat més des del recent descobriment de gas i altres recursos naturals a la zona controlada per Turquia però que la legislació internacional li prohibeix explotar i lucrar-s'hi.