Les 15 millors sèries del 2021

BarcelonaLes converses sobre sèries s'han convertit en un clàssic de les trobades familiars o entre amics. Triar la millor del moment o la de l'any pot donar lloc a discussions aferrissades no gaire diferents de debats futbolístics. L'ARA aporta el seu granet de sorra en aquesta conversa interminable amb el seu rànquing del millor de l'any, elaborat per l'equip de seriòfils del diari –format per la secció de Mèdia, les crítiques Eulàlia Iglesias i Mònica Planas, els periodistes de Cultura Núria Juanico, Xavi Serra i Jordi Garrigós, i la cap d’Estils Thaïs Gutiérrez–. Hi trobareu vells coneguts que ens havien abandonat per culpa de la pandèmia però també nouvinguts que s'han guanyat el favor dels espectadors.

Un hotel paradisíac a Hawai. Uns hostes de butxaca fonda que volen trobar-hi la pau i oblidar per un moment el seus problemes del Primer Món. Un director d'hotel eficient i llepa, que comença a lliscar per un pendent d'autodestrucció. La sàtira de l'estiu va arribar per sorpresa, en forma de comèdia negra sobre l'amoralitat dels diners. The white lotus està filmada de manera colorista, però el seu fons és ben fosc. Plena de situacions incòmodes, de les que fan riure per pur nerviosisme, la sèrie es desinfla una mica en el seu tram final, però pel camí deixa unes quantes escenes genialment patètiques, o patèticament genials.

Per a qui? Per a cínics a qui agrada la denúncia social des de l'humor i no des de l'adoctrinament.

Un dels trios més inesperats de la televisió ens ha regalat una de les comèdies més divertides i feel-good d'aquest any. La sèrie de Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez podria passar per un simple entreteniment amb un misteri central –una mena de S'ha escrit un crim actualitzat–, però evoluciona cap a una comèdia amb molt de cor que parla de com de sols ens podem arribar a sentir, tot i estar envoltats de gent, i dels xafarders que tots portem dins. Menció especial per la capacitat de Steve Martin per fer comèdia física d'alt nivell amb 76 anys i per la (sorprenent) química entre els tres protagonistes.

Per a qui? Per als que estan cansats de grans drames i volen entreteniments que no els tractin d'estúpids.

Jason Sudeikis ha seguit defensant un dels personatges més estimats de la televisió: l'entrenador de moral alcoiana Ted Lasso. Amb un delicat equilibri entre comèdia i drama, el tipus d'humor de la sèrie és al mateix temps naïf i refinat, ple de jocs de paraules, referències culturals i una bona part de fisicalitat.Ted Lasso és un retrat amable de la bondat i del dret a aspirar tan sols a l'empat. En aquesta segona temporada, els secundaris han pogut seguir creixent, de manera que la sèrie ja no depèn tant del fascinant (anti)carisma del seu protagonista i això ha obert la porta a descobrir algunes interpretacions meravelloses, com la de la presidenta del club Rebecca (Hannah Waddingham).

Per a qui? Per als que tenen ganes d'una feel-good comedy d'esperit artesà i enginy resplendent.

¿Es pot fer una sèrie d'adolescents sense provocar vergonya aliena o directament sense personatges insuportables? Sex education ha demostrat que sí i que, a més, es pot millorar en cada nova temporada. Si en la segona entrega vam ser testimonis del naixement d'unes de les escenes de sororitat més boniques dels últims anys, en aquesta hem vist els alumnes de l'Escola Moordale plantar cara a la repressió sexual imposada per una nova directora que, com moltes forces conservadores, no entén la necessitat d'oferir una educació sexual de qualitat als més joves. Sex education potser mai figurarà en les llistes de premis televisius, però ¿qui ho necessita quan tens l'amor incondicional dels espectadors?

Per a qui? Per a espectadors amb esperit juvenil i alliberat.

El matrimoni King orienta la seva sèrie més combativa cap al covid i les derivades racials de la pandèmia. Tot això, mentre l'estimada protagonista –de nou fantàstica Christine Baranski– es topava als morros amb el gran dilema sobre si havia de dimitir del seu càrrec al bufet d'advocats pel fet de ser blanca. La part còmica i folla l'aportava Mandy Patinkin i el seu jutjat improvisat en una fotocopisteria. Però tot i els moments delirants, el missatge era inquietant: allò que començava semblant una reivindicació raonable de la justícia del sentit comú esdevenia una alerta sobre els perills del populisme i l'individualisme.

