Els abusos de l'exmossèn de Vilobí

Vilobí d'OnyarEl 10 de desembre, mossèn Tomàs va tornar a Vilobí d’Onyar. La seva visita va coincidir amb l’enterrament de la Conxita i va estar-se una estona saludant vells coneguts a l’exterior de l’església. Feia 20 anys que no trepitjava el poble. L’any 1999 va marxar a una casa de repòs a Arbúcies, a pocs quilòmetres de Vilobí, tancant una etapa de 33 anys a la parròquia del municipi. Van ser més de tres dècades durant les quals va abusar de diferents menors. Casos que no es van denunciar, però que van traslladar-se al bisbat de Girona als anys 70 i 80. Ningú no va fer res: el mossèn va seguir al poble.

L’any 1967 va aterrar a Vilobí provinent de l’Escala. Va revolucionar el poble en pocs dies. Era un home enèrgic, que va donar aire fresc a la parròquia i va fer que molts joves s’acostessin a l’església. Va muntar un casal d’estiu, va construir un gimnàs al costat de l’església -va demanar el material per carta directament a un ministre franquista- i va permetre que els joves juguessin al futbolí que tenia a la casa rectorial, on també hi havia un televisor que aplegava gent de totes les edats.

Aquell primer any van començar els abusos. El Joan en va patir durant quatre anys. Durant una temporada passava fins a “dos cops” per setmana. Van ser tocaments genitals que mai van acabar amb masturbació. “Esclar que et marca”, recorda el Joan, que no va arribar a parlar d’aquest tema amb els amics.

Mossèn Tomàs acostumava a cridar els nois i fer-los seure a la seva falda per mirar la televisió. Allí, enmig de la penombra, deixava caure la mà per sota de la cintura del Joan. “No vaig poder sortir-ne fins que em vaig fer gran”, lamenta.

Un segon cas

No va ser l’únic cas d’aquells primers anys. El Josep ho va patir dues vegades. Una, en una excursió amb els amics del poble al Matagalls, i l’altra, al Bell-lloc, un col·legi de l’Opus que s’havia inaugurat l’any 1965 i al qual mossèn Tomàs va estar vinculat trenta anys. El primer cop va ser abans d’enfilar el Montseny. Mentre es dutxava, el mossèn el va estar tocant a la zona genital. El segon cop va ser en una sala del col·legi. “Ell era Déu per als meus pares. No els hi podia dir, tenia por. Abusava dels més indefensos”, recorda. El Josep admet que és una experiència que “et marca” i en la qual, “de tant en tant”, tot i que han passat gairebé 50 anys, encara pensa: “Va fer molt de mal a molta gent”.

El Joan i el Josep no van poder aturar mossèn Tomàs, però hi va haver molts altres intents que es van frustrar per l’actitud dels nens. Al Narcís també li va passar en una excursió al Turó de l’Home, on el mossèn s’enduia els nens una vegada a l’any, alternant les excursions amb la pujada al Matagalls. Mossèn Tomàs va fer-li fregues a la cuixa i de sobte va posar la mà sobre els genitals. “Què fa?”, va preguntar el nen, apartant-se amb un salt. “Sempre que podia es passava; llavors no em va violentar, però amb el pas dels anys ho veus diferent”.

També li va passar al Xavier. Quan el mossèn li va posar la mà a sobre, el nen va empentar-lo i va marxar corrents a casa. “El va marcar per a tota la vida. Trenta anys més tard encara es canviava de vorera quan veia el mossèn”, recorden la seva viuda, la Cinta, i la seva germana, la Neus. Era una altra època, era una família religiosa que tenia en gran estima el mossèn, i el Xavier es va sentir “incomprès”, una càrrega que va arrossegar tota la vida.

El mateix va passar amb l’Albert. Va arribar a casa nerviós i plorant i va explicar als seus pares el que havia intentat mossèn Tomàs. “Estava jugant al sorral, i veure que el pare diu que li aniria a clavar una hòstia al capellà et queda marcat”, recorda la germana.

