L’acció heroica

Tenim una certa fascinació per la maldat, comprensible quan s’associa a la transgressió. Mae West, diva del cinema clàssic, la reivindicava amb ironia: “Quan soc bona soc molt bona, quan soc dolenta soc millor”. Solia sentenciar, com a dona independent en un món binari, que “les noies bones van al cel, les dolentes a tot arreu”. De la maldat en majúscules el nazisme en va ser, a gran escala, un macabre banc de proves. No és estrany que esperonés els esforços per comprendre la perversió i saber com aïllar-la. Són comptats els individus psicopàtics, intrínsecament malvats. Un de cada cent, segons el psiquiatre Adolf Tobeña. És per això que la psicologia social s’ha endinsat en l’anàlisi dels contextos conductuals que corrompen la humanitat de la immensa majoria. L’estudi de Milgram a la Universitat de Yale als anys seixanta, sobre la propensió a obeir l’autoritat, va xifrar els potencials torturadors en un seixanta-cinc per cent. Esfereïdor.

Els primers treballs sobre el fenomen invers, la psicologia de l’heroisme, són sobre els gentils (no jueus) que van salvar jueus durant el nazisme, a qui es reconeix com a “justos entre les nacions”. Hi havia particulars i empresaris, com Oskar Schindler, però també servidors públics als antípodes del genocida Eichmann, el perfecte funcionari que “només complia ordres”. Entre els resistents hi ha noms com Raoul Wallenberg, cap de la legació sueca a Budapest, que va confegir milers de passaports apòcrifs a jueus, salconduits sense valor administratiu però que feien el fet davant els soldats i els buròcrates nazis. Un altre diplomàtic d’alt rang durant la invasió alemanya, Eduardo Propper, va aixecar la persiana del consolat espanyol a Bordeus i va expedir, contra les instruccions jeràrquiques, desenes de visats per als refugiats que s’amuntegaven a la porta fugint de la persecució. Cap d’aquests valents va ser recompensat. Wallenberg probablement va morir en un gulag rus. Propper es va salvar de les pitjors represàlies, però el ministre Serrano Suñer va estroncar la seva prometedora carrera. L’experiment de la presó de Stanford -una simulació amb assignació de rols de guardians i presoners, en què els primers acaben exercint tota mena d’abusos i vexacions- va aprofundir en l’efecte de l’entorn en la presa de decisions. El seu director, Philip Zimbardo, va començar analitzant què fa que les persones normals actuïn com a dimonis, però va acabar la seva carrera estudiant per què les mateixes persones poden actuar com a herois. En aquesta investigació situacional sobre la banalitat de l’heroisme -contrapart de la de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal- hi tenia interès personal. El professor Zimbardo es va casar amb Christina Maslach, l’assistent que va aturar l’experiment a causa del patiment que infligia als participants; una acció equivalent a la de Joe Darby, que va fer públiques les tortures (en aquest cas reals) als detinguts de la presó iraquiana d’Abu Ghraib per part dels militars americans que els custodiaven. Ni l’una ni l’altre eren superherois, però la seva conducta fou excepcional, ja que corrien riscos professionals i personals. Molt poques persones estan naturalment disposades a dir públicament que “l’emperador va despullat”. Zimbardo conclou que les claus perquè gosem desafiar un sistema injust són dues: la primera, pensar-nos a nosaltres mateixos com a persones actives, disposades a involucrar-nos i a moure’ns de la seguretat de la passivitat i la letargia al risc de dir i de fer; la segona, transformar-nos d’egocèntrics en sociocèntrics. El cinema ens brinda grans referències d’imaginació heroica, des dels jedis de Star Wars a la recreació d’històries reals: La doctora de Brest recull la d’Irène Frachon, metge d’un poblet francès que es va enfrontar i va vèncer el potent laboratori fabricant del Mediator, un fàrmac que va causar la mort de centenars de pacients; o Erin Brockovich, en què l’administrativa ocasional d’un bufet d’advocats destapa la contaminació de l’aigua per part de la totpoderosa PG&E.

La promoció i la propagació de la imaginació heroica es pot fer per diversos camins i en diversos escenaris: família, escola, empreses, institucions. En la majoria d’entorns organitzatius es minimitza sibil·linament o es rebutja frontalment la dissidència. Les institucions democràtiques haurien de garantir el dret a la fragilitat perquè els ciutadans no hagin de convertir la seva quotidianitat en una gesta moral. El sistema hauria d’afavorir que els muntatges com Enron -on els maquillatges comptables i altres pràctiques il·legals eren sobradament coneguts pels brillants directius de la companyia-, l’alquímia financera de Lehman Brothers o Bankia, o el motor trucat de Volkswagen no puguin mantenir-se tant de temps; que les conductes criminals contra el medi ambient o la salut no puguin ser encobertes pels mateixos empleats. No és casual que Ralph Nader -que va encunyar el terme whistleblower (alertador)- sigui un defensor dels drets dels consumidors enfront de les corporacions “rapinyaires”. No en va General Motors el va demandar, sense èxit, per revelar la inseguretat dels seus vehicles. La bona notícia és que s’està construint el marc normatiu que l’activista preconitza, perquè sigui més fàcil desvelar aquesta mena d’abusos. La futura directiva europea de protecció dels alertadors empararà els que denunciïn la corrupció i altres pràctiques contràries a l’interès públic. La vigent directiva sobre secrets comercials deixava una mínima escletxa per garantir la llibertat d’expressió dels periodistes i la recent llei espanyola de secrets empresarials n’ha fet una transposició valenta. Pot evitar que les empreses s’aferrin a la confidencialitat per aturar les denúncies de qualsevol persona sobre irregularitats comeses en el si de la companyia.

Deia Georges Bernanos que “calen molts pròdigs per fer un poble generós, molts indisciplinats per fer un poble lliure i molts joves per fer un poble heroic”.