Per a qui? Per als que agraeixen que els creadors s'arrisquin, tant en els temes com en la posada en escena.

Doneu la benvinguda a Rose Matafeo, la creadora neozelandesa que ha fet que tornem a dir en veu alta (i sense vergonya) que ens encanten les comèdies romàntiques. Starstruck va aterrar a les nostres pantalles a l'octubre i l'enamorament va ser gairebé instantani: els espectadors van caure rendits als peus de la Jessie, una neozelandesa resident a Londres que s'embolica amb un actor famós sense ser gaire conscient de qui és. Matafeo, una autèntica amant del cinema i la screwball comedy, no només ha creat un personatge irresistible sinó que, a més, ha fet una sèrie en què la part romàntica i la part còmica aconsegueixen un equilibri gairebé perfecte.

Per a qui? Per als que creuen que Notting Hill tenia marge de millora.

Ens els primers episodis de WandaVision ens vam témer que tot anés pel pedregar: els homenatges a les sitcoms clàssiques eren interessants però no acabaven de funcionar i si allò era tot el que podia oferir la sèrie era millor retirar-se discretament. Per sort, els que vam perseverar vam acabar gaudint d'una minisèrie de superherois que és un tractat intens sobre el dol i aprendre a deixar anar aquells que estimem però ja no són entre nosaltres. Elisabeth Olsen es confirma com una actriu amb la mà trencada pel patiment, mentre que la fantàstica Kathryn Hahn per fi veu recompensats els seus anys sent la secundària que tothom estima però a qui ningú dona un paper protagonista.

Per a qui? Per a espectadors que no tenen por de descobrir què hi ha darrere d'una sèrie de superherois.

La crítica de sèries de l'ARA Eulàlia Iglesias la va anomenar "una de les millors sèries de l'any", un qualificatiu que li ha valgut l'entrada a aquesta llista. Agafant com a punt de partida motius ja explorats en clàssics de la literatura, la sèrie protagonitzada per Colin Farrell és una històrica de supervivència física però també psicològica. "Encara que el seu aspecte sigui el d'un relat clàssic, aquí hi ha poca acció i, en canvi, molta atmosfera interior. Al llarg de cinc episodis, Haigh ens submergeix a poc a poc en l'estat d'asfíxia emocional del protagonista, a mesura que les tensions al Volunteer augmenten, l'ombra del Mal guanya terreny i les condicions meteorològiques es compliquen", remarcava Iglesias.

Per a qui? Per als que no tenen por d'enfrontar-se als dimonis interiors

Si hi hagués una màquina que transformés ciutats en persones, i hi tiréssim la Nova York més dura, a l'altra banda dels engranatges sortiria Fran Lebowitz. Martin Scorsese la fa seure i passejar per Manhattan, per mostrar la seva vidriòlica mirada. La rapidesa amb què aquesta autora reconvertida en improbable còmica localitza i anihila les collonades que ens envolten diàriament resulta una delícia. Lebowitz és malcarada, impertinent, altiva... però malgrat tot és impossible no admetre que té raó i que "els altres" són, fonamentalment, una nosa. I més encara si has de moure't per una ciutat plena d'hordes de turistes i badocs en general.

Per a qui? Per a la germandat de seriòfils permanentment enfadats amb el món. No esteu sols.

Tot i que la sèrie passa ja per la seva sisena temporada, va ser aquest 2021 quan bona part dels espectadors van descobrir aquest drama policial britànic, centrat en una divisió d'afers interns. Cada capítol té un ritme frenètic, però més pels diàlegs –els interrogatoris són un dels trumfos de Line of duty– que per les escenes d'acció. I la col·lecció de secundaris és també de traca i mocador: Thandy Newton, Stephen Graham, Kelly Macdonald... Potser l'última tanda d'episodis no és la més inspirada, però el lloc al rànquing se'l guanya com a reconeixement per al seu valerós camí, enmig de produccions nord-americanes que li multipliquen per deu el pressupost.