No va ser l’únic incident que va tenir al poble. Mossèn Tomàs tenia una expressió: “Foc a la màquina”. La utilitzava per demanar als nens que entressin a les cases i agafessin les revistes i els calendaris pornogràfics per -teòricament- cremar-los. Al Joan el van pescar robant una revista en una casa, i quan el pare ho va saber va anar directe al capellà amb una soga a la mà. El Joan recorda que el pare bramava. “El penjaré”, repetia, tot i que la mare va frenar-lo a temps, ja a la porta de l’església. “Aquest incident em va salvar. No em va tocar més enllà de la cuixa, la panxa... Al límit, arran”, diu el Joan.

L’Àngel també té molt present el que li va explicar el seu avi. Era en una zona de pomeres, a prop del riu Onyar, i l’avi -ja mort- va veure mossèn Tomàs amb un nen amb els pantalons descordats. A poc a poc, recorden la majoria de testimonis de l’època, molts nens van anar apartant-se del mossèn i es va perdre aquella sensació d’oberturisme que havia provocat el seu aterratge. Fins al punt que mossèn Tomàs va tapiar la porta de casa seva que donava a la plaça principal del poble i només utilitzava la que sortia directament davant l’església, molt més amagada.

Al poble tothom en parlava. L’Angelines, la seva veïna, ho va preguntar al seu fill gran, que feia d’escolanet. “T’ha passat alguna cosa amb el mossèn?” “A mi, no”, va respondre ell. La mare ho va entendre tot, però va deixar de preguntar.

De fet, al poble ja havien rebut algun avís des de l’Escala. En un dinar al restaurant Ca la Neus de la localitat empordanesa, un parell de veïns van prevenir els representants de Vilobí, entre els quals hi havia gent del consistori. L’ARA ha contactat amb diferents escolanets dels tres anys que mossèn Tomàs va ser a l’Escala i tots parlen de situacions límit, però cap d’abús explícit. Un d’ells, però, recorda com en una sortida al Turó de l’Home, igual que va fer després amb els nens de Vilobí, el mossèn va intentar entrar al bany quan el nen, que tenia uns 10 o 11 anys, es dutxava.

Desenes de veïns de Vilobí -corroborats per seminaristes i professors- han explicat durant l’últim mes l’actitud del mossèn amb ells. La mà a la cuixa, fregant la zona íntima, carícies per sota la samarreta, distinció en la manera de confessar entre els nois i les noies -ells de cara, agenollats davant seu, elles al lateral-, dutxes amb ell present... Situacions que van portar les autoritats municipals a visitar el bisbat de Girona. La primera queixa la va fer arribar l’alcalde Josep Maria Vidal, que hi va anar acompanyat del jutge de pau. Era la dècada dels 70. Cap de les persones que van ser en aquella reunió és viva, tot i que els familiars expliquen que el cas va destapar-se a l’escola. Es va trobar un nen amb els calçotets girats, i després de fer unes quantes preguntes i que aparegués el nom de mossèn Tomàs, van traslladar el tema a l’alcalde. Al poble s’ha fet famosa una frase que hauria dit un càrrec eclesiàstic a la delegació del municipi -“Què voleu, que us n’enviem un que persegueixi les dones?”-, una versió que han recordat una desena de veïns de l’època. Però la família de Vidal no té constància directa d’aquesta expressió.

Nova visita al bisbat

La segona visita al bisbat va ser a principis dels anys 80. La va fer una de les famílies més notables de Vilobí. Dos nens de la família, quan tenien 7 o 8 anys, havien patit situacions incòmodes amb el mossèn. Un dels menors tornava afectat de les classes de catecisme i es despertava neguitós a la nit, espantat. Van demanar que el mossèn marxés del poble, però no va passar res. “Era intocable”, remata el pare de la família. Després de la queixa de la família, l’alcalde de l’època, Ramon Rovira, també va anar al bisbat. El van fer entrar per una porta lateral de la plaça Lledoners, i després de la conversa el bisbe Jaume Camprodon es va comprometre a solucionar-ho. Passaven els mesos i no hi havia novetats. Rovira recorda que va trucar a un responsable del bisbat i la resposta el va deixar glaçat: “Van dir-me que hi havia una sèrie de mossens que ho havien frenat. Li van dir al bisbe: «Si el fas fora sortiran més coses»”.

