600 euros per una habitació: “Tothom vol aprofitar-se de la situació”

Barcelona“El problema de l’habitatge no s’està dimensionant bé”. “Les estadístiques oficials no recullen tota la casuística i, per tant, no són fidels a la realitat”. “Hi ha milers de persones vivint rellogades, en infrahabitatges o en pisos i locals insalubres”. Les entitats socials catalanes fa mesos que intenten alçar la veu per fer arribar aquests missatges. Avisen que la bola s’està fent massa grossa i que el parc públic de pisos és alarmantment petit en relació amb la quantitat de gent que necessita ajuda.

Els seus informes, basats en l’experiència pròpia a peu de carrer, constaten que almenys 25.000 persones viuen en situació de sensellarisme a Catalunya. I això no vol dir “viure al carrer”, sense sostre. Vol dir també viure en situacions indignes, en llocs que no es poden considerar una llar. A més, hi ha uns dos milions de persones que tenen problemes relacionats amb l’habitatge.

El Jorge i la seva família ho saben bé. Ell i la seva dona, de 37 anys, i els seus tres fills adolescents van estar vivint durant dos anys i mig –en plena pandèmia– rellogats en una única habitació. “Compartíem l’estança els cinc junts i alhora els espais comuns amb altres famílies. És de les coses més dures que hem viscut a la vida”, afirma aquest pare de família. La crisi sanitària pel covid-19 els va deixar sense opció de treballar i no van trobar cap altra opció. Els havien aconsellat que entressin a ocupar algun pis però ells no van voler “saltar-se la llei”. Malgrat la seva precària situació, l’especulació –que no entén de classes socials– va fer que el seu llogater els arribés a demanar més de 600 euros al mes per l’habitació. “Tothom intenta aprofitar-se de la situació", lamenta el Jorge. "Vam haver de demanar ajuda per poder pagar i no quedar-nos al carrer”, reconeix.

Després de passar per diverses associacions, finalment la Fundació Habitatge Social, que depèn de Càritas, els va oferir un pis amb un lloguer adaptat a la seva situació. “Vaig tornar a néixer”, admet el Jorge, que explica que sent una família immigrant, sense papers ni cap títol universitari convalidat, els era impossible accedir a una feina amb contracte. I els ingressos que aconseguien en negre eren insuficients per pagar “cap pis, per petit que fos”.

“Ara els meus fills tenen un espai propi i tornem a tenir privacitat com a família; i això no té preu”, assegura. “Allà fora hi ha molts casos com el nostre, i pitjors. Nosaltres estàvem destrossats emocionalment, la nostra filla petita encara ara va al psicòleg”, relata. Ara han recuperat la calma i amb aquesta estabilitat ja han solucionat molta burocràcia i han aconseguit els permisos de treball, que els permetran fer un nou pas endavant.

Un generador de pobresa

Aquesta família i l’entitat que els ajuda saben que tornaran a venir nous reptes. El problema més gran ara mateix, expliquen des de l’entitat, és “fer el salt del pis social a un pis del mercat lliure”. “Soc molt conscient que haurem de marxar d’aquí quan siguem capaços de pagar un lloguer, perquè l’objectiu d’aquest pis és que d’altres famílies puguin rebre ajuda”, afegeix el Jorge.

“Estem veient que l’estada als pisos i la sortida dels programes d’ajuda s’estan allargant, i ara, de mitjana, les famílies triguen uns quatre anys i mig en refer-se”, explica Laura Pujol. La portaveu de l’entitat remarca que el salt dels pocs pisos socials que hi ha cap al mercat lliure “encara és un repte impossible per a moltes famílies”. “Podrien pagar 500 o 600 euros, però per aquest preu a l’àrea metropolitana només hi trobes habitacions”, apunta.

“El problema bàsic és que només hi ha un 1,7% de parc públic, i amb això no es pot parar el cop”, explicava el director d’Arrels, Ferran Busquets, la setmana passada. “L’habitatge ja és un generador d’exclusió social de primer ordre”, alertava.

Més de la meitat del sou

Però és que els problemes d’accés ja no es limiten només a les famílies més vulnerables. Els catalans van destinar, de mitjana, el 54% del seu sou brut a pagar el lloguer el 2021. És gairebé un 2% més que l’any anterior, segons l’estudi Relació de salaris i habitatges de lloguer, que creua dades dels portals Infojobs i Fotocasa. I trobar pis s’ha convertit en un repte –tot i que a un altre nivell– també per a la classe mitjana.

El Roger, empresari de 37 anys, fa uns mesos que busca pis a Barcelona i assegura que també ha notat el sotrac del mercat, tot i tenir un bon sou. “Busco pis bàsicament online, i em vaig adonar que, quan van tombar la regulació catalana dels lloguers, els preus es van encarir uns 100 euros en només una setmana”, apunta. Aquest emprenedor percep que “ara hi ha menys oferta en lloguer” i que fins i tot els pisos de cert nivell de preu es lloguen ràpidament. Un cas semblant és el de l’Ander, un jove del Regne Unit que vol instal·lar-se a Barcelona. “M’adono que hi ha molts pisos en mal estat molt sobrevalorats i que, per exemple, aquí tenir una petita terrassa està considerat directament un luxe!”, valora. “Si jo m’estic trobant amb problemes, el que deuen passar les famílies que tenen algun membre a l’atur ha de ser per força desolador”, conclou el Roger.