Una absolució que desmunta el relat de la sedició

BarcelonaEl judici oral a la cúpula dels Mossos ja va demostrar que l'acusació de rebel·lió i sedició no s'aguantava, però com que això ja havia passat amb el judici del Procés, ningú –ni tan sols els acusats– es volia fer il·lusions. La notícia de l'absolució de tots ells –des del major Josep Lluís Trapero fins a la intendent Teresa Laplana, passant pels càrrecs del departament Pere Soler i Cèsar Puig– és una magnífica notícia principalment per a ells mateixos, que no es mereixen el calvari que han hagut de passar, sobretot els dos primers, policies de professió i totalment desvinculats de la política. Però les conseqüències de la sentència van molt més enllà: per primera vegada una instància judicial espanyola contradiu obertament el relat de la violència en el procés independentista català i el de la complicitat amb el Govern del cos dels Mossos d'Esquadra.

Aquest va ser el relat dels atestats del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena, que després va fer seus el jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, i finalment es va plasmar, tot i que amb una qualificació penal menor, de rebel·lió a sedició, a la sentència contra els líders polítics i activistes del Procés. La sentència de l'Audiència Nacional redactada per Ramón Sáez Valcárcel desmunta un per un, amb precisió quirúrgica, tant el relat d'una violència concertada com el de la participació dels Mossos. Tot i que no ho diu, de la lectura de la sentència només se'n pot desprendre una conclusió: en el procés sobiranista no hi va haver cap delicte de sedició.

Capítol a part mereix la figura del major Trapero, que de forma clara es va convertir en una peça de caça major tant per a la Guàrdia Civil com per a alguns jutges. Fa feredat que, amb la pràctica de la prova que es va veure al judici, la presidenta del tribunal defensi que se l'ha de condemnar a deu anys de presó per sedició. Concepción Espejel no és una jutge qualsevol, ocupa una magistratura molt important, i tot apunta que la correlació de forces hauria pogut ser desfavorable per al major i la resta d'acusats. D'alguna manera, la sentència i el vot particular venen a representar dues visions oposades de la judicatura: la progressista, amb totes les seves limitacions però amb una visió més oberta de la democràcia, i la conservadora, que es pensa que l'Estat és seu i fa pesar la seva ideologia per damunt de qualsevol altra consideració.

Trapero es va trobar entre dos focs i va intentar fer la seva feina amb professionalitat, i això molts des de l'Estat no l'hi van perdonar i l'hi han volgut fer pagar. Les autoritats catalanes han de trobar ara la manera de rescabalar el major de la millor manera possible, respectant sempre la seva opinió, i aprofitar la sentència per defensar i consolidar encara més el model policial català, que és també obra de Trapero. El cos dels Mossos d'Esquadra ha estat judicialment qüestionat durant tres anys, i ara per fi ha vist com se li feia justícia.