7/6: La sospita

Miquel Iceta diu que no hi ha res d’irregular ni d’il·legal en el fitxatge del president Montilla per Enagás. I té raó. Però n’hi ha que troben sospitós que Enagás fitxi ara una persona que sent ministre va prendre decisions favorables a l’empresa. Sospiten que hi hagi relació entre les dues coses. Però una societat no pot viure de sospites. I aquí hi ha un problema: Iceta i alguns membres del seu partit (com d’altres) han alimentat durant anys una política de sospita sistemàtica i agra contra alguns dels seus adversaris. Fins i tot utilitzant a fons informes i filtracions de credibilitat més que dubtosa (i només se n’han començat a queixar quan n’han aparegut en contra del seu partit). Si tu alimentes una cultura de la desconfiança sistemàtica, de la sospita contra els altres, no t’ha d’estranyar que un dia o altre es giri contra tu. I no pots considerar legítima la teva sospita contra els altres i desqualificar la sospita dels altres contra tu. ¿Ens posem, doncs, a desconfiar tots de tots i a prohibir qualsevol cosa que pugui ser sospitosa? Certament, hi ha factors que hi conviden. Però una societat fonamentada en la sospita permanent contra tothom esdevé inhabitable. Si totes les decisions poden ser sospitoses, al final ningú no decideix res.