L'Espanya de la Transició només trontolla a Catalunya
El triomf d'Ada Colau que pronostica el CIS, sumat al procés sobiranista, contrasta amb la resistència de PP i PSOE a l'Estat
MadridHi havia una època, no tan llunyana, en què Catalunya era clau per decantar les victòries del PP i el PSOE a Madrid. Ara, però, les enquestes ens ensenyen dues fotografies amb ben pocs punts de contacte. Dues esferes que es comporten políticament de manera allunyada i posen de manifest que els aires de ruptura només bufen amb força al Principiat. A Espanya, els partits que defensen el model nascut de la Transició resisteixen l'embat de Podem, que perd embranzida, tret de Navarra.
Si el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) es fa realitat, el bipartidisme pot respirar tranquil: el procés constituent espanyol que reclama la nova esquerra alternativa ha perdut nervi. En l'àmbit estatal, el PP de Mariano Rajoy es manté com a primera força, aferrat al discurs econòmic, malgrat els recels interns que aquesta estratègia genera. L'enquesta del CIS, corresponent al mes d'abril, constata que l'atur es manté com el principal maldecap dels espanyols i, en canvi, baixa la inquietud per la corrupció.
Aquest és un escenari que li ve com l'anell al dit al discurs de Mariano Rajoy: la seva convicció és que els ciutadans no els passaran una gran factura pels presumptes casos d'irregularitats del passat –per això la insistència a vendre "exemplaritat" en operacions com la de Rodrigo Rato– i, en canvi, que el PP és percebut per la majoria com el partit que gestiona millor l'economia. El CIS reforça l'equip del carrer Génova i fa més previsible la campanya que comença aquesta mitjanit.
Càstig a qui ha governat
Malgrat que la recuperació no arriba al carrer amb la força que voldrien els conservadors, els populars aguanten en 9 de les 13 comunitats que estan en joc el dia 24. Si això es confirma és un èxit per a Rajoy. Ara bé, li complica l'intent de frenar el debat sobre política de pactes postelectorals fins l'endemà dels comicis. Els 'barons' que veuen penjar d'un fil anomenat Ciutadans la seva continuïtat al poder hauran de mesurar molt bé les crítiques a Albert Rivera, el gran triomfador en aquest escenari. Ell té la clau per apuntalar el règim del 1978, de forma simbòlica a Madrid i al País Valencià. S'acosta un temps de diàleg, de matís i renúncies, una via poc habitual en la política espanyola, tan acostumada al blanc o negre i que les majories absolutes dels últims quatre anys havien reforçat.
L'únic vent de canvi trencador és a Catalunya. Ada Colau és la figura emergent de la nova esquerra amb capacitat real de governar, en contrast amb el Podem de Pablo Iglesias, que cauria a tercera força si avui se celebressin eleccions espanyoles. Aquesta setmana, a Madrid, Colau ha deixat clar que el 24-M ha de ser la primera parada del canvi a l'Estat i, si es compleix aquest escenari, les mirades es giraran –indefectiblement– cap a ella. Tal vegada, més important que un eventual triomf de Barcelona en Comú és la davallada tan notable d'escons de CiU, PSC i PP, els partits que han liderat la ciutat, Catalunya i Espanya en democràcia. El fet és rellevant i, si es produeix, caldrà prendre'n bona nota.
En termes nacionals, el dibuix de l'Ajuntament de la capital catalana que fa el CIS demostra una majoria rotunda en favor del dret a decidir, amb l'entrada de cinc nous regidors per a l'esquerra independentista (ERC i CUP). Si aquestes eleccions han de ser un termòmetre del procés, els resultats de Barcelona evidencien que el sobiranisme –que alguns a Madrid voldrien donar per mort– resisteix.
El lideratge de Sánchez tornarà a ser qüestionat
Podem –que tindria la clau per decantar majories d'esquerra a Extremadura, Astúries i les Illes Balears– serà clau a Navarra, on està empatat amb UPN. Paradoxalment, a la comunitat foral el debat territorial és molt viu i el programa marc autonòmic de la formació ha esquivat fer referència a la qüestió. Amb l'horitzó del 27-S després d'aquests comicis, el partit de Pablo Iglesias, doncs, haurà de reflexionar sobre quins territoris és més fort i la conveniència o no de desdibuixar el compromís amb l'autodeterminació dels pobles.
El PSOE de Pedro Sánchez, segon a les enquestes estatals, resisteix, però el poder territorial no remunta, malgrat que pugui recuperar Extremadura. En un partit aficionat al debat intern, ho tindrà difícil per aturar la discussió sobre el lideratge si, per exemple, la seva operació a Madrid –d'on va apartar Tomás Gómez– no té èxit i a l'Ajuntament cauen a tercera força per sota d'Ahora Madrid. I, a diferència de temps passats, el socialisme espanyol ja no troba en el PSC el salvavides per flotar a l'Estat.
Hi ha, cada cop més, dues fotografies amb ben pocs punts de contacte.
