SabadellAugusto Pinochet va abandonar la presidència de Xile el 1990, després de setze anys i mig de dictadura militar, però l’ombra del seu règim ha continuat planant durant tres dècades sobre el país. Això pot començar a canviar avui si, tal com s’espera, els xilens voten a favor d’engegar un procés per redactar una nova Constitució que substitueixi l’actual, que data del 1980. “Estem davant un procés que, d’alguna manera, pretén posar fi a l’últim vestigi de la dictadura, que és la Constitució que Pinochet va imposar al país en un plebiscit fraudulent”, explica a l’ARA l’advocat Javier Couso, professor de dret constitucional de la Universitat Diego Portales de Xile, catedràtic de la Universitat d’Utrecht i investigador adjunt al Centro de Estudios de Conflicto y Cohesión Social (COES) de Xile.
Els sondejos atorguen a l’opció apruebo (és a dir, al sí a engegar el procés constituent) al voltant del 70% dels vots, mentre que el rechazo amb prou feines arriba al 20%. Si aquests resultats es confirmen, a l’abril els ciutadans xilens tornaran a passar per les urnes per elegir els membres de la convenció que hauran de redactar el text, que haurà d’estar enllestit el maig del 2022. Dos mesos després es convocarà un nou referèndum perquè la ciutadania decideixi si avala aquesta nova Constitució o si prefereix continuar amb l’actual.
Neoliberal i difícil de modificar
Però com s’ho ha fet una Constitució aprovada sota un règim militar per sobreviure durant trenta anys en democràcia? Principalment ho ha aconseguit perquè és molt difícil de reformar. “Les majories reforçades [que fixa el text] són molt grans i el sector més conservador sempre ho pot bloquejar”, explica Anna Ayuso, investigadora sènior del Cidob. Tot i així, en aquests quaranta anys el text s’ha modificat una cinquantena de vegades, però en paraules de Couso “no hi ha una sola coma” que s’hi hagi introduït sense el vistiplau de la dreta, “els hereus polítics de la dictadura, que li han sigut molt lleials fins fa poc temps”.
La modificació més ambiciosa del text es va aprovar l’any 2005, sota la presidència del socialista Ricardo Lagos. Entre altres coses, aquella reforma va eliminar la figura dels senadors vitalicis i els designats per l’exèrcit, va atorgar al Parlament més capacitat de control sobre la presidència i va reduir el poder de les forces armades. Però, com destaca Ayuso, es tractava de “petites reformes que no canvien l’estructura fonamental” d’una Constitució que “no posa èmfasi en els drets socials”, sinó que defineix un model “neoliberal”. “És el país amb la Constitució més neoliberal del món”, afirma Javier Couso, que posa com a exemple el fet que el sistema educatiu, la sanitat i fins i tot les pensions hi estan privatitzats. A tot això s’hi afegeix un Tribunal Constitucional amb capacitat per anul·lar projectes de llei fins i tot abans que s’aprovin i que, segons el professor, s’ha mostrat tradicionalment “molt activista i conservador”, tombant propostes “molt raonablement progressistes i gens radicals”.
Resposta a les protestes
El procés de redacció d’una nova Constitució és la conseqüència més directa de l’onada de protestes que va viure Xile ara fa just un any. Aquell “esclat social”, com se l’ha batejat, va posar damunt la taula els greus desequilibris socials a què ha donat lloc la Constitució del 1980. “Xile sempre es veia com un país modèlic en termes de creixement, de competitivitat i fins i tot de corrupció, però, en canvi, tractant-se d’un país de renda mitjana-alta té moltes mancances en qüestions socials”, explica Ayuso.
Aquelles protestes, que van començar el 18 d’octubre del 2019, van desembocar, recorda Couso, en “quatre o cinc setmanes de destrosses diàries” i greus enfrontaments entre manifestants i policia, que es van saldar amb una trentena de morts i més de tres mil ferits. Una de les reivindicacions dels manifestants era la redacció d’una nova Constitució i el 15 de novembre la major part dels partits xilens es van posar d’acord per recollir el guant. Segons Ayuso, aquesta vegada el pacte va ser possible perquè el govern del conservador Sebastián Piñera estava en una situació de “debilitat” i es va agafar a l’opció del procés constituent com un “clau ardent” per salvar el càrrec. Només les forces més conservadores, que representen aproximadament el 25% del Parlament, s’hi han oposat.
El compromís d’obrir un procés constituent va calmar l’ànim de la gent i ha generat força interès entre els xilens: s’espera que la participació s’acosti al 60%, una xifra que tant Couso com Ayuso consideren remarcable en un país en què sol votar menys de la meitat de la població. Ara caldrà veure si els encarregats d’elaborar la nova Constitució són capaços d’arribar a un consens que satisfaci la ciutadania i permeti girar full definitivament al règim de Pinochet.
La primera convenció constitucional amb paritat de gènere
Al plebiscit d’avui els xilens hauran de contestar dues preguntes. A més de dir si volen una nova Constitució o no, se’ls demanarà si, en cas de victòria de l’ apruebo, el nou text l’hauria de redactar una convenció de 155 membres creada ad hoc (i que s’elegiria a l’abril) o bé una assemblea mixta formada per 86 persones triades directament per la ciutadania i 86 membres del Parlament actual. Segons les enquestes, un 60% dels votants es decanten per la primera opció i només el 30% prefereixen la convenció mixta. Javier Couso creu que és “més racional” encarregar la feina a una convenció elegida a les urnes en la seva totalitat, perquè l’actual Parlament està “molt desprestigiat” i perquè, a més, això donaria més llibertat als constituents a l’hora d’abordar el paper de la Cambra de Diputats i el Senat en la nova etapa, perquè no hi tindrien implicacions personals.
La llei que regula aquest procés constituent estableix que entre els membres de la convenció elegits directament a les urnes hi ha d’haver tants homes com dones, la qual cosa significa que, si guanya la primera opció, la futura Constitució xilena serà la primera de la història mundial escrita per una assemblea amb paritat de gènere. I Couso encara destaca un altre element que converteix aquest procés en “històric”: “En els dos-cents anys d’història de Xile com a nació, no hi havia hagut mai un procés democràtic d’elaboració d’una Constitució”.