L’acordió

Als seus inicis, l’economia era sinònim d’ecologia, que com a tal ni existia. Pensadors com Malthus o Ricardo bàsicament debatien sobre la capacitat de la terra per alimentar una població creixent i distingien entre el producte brut i el net, un cop deduït el consum dels treballadors necessaris per obtenir-lo, i debatien sobre com distribuir aquest producte perquè arribés a tothom.

Un producte “net” que per força era exclusivament agrari, ja que la indústria només transforma i el seu producte mai no és físicament més gran que els inputs que empra, i atès que el comerç simplement intercanvia unes mercaderies per altres. Un producte agrari, doncs, que alhora determinava la màxima població total i, en funció dels treballadors necessaris per obtenir-lo, també determinava els que podien dedicar-se a altres menesters: administració, exèrcit, indústria, construcció, comerç...

El rendiment de la terra i l’eficiència en la seva explotació eren, doncs, la base de la riquesa, la qual va augmentar molt significativament amb una Revolució Industrial que va ser, primer i sobretot, agrària. L’aplicació de noves tècniques i l’ús de màquines multiplicava el producte net i feia necessàries menys mans, que amb el temps trobarien feina i farien créixer la indústria i els serveis.

Alhora, la millora del transport animava el comerç internacional i el producte agrari podia venir de qualsevol lloc; ja no calia produir-lo sinó que n’hi havia prou amb tenir amb què intercanviar-lo. Aparentment, la capacitat de la terra havia deixat de ser un problema, el seu rendiment i eficiència ja no limitava el creixement d’una nació. La mateixa Catalunya, amb una agricultura orogràficament limitada, multiplicava una població que alimentava amb l’intercanvi de manufactures.

Havia canviat el paradigma, el sector agrari deixava de ser un problema central de l’economia i el càlcul del seu producte net, com a base de la riquesa col·lectiva, es veia desplaçat per la renda nacional i, més endavant, pel PIB; és a dir, per la suma del valor afegit incorporat en tota mena de productes i serveis, independentment de la seva naturalesa productiva o extractiva, tangible o intangible.

Una suma que, de fet, també és una multiplicació, ja que quan un treballador consumeix en un bar el PIB afegeix, al seu sou, una part del del cambrer i dels beneficis dels empresaris respectius; per bé que el salari del segon i els beneficis associats surten del primer. I quan el cambrer consumeixi allà on sigui, el PIB afegirà un altre sou i més beneficis, i així successivament. Sense que augmenti el producte físic, el PIB pot augmentar i reflectir multitud de serveis prestats, com si es tractés d’un acordió que s’estira i s’arronsa a partir d’allò imprescindible per viure.

Tanmateix, canvi climàtic i covid-19, ambdós amb origen en una globalització altament contaminant i altament propagadora de malalties i remeis, han tornat a canviar el paradigma. Per descomptat que la Terra té límits més enllà dels quals no és compatible la vida humana i per descomptat que allò essencial no és el PIB sinó l’aliment i la salut de les persones. Les preocupacions dels primers economistes tornen a ser les d’avui: ¿com obtenir prou del que és essencial, de manera compatible amb els límits de la vida humana al planeta, i com distribuir-ho perquè arribi a tothom?

Per sort, plantes i bèsties no es poden aturar. L’aturada econòmica decretada per fer front al covid a penes ha minorat el producte agrari, malgrat que el PIB s’hagi arronsat d’allò més. El que s’ha aturat ha estat la circulació dels diners, que han deixat d’arribar a milers i milers de persones, mentre que altres han estalviat el que no han pogut consumir. I afortunadament les administracions s’han afanyat per redistribuir: avui, prenent prestat per socórrer els sensesou; demà, minimitzant el nombre de sensesou i tornant els préstecs via impostos.

Però com serà, aquest demà? Inevitablement caldrà donar vida a un nou paradigma que serà més semblant al clàssic que al modern. És a dir, maldant per produir de manera sostenible el que és essencial i per redistribuir-ho amb un PIB que sigui el resultat de la màxima ocupació en condicions ben dignes. Dos problemes que en part tenen una solució comuna, perquè per obtenir el mateix producte de manera sostenible cal més feina: bé directament o bé per substituir els ginys de producció, transport, refredament i escalfament amb mitjans elèctrics, i per generar l’energia renovable suficient.

No farem més coses però les farem millor. Al capdavall, el PIB ja fa temps que no sumava més coses. I pel que fa a Catalunya, amb un percentatge de producció i ús d’energies renovables dels més baixos de la Península, faria bé de fer de la necessitat virtut i aprofitar a fons aquesta oportunitat. També la de reduir una dependència agrària que avui porta associada una contaminació insostenible. Fent ambdues coses augmentaria el seu producte “net” i contindria la caiguda del PIB derivada d’un paradigma caduc.