Per què Joan Baez va cantar Llach al Palau de la Música?

i Liz Castro
20/03/2015
3 min

BarcelonaVaig anar a veure la Joan Baez al Palau ahir al vespre. La seva música era una part fonamental de la meva educació. Vaig aprendre francès per entendre la lletra de dues cançons a 'Wildflower'. Vaig apropar-me al piano per aprendre a tocar la introducció tan maca de 'Both Sides Now'. Però sobretot tinc uns records molt dolços de ma mare, una feminista empedreïda als anys 70, que treballava moltes hores i sempre havia d'assistir a alguna reunió i, només molt de tant en tant, cosa que ho feia més especial encara, agafava una guitarra i cantava. Com a mare, la veig cantant. 'Don't think twice, it's all right'. 'Suzanne'. 'Hey, that's no way to say goodbye'. 'Where have all the flowers gone?'.

A l'institut vaig aprendre 'Donna Donna' i la vaig agafar com una lliçó de vida (també és un bon missatge per als catalans!): "Deixa de queixar-te, diu el pagès, qui t'ha dit que havies de ser tu el vedell? Per què no tens ales per volar, com l'oreneta tan orgullosa i lliure?".

Així, quan vaig llegir al desembre, en un article de l'Ignasi Aragay a l'ARA, que venia la Joan a fer un concert, però ell explicava que en un concert del 1977 a Barcelona ella va confondre l'estima a l'idioma i la cultura catalanes amb una espècie de nacionalisme mal encarat, vaig decidir escriure-li. Confesso que no és la primera vegada que he escrit cartes a compatriotes famosos que no conec. Admeto que segurament no serà l'última.

Li vaig explicar la importància de l'idioma per a la gent aquí, la insistència en la no-violència, la determinació de votar i guanyar la independència d'un Estat que no comprèn el país. Li vaig enviar un exemplar del meu llibre 'What's up with Catalonia?'. Només vaig demanar que tingués en compte que la gent vol que canti en català perquè és el seu idioma, res més complicat.

No va ser fins a finals de febrer que vaig rebre una resposta del seu assistent. Gràcies per la carta i el llibre, l'hi faré arribar. Molt correcte. Llavors una PD especial: "Ets la mateixa Elizabeth Castro que escriu llibres sobre HTML? Tinc dos dels teus llibres, són les meves dues bíblies".

No vaig dormir gaire aquella nit. Aquella PD era una invitació. Li vaig tornar a escriure, descrivint el meu nou llibre, 'Molts granets de sorra', una col·lecció de fotografies que expliquen la varietat increïble d'iniciatives creatives, pacífiques, democràtiques i també alegres que han emprès els catalans per fer sentir les seves veus. Vaig explicar que aquest era just el tipus de moviment del qual la Joan estaria orgullosa de formar part. Li vaig demanar si ens vindria a parlar, a inspirar, a donar-nos ànims.

Aquella nit vaig rebre un mail de la Joan mateixa. No sabeu la il·lusió que em va fer! Va insistir que continua sent no-nacionalista, que ha desitjat un món sense nacions estat des dels 15 anys. Però també deia que entenia "l'emoció i la raó" darrere de la lluita catalana, i ens felicitava pel "coratge i la passió" del nostre moviment. I llavors em va demanar quina cançó podria cantar per demostrar la seva aliança amb la nostra causa.

Una altra nit sense dormir! Quina gran responsabilitat. Volia una cançó coneguda, fàcil de cantar per a un no-català, inspiradora i, sobretot, maca. Després de sentir-la cantada pels meus companys del Cor País Meu, vaig triar 'Més lluny', de Lluís Llach. L'hi vaig traduir i li vaig enviar una versió que havia trobat a YouTube. Em va dir que era preciosa.

Ahir al vespre, quan vam arribar al Palau, vaig rebre un altre mail de la Joan. Havia decidit no cantar la cançó al final; alguns li havien dit que no era prou coneguda. Em va saber molt greu. Vaig fer un últim intent: en un trosset de paper que vaig confiar al senyor de recepció li vaig prometre que el públic cantaria amb ella i que ningú no s'oblidaria d'aquella nit.

Sí que la vam cantar amb ella, i mai no oblidarem quan la Joan Baez va fer servir la música de Lluís Llach per animar-nos a anar més lluny, sempre més lluny.

Després del concert, la Joan ens va convidar a passar darrere de l'escenari per saludar-la. Li vaig portar uns CD de música catalana: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i una compilació d'artistes catalans, entre ells en Llach. Sé que és la música que ens lliga, que ens ajuda a entendre'ns. Potser tindrem una altra sorpresa la pròxima vegada que canti a Catalunya.

stats