Aconseguir un mòbil anònim és tan fàcil com abans del 17-A
La llei obliga a identificar qui compri una targeta SIM, però hi ha diverses opcions per esquivar-la
BarcelonaPer fer servir un telèfon mòbil cal una targeta SIM i, per aconseguir-la, encara que sigui de prepagament, és necessari identificar-se amb el document d’identitat. Així ho marca la llei des del 2007, amb la intenció de facilitar les investigacions policials. Però aquesta mesura de seguretat, que pot ser clau per combatre el terrorisme o el crim organitzat, és fàcil de vulnerar. Aquest diari ho ha comprovat aconseguint un telèfon senzill, capaç d’enviar i rebre trucades i SMS, amb la targeta de prepagament corresponent, per tan sols 23 euros. També ha adquirit un smartphone bàsic i una SIM amb 3GB de dades, per 45 euros en total. En cap cas ha calgut mostrar cap document identificatiu, i les dues targetes s’han registrat amb dades inventades. Tot això s’ha adquirit a pocs metres de la Rambla, on el 17-A Younes Abouyaaqoub va perpetrar un atropellament múltiple en nom de l’integrisme religiós.
El carrer de Sant Pau del barri del Raval és gairebé un centre comercial de la telefonia mòbil, té desenes de botigues on venen targetes SIM, aparells i complements. Però preguntar-hi directament per una targeta de prepagament i especificar que no es vol donar el nom resulta massa evident. Després de tres negatives en aquest carrer, i dues més en locals del carrer de la Unió i al carrer Nou de la Rambla, es fa evident que cal canviar d’estratègia. Al local d’aquest últim carrer, no gaire lluny de la comissaria dels Mossos d’Esquadra, el botiguer, que d’entrada respon dient que no és possible, després afegeix que si li donen un nom, encara que no li ensenyin el DNI, ja n’hi ha prou. “Però el teu [nom], eh?”, afegeix amb un somriure còmplice. Ofereix un paper, un bolígraf per apuntar-hi el nom, cognoms, NIF i data de naixement i, per 10 euros, tramita la compra i el registre d’una SIM de la companyia LlamaYa amb 5 euros de saldo per a trucades i 3 GB de dades. No comprova que les dades puguin ser reals. A les botigues del barri s’hi venen tota mena d’aparells, no costa trobar-hi un ZTE Blade A110, amb el sistema Android, per 35 euros.
Però aconseguir un mòbil registrat amb dades inventades, i per tant anònim, pot ser encara més barat si no es necessita accés a internet. En una altra botiga del carrer de Robadors, amb el mateix mètode del paper i el bolígraf, un dependent ven sense problemes una SIM de Lycamobile sense accés a internet i amb 5 euros de saldo, a més d’un telèfon Alcatel 1054, per 18 euros.
També es pot recórrer a internet. El portal Milanuncios.com és ple d’anuncis classificats com ara els d’un home que s’identifica amb el nom d’Adrián i que ven targetes de prepagament de Lycamobile i Lebara “anònimes” per 8 euros, amb una rebaixa si se’n compren més de cinc. “No necessites cap dada personal”, insisteix a l’anunci. Contactat per l’ARA, diu que accepta pagaments per PayPal, ingrés bancari o transferència i que les envia per correu o missatgeria. En aquest cas pot aconseguir dades de qui compra la SIM -el compte corrent d’origen o per l’adreça d’enviament-, però no demana cap document oficial.
L’organització internacional d’operadores de telefonia mòbil GSMA va elaborar el 2013 un llibre blanc sobre el registre obligatori d’usuaris de targetes SIM de prepagament. Hi reconeixia, ja llavors, que un dels efectes negatius col·laterals de la identificació obligatòria podia ser el “sorgiment de mercats il·legals per a la comercialització de targetes SIM robades o registrades fraudulentament”.
El cas de l’imam de Ripoll
Al líder de la cèl·lula terrorista dels atemptats del 17 d’agost de l’any passat, Abdelbaki es-Satty, li havien punxat el telèfon entre el 19 d’octubre i el 22 de novembre del 2005. Ho va ordenar l’Audiència Nacional, que tenia “sospites fonamentades” de la vinculació del que acabaria sent l’imam de Ripoll amb el grup terrorista Ansar al-Islam. Unes sospites que els investigadors no van poder confirmar. La Policia Nacional va fer aturar la intervenció del telèfon perquè no s’havia aconseguit res “rellevant per a la investigació”. “Entenem que té un altre número telefònic sense que de moment se’n tingui coneixement”, admetien els agents. El segon número de telèfon no es va localitzar, segons es desprèn del sumari del cas. El 2008 un altre informe, aquest de la Guàrdia Civil, va desvincular Es-Satty de la trama de reclutament jihadista que investigaven.
Si, com sospitava la Policia Nacional, Es-Satty tenia un segon telèfon que no van poder localitzar, el número no podia estar registrat a nom seu, perquè si no l’haurien identificat i punxat. El més fàcil és que en aquella època fes anar el possible segon mòbil amb una targeta de prepagament. Abans que s’aprovés la llei 25/2007 de conservació de dades relatives a les comunicacions electròniques no era obligatori que qui en comprés una s’identifiqués. Aquella norma -feta amb els precedents dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què es van utilitzar targetes de prepagament-, ho va canviar. En teoria. Fa anys que se sap que els delinqüents continuen fent servir mòbils registrats amb identitats inventades o d’altres ciutadans. I els atemptats de Barcelona i Cambrils tampoc no han canviat res, ni tan sols al costat de la Rambla.