Per a qui? Per als que gaudeixen intentant desxifrar en qui pots confiar i qui te la fotrà per darrere.

En la seva crítica de la sèrie de Steve McQueen, Eulàlia Iglesias assegurava que Small axe entronca amb la tradició britànica de fer de l'audiovisual –cinema i televisió– una eina per agitar la democràcia. El director de 12 años de esclavitud explica amb aquesta antologia –pràcticament cada episodi és una pel·lícula– l'experiència vital de les comunitats d'arrel afrocaribenya instal·lades al Regne Unit, un relat profund i polièdric que neix de l'experiència personal de McQueen.

Per a qui? Per a espectadors amb consciència social.

Tots agenollats davant la reina Kate Winslet. Mare of Easttown es va convertir en la sèrie preferida de tothom a principis d'any gràcies a la sòlida interpretació de Winslet, sense desmerèixer cap dels seus companys, des de Jean Smart, fantàstica en el paper d'una mare que no es calla res, fins a Julianne Nicholson, que torna a demostrar que és una secundària que mai falla. El retrat que Winslet fa d'una detectiu d'un poble de mala mort amb una vida privada convulsa i una trajectòria professional difícil és d'aquells que es recordaran passats els anys. Si encara no l'heu vista, acosteu-vos-hi pel misteri d'un assassinat i quedeu-vos-hi per la descoberta d'una comunitat podrida pels secrets, que és l'element que realment dona cos i empenta a la sèrie.

Per a qui? Per als xafarders que volen saber-ho tot dels seus veïns.

Jessica Chastain i Oscar Isaac. Jessica Chastain i Oscar Isaac. Com que no podem omplir aquest espai només amb els seus noms, direm que aquesta sèrie recull com feia temps que no es veia en pantalla la intimitat d'una parella. La química dels dos protagonistes és intensa i creïble, i fa descendir l'espectador en l'infern d'una relació condemnada a la imperfecció. Aquest ni amb tu ni sense tu és un remake, actualitzant els temes i els rols, de la sèrie homònima d'Ingmar Bergman, amb la qual explorava els seus inferns matrimonials particulars. Ah, i hi surten Jessica Chastain i Oscar Isaac.

Per a qui? Per als fans dels duels actorals amb prou fortalesa per enfrontar-se a les misèries de parella.

¿Recordeu la màquina de convertir ciutats en persones? Si hi tires Nova York també et podria retornar John Wilson, que seria un dels badocs amb qui toparia Lebowitz, mentre ell va gravant mil i un detalls urbans per bastir el seu relat poètic sobre la dificultat d'encaixar en la societat. John Wilson pot semblar un nerd inquietant pel seu banc inesgotable d'imatges, i certament la perspectiva és la d'algú que gaudeix de l'excentricitat i que troba bellesa en els racons més mundans i insospitats. Però també hi ha un punt de mala llet soterrada, que els seus al·lucinants interlocutors semblen no detectar. Passada la sorpresa de la primera temporada, en els nous episodis aquest documentalista refina el discurs i aconsegueix moments sublims, dels que el consagren ja com un autor amb una visió única i potent en la seva delicadesa.

Per a qui? Per als que volen viatjar a Nova York i conèixer de veres la ciutat i els seus habitants, més enllà de Times Square.

La sèrie de la HBO podria haver manllevat el títol de la pel·lícula de Zhang Yimou i rebatejar-se com La casa de les dagues voladores: les converses entre els membres de la família Roy, tots ells candidats al premi al psicòpata de l’any, són una pluja constant de retrets i punyals verbals que mantenen l’espectador en tensió permanent per no perdre cap detall. Des dels seus inicis, els responsables de Succession van deixar clar que en aquesta sèrie no importa tant què hi passa sinó com s'explica el que hi passa, un autèntic regal per als ionquis dels diàlegs esmolats. Pocs retrats més precisos de la misèria humana que els dos últims episodis d’aquesta tercera temporada, un autèntic recital interpretatiu per part de tots els membres del repartiment, des de Jeremy Strong fins a Nicholas Braun. Que intens (i incòmode) veure els rics enfangant-se per aconseguir una mísera parcel·la de poder.

Per a qui? Per als amants de les lluites verbals i les famílies en descomposició.