“Per què jo? És la pregunta de la meva vida”

BarcelonaVa plantar-se davant dels jutjats de Girona decidida a fer-ho. L’acompanyava una amiga. Però va ser-ne incapaç. Encara no estava preparada per materialitzar una de les decisions més difícils de la seva vida. La ferida encara era massa recent i va necessitar 15 anys més per sentir-se prou forta per fer el pas. Finalment, aquest dilluns, 24 anys després, la Mireia Hugas va presentar la denúncia per abusos sexuals contra Josep Sors, professor seu a l’Escola Mas Clarà de la Bisbal d’Empordà.

Ho ha fet per tancar definitivament aquest episodi de la seva vida. També ho ha fet per ells. Treballa com a pedagoga en un institut amb adolescents de primer i segon d’ESO, l’edat que ella tenia quan van passar els fets. “Ho faig per ser lleial amb la meva feina. No em fa por explicar als alumnes que vaig patir abusos”, diu amb determinació. I aquest cop no va passar en un centre religiós, com tants i tants altres casos que han anat apareixent últimament. “S’ha de dir, que passa, i que també passa a l’escola pública”.

De fet, va passar amb un professor de l’escola pública, però fora de les instal·lacions del col·legi, en un centre on es feien activitats extraescolars i on la Mireia feia un any que anava dues vegades per setmana a estudiar informàtica. Es van quedar sols i ell va descordar-li els pantalons i li va posar la mà a la zona vaginal. No va poder dir res. Va quedar paralitzada, sense entendre el que passava. Va durar més de quinze minuts, tot i que se li va fer “etern”. Quan va tornar a casa no va poder dir res. “Tenia por que no em creguessin”, lamenta. Al cap de dos dies l’escena es va repetir. Ell tocant-la altra vegada mentre ella es quedava “bloquejada”.

“Una amiga em va trobar plorant i em va preguntar què passava. Li vaig dir que no podia explicar-ho”, recorda. Però quan va arribar a casa va aconseguir verbalitzar-ho. Ho va dir a la seva mare, fent-li prometre abans que no li explicaria res al pare. Al final van acabar compartint-ho amb ell. Impactats pel que els acabava de confessar la seva filla, els pares de la Mireia van anar al col·legi per denunciar els fets. La nena feia dos dies que es creuava amb Sors pels passadissos del col·legi, perquè ell era el professor d’educació física.

Consultats per aquest diari, la direcció del centre d’aquella època explica que van traslladar el tema immediatament tant a l’Ajuntament com al departament d’Ensenyament, que va ser qui va marcar els passos a seguir des d’aquell moment amb la víctima i amb el presumpte abusador. “Va passar fora del centre, nosaltres no hi podíem fer res”, respon una de les responsables escolars. Els pares de la Mireia també van parlar amb un representant d’Ensenyament i se’ls va oferir la possibilitat que la nena canviés de centre, però ella va negar-s’hi. Allà hi tenia els amics.

Vist amb perspectiva, la Mireia lamenta que no es traslladés el cas a la justícia i que la mesura acordada fos fer-lo desaparèixer a ell de manera immediata perquè no coincidissin. El departament d’Ensenyament, que remarca el compromís de tolerància zero amb els abusos, explica que el cas es va arxivar per falta de proves. Per això, quan ella va abandonar el col·legi per anar-se’n a l’institut, ell va poder tornar al centre, on encara treballa.

“Vaig començar a fer vida normal molt ràpid, pensava que estava bé”, diu. A final d’aquell curs fins i tot va anar-se’n amb l’escola a París. Però s’estava enganyant. Ja llavors va haver de sentir comentaris que la culpabilitzaven a ella. “Hi va haver gent que va ser injusta amb mi. Em van arribar a dir «Ets molt de contacte, no hauries de ser així»”. Quan va arribar a l’institut tot va anar a pitjor. Va tenir una depressió i va començar a fer teràpia per sortir-se’n, tot i que no va poder verbalitzar mai el que havia passat. No podia. Va ser “la pitjor època” de la seva vida, explica.

Canvi de vida

Marxar de la Bisbal per anar-se’n a estudiar a Barcelona va suposar un gran canvi. En positiu. Per fi va aconseguir treure el tema en les converses que tenia amb la psicòloga i, a poc a poc, va poder començar a desfer el nus que l’oprimia. Un procés lent que va culminar dilluns, quan va presentar al jutjat de guàrdia de Barcelona la denúncia contra l’exprofessor. Uns dies abans havia agafat forces per contactar amb el despatx de Júlia Humet, de Nèmesi Advocades, i explicar que, per fi, estava preparada per culminar el que no havia pogut fer quan es va plantar davant dels jutjats de Girona.

“Quan ho he escrit m’he sentit culpable. He tingut por de tornar sola a casa. Escriure això va ser molt difícil, no vaig dormir en tota la nit”, explica. Des d’aquell dia del 1995 la persegueix un sentiment de culpabilitat que no s’ha pogut espolsar del tot. “Per què jo? És la pregunta de la meva vida”, diu, neguitosa però alhora convençuda que aquest pas -que anirà acompanyat d’una comunicació a Ensenyament- era una necessitat i una obligació amb tots els nois i noies amb qui comparteix el seu dia a dia dins les aules. “Ens hem de creure més els alumnes”, sentencia, plenament conscient del significat de les seves paraules.