50 no és un número màgic

PLEBISCIT. Les eleccions del 14 de febrer no seran un plebiscit. I no és una opinió. Segons el diccionari de l’IEC, el plebiscit és “una consulta que l’autoritat política fa a la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general”. Però els comicis que s’acosten tenen l’objectiu de triar els membres d’un Parlament autonòmic; res més. Una altra cosa és que politòlegs i observadors en general facin una lectura plebiscitària del resultat, la qual cosa és del tot legítima. Per tant, si el vot independentista supera el 50% del vot escrutat, es podrà afirmar, amb fonament, que les aspiracions sobiranistes han rebut un impuls important. També és cert que hi haurà altres politòlegs i observadors d’aquí i d’Espanya que trauran importància a la dada, o que intentaran diluir-la parlant de l’abstenció. Hi haurà, doncs, material per omplir tertúlies durant mesos. Una cosa, però, és certa: un vot independentista per damunt del 50% seria un cop moral dins de Catalunya i possiblement també a l’exterior. És un factor que cal aprofitar a fons, si es produeix.

GOVERNAR. Però la victòria en aquest “plebiscit” no afectarà en res la capacitat de la Generalitat per esdevenir un estat. Qui basi la seva campanya en convèncer els votants que, amb el 50% dels vots, la independència caurà com fruita madura estarà enganyant uns electors que ja no són tan il·lusos com fa cinc anys. Per assolir la independència, ja hem après que la via gradualista no funciona; només ens queda la ruptura o el pacte. Però, atenció, això no és un dilema: totes dues opcions demanen, prèviament, l’acumulació de forces, l’excel·lència en la gestió, la lluita antirepressiva, l’afebliment de l’adversari i, quan arribi el moment, la capacitat de mobilitzar un gruix important de la població en exercicis de desobediència. La pretesa guerra discursiva entre JxCat i ERC per aquesta qüestió és pura retòrica electoralista. Tot l’independentisme coneix la veritat, i per això tot el govern català, començant pel president Torra, ha dedicat els últims mesos no pas a les desobediències simbòliques, sinó a lluitar de forma tenaç i prioritària contra la pandèmia i els seus efectes.

COVID. Si s’arriba a aquest 50% dels vots, jo ho celebraré com el primer, però abans de pensar quines expectatives ens obre aquesta fita, em preguntaria com hem arribat fins aquí. Perquè amb centenars de represaliats, amb els líders del Procés fora de joc, amb els partits dividits, amb tots els poders de l’Estat esgrimint la por com a màxim argument polític i amb una taula de diàleg dinamitada abans de néixer pel PSOE i per JxCat, seria certament remarcable que la ciutadania refermés, i eixamplés, el seu suport a l’independentisme. I aquest èxit, si es produeix, haurà tingut a veure amb el sentiment nacional i amb el sentiment de greuge derivat de l’1 d’Octubre, però també amb la constatació que s’ha treballat dur contra el covid, i que el sistema educatiu i sanitari funcionen, sobretot en comparació amb altres territoris que no cal anomenar. Aquest és un factor central, importantíssim, perquè afecta d’igual manera els ciutadans independentistes i els unionistes. La primera obligació de la Generalitat és governar per a tothom. I això vol dir, també, no negar-se per principi a dialogar amb altres formacions que, bo i rebutjant la independència, viuen el conflicte català com una ferida pròpia, encara que la seva dependència de la política espanyola condicioni de forma decisiva el seu capteniment (la qual cosa, per cert, marca el seu sostre electoral).