La violència que tapa el burca

BarcelonaP { margin-bottom: 0.21cm; }A:link { }

Mònica Bernabé, periodista amb vuit anys a l'Afganistan, acostuma a dir que l'occidental s'escandalitza amb el burca perquè es queda en la superficialitat dels autèntics problemes que pateixen les dones en aquest país amb una tràgica història de guerres al darrere. Bernabé, juntament amb el fotoperiodista Gervasio Sánchez signa Dones. Afganistan (Editorial Blume) i l'exposició fotogràfica Dones, al Palau Robert de Barcelona fins al 15 de febrer. El projecte, impulsat per l'Associació per als Drets Humans a l'Afganistan, és el treball de cinc anys per denunciar la constant violació dels drets i la violència endèmica a què la societat sotmet les dones, començant per les pròpies famílies i acabant per les institucions.

A Saliha la van obligar a casar-se als13 anys i ha tingut quatre fills amb un marit addicte a l'opi, de qui ara es vol separar. La dona, que ara té 22 anys, ha tingut relativa sort perquè el seu pare li permet tornar al domicili patern però com que no pot mantenir-los a tots es planteja quedar-se amb la nena més petita i deixar els seus germans en un orfenat.

A l'Afganistan els matrimonis forçats estan tant a l'ordre del dia que Unicef calcula que afecta el 57% deles menors. A les zones rurals, els casaments es fan a partir del moment que la nena fa els 13 anys, malgrat que el Codi Civil eleva l'edat legal als 16, així que les famílies es plantegen per què han de pagar la seva escolarització, que comença als 7 anys, quan el més important és que sàpiga complir les obligacions maritals. És el cercle viciós que fa que el 80% de les afganeses continuïn sent analfabetes.

La dot és essencial en les transaccions matrimonials. La família del nuvi paga i tria la dona que vol o a la qual pot aspirar. Explica Gervasio Sánchez que molts pares acaben endeutats o fan servir la dot que reben d'una filla per casar el fill. Un negoci que com tots es pot negociar a la baixa sila nena en qüestió té alguna disminució física o no és verge (encara que sigui per haver estat violada). La situació és encara més enrevessada quan dues famílies casen entre si germans perquè es produeixen vincles sinistres, com, per exemple, que hi hagi el mateix tipus de maltractaments o assetjaments cap a les dones perquè, senzillament, els marits han estat parlant sobre què fan portes endins. Si un dels matrimonis no funciona l'altre està condemnat a deixar de funcionar, diu la tradició, un fet que obliga molts cops a aguantar la relació per la pressió familiar.

El divorci tampoc no és una decisió fàcil. La separació suposa que la família ha de tornar la dot (que pot arribar als 4.000 euros en un dels països més pobres) i la custòdia dels fills es fixa sempre al pare, que prohibeix la mare de les visites.

Els dos periodistes s'han passat cinc anys documentant la vida i el patiment de les dones que són socialment invisibles, malgrat que, per exemple, el 28% dels parlamentaris siguin dones. Sobre el paper, l'Afganistan s'ha dotat de lleis avançades. La Constitució consagra la igualtat d'homes idones i el 2009 es va aprovar una legislació contra la violència masclista. Però la realitat s'imposa. “A l'Afganistan, cap dona, ni la de més alta classe social ni les més progressistes tenen els mateixos drets que els homes”, lamenta Sánchez.

Bernabé denuncia la “hipocresia internacional” que fa tots els escarafalls pels burkes però que continua finançant un govern corrupte, que té complicitats amb criminals de guerra, i que es queda "indiferent per la violència estructural contra les dones del país, encara que els talibans siguin al poder o no".

El 8 de maig del 2012, Bernabé i Sánchez van trobar en un hospital d'Herat una noia de 17 anys amb cremades a la meitat del cos. Jamilia havia explicat als metges que mentre cuinava li havia esclatat la bombona de gas però les lesions i la pudor de benzina apuntaven a la possibilitat que ella mateixa s'hauria posat a la panxa el carburant i s'havia pres foc. És una història prou freqüent al país: una jove obligada a casar-se amb un cosí llunyà que “només havia vist un parell de cops abans del casament”. Quan la van conèixer portava tan sols set mesos casada i estava embarassada de dos. La noia va morir l'endemà. “Moltes joves que es maten només volen cridar l'atenció de les seves famílies però no tenen intenció d'acabar amb les seves vides”, subratlla Bernabé.

La violència és tan elevada que s'han disparat el nombre de suïcidis i l'Afganistan és l'únic país al món en què la xifra de suïcidis femenins supera la dels homes. L'any passat, unes 2.500 es van treure la vida, segons dades del Ministeri de Salut.

La droga, en forma d'opi generalment, és una via d'escapada a l'opressió que allunya les dones de l'esfera pública.

Hi ha una petita esquerda per a “l'esperança”, assenyala la periodista. Tant el llibre com l'exposició recull les cares i històries de dones que han trencat amb l'estereotip practicant boxa o futbol. Són generalment, noies de casa bona però que tard o d'hora es veuran obligades també a abandonar una activitat considerada masculina. “Però fins i tot aquestes petites obertures són una il·lusió”, resumeix el veterà Sánchez.