Tot i la promesa i les queixes, mossèn Tomàs va seguir a Vilobí gairebé dues dècades més. Fonts del bisbat asseguren que no tenen constància de cap denúncia, ni en l’època de Jubany ni durant el mandat de Camprodon. Ni en els arxius oficials ni en els secrets -que poden consultar el bisbe i el vicari- es menciona aquest cas, tot i que admeten que es podria haver tractat informalment.

Qui també va rebre un avís va ser el Col·legi Bell-lloc. El Xevi ho va comunicar al cap d’estudis després que li preguntessin per què els fills no havien fet la comunió. Els va traslladar l’experiència que havia tingut un dels seus fills a Vilobí: un dia, tornant de catecisme, un dels dos germans va dir-li al seu pare mentre anaven en cotxe que mossèn Tomàs tocava la cuixa al seu germà, molt a prop de la zona genital. El germà, més tímid, va confirmar la història, i el catequisme es va acabar de cop. De fet, tot contacte amb mossèn Tomàs es va acabar sobtadament. Al col·legi, però -que ha col·laborat amb la investigació per intentar aclarir els fets-, no tenen constància de cap denúncia.

Mossèn Tomàs s’emportava nens del col·legi a casa seva per passar-hi el cap de setmana. “Abusava, buscava les víctimes dèbils, sabia jugar amb els teus dubtes, que ho veiessis com una cosa normal”, recorda el Martí, que hi va estar a principis dels 80. Els feia entrar d’un en un a la sala on hi havia el televisor -com havia fet amb el Joan- i se’ls posava a la falda mentre els acariciava. El Martí té marcada la dutxa de després de fer esport i jugar amb els nens del poble al palomato, un joc típic de l’època similar al beisbol. “Treu-te la tovallola”, li va dir el mossèn al Martí. Dos o tres nens feien cua despullats davant la banyera de la casa parroquial i ell se’ls mirava a pocs pams. Tornant a Girona en cotxe per retrobar-se amb la família, el Martí va prometre’s que mai més tornaria a casa del mossèn. Tot i això, mai va compartir l’experiència amb la família: “Que el mossèn se t’emportés a casa seva era un privilegi, i més per a persones d’un poble petit com jo”.

Qui et pot veure despullat

L’Albert també recorda el moment que el mossèn els cridava per asseure-se’ls a la falda mentre els feia “petons al coll” i els acariciava. Tenien 11 o 12 anys. “Tenia una obsessió per l’esport: ens feia jugar dos minuts i després la dutxa, amb ell allà, durava molt”, diu l’Albert, recordant que el mossèn tenia una “obsessió” perquè els alumnes del col·legi anessin amb ell a Vilobí. De fet, al poble es va fer famosa una frase que el capellà deia als nens perquè se sentissin còmodes i veiessin aquelles conductes com a normals: “Si et veuen despullat és pecat, però si et veu el metge, els pares o el capellà no passa res”.

També va invitar l’equip d’handbol del Bell-lloc, nois de 13 i 14 anys, a fer una exhibició per als nens del poble. I un dels alumnes, el Francesc, té encara molt present com mossèn Tomàs va fer-li una frega a les cuixes amb esperit de vi. “Allò no era un massatge, mai ningú m’havia fet fregues abans de jugar”, diu. I no tot eren qüestions físiques. Les converses amb el mossèn també eren estranyes per als alumnes del col·legi. “Ens preguntava si ens netejàvem els genitals, si t’abaixaves la pell”, recorda el Jordi.

Durant més de 30 anys mossèn Tomàs va fer i desfer amb els nens del poble i del col·legi sense que ningú pogués frenar-lo. Tothom ho sabia, i mai es va posar fi a una actitud que va turmentar molts d’aquells menors, que ara tenen 50 i 60 anys.