Una activista, al poder a Eslovàquia
Aquest dissabte una activista ecologista i contra les desigualtats, advocada i sense cap experiència política, es convertirà en presidenta d’Eslovàquia. Zuzana Caputová arriba al capdamunt de l’estat empesa per la majoria d’eslovacs, que la van votar el 30 de març. Caputová és l’esperança davant “una gran crisi moral que necessita una presidenta com ella”, en paraules d’Andrej Kiska, el cap de l’estat sortint. Una crisi moral representada per l’assassinat del periodista Ján Kuciak i la seva parella, Martina Kusnírová, abatuts a trets per un pistoler el febrer de l’any passat. Kuciak investigava trames de corrupció que esquitxaven milionaris i gent vinculada al defenestrat primer ministre socialdemòcrata, Robert Fico. També va moure fils que conduïen a la màfia calabresa.
Zuzana Caputová va basar la seva campanya en la memòria del Ján i la Martina, i va saber mobilitzar sectors de la societat gairebé adormits des de les revoltes que el 1989 van provocar la caiguda del comunisme a l’antiga Txecoslovàquia. A Eslovàquia el totalitarisme va ser substituït per una democràcia de baixa intensitat en què el nacionalisme més ranci -heretat dels temps del president-monsenyor Josef Tiso, col·locat per Hitler- es combinava amb les polítiques neoliberals i amb una certa impunitat per a les trames mafioses i policials. Zuzana Caputová ha hagut de moure’s en aquest escenari, culminat pels assassinats del 25 de febrer del 2018, des d’un activisme que, segons les seves pròpies paraules, “busca” el que “uneix” la població, “posant la cooperació per sobre dels interessos personals”. La nova presidenta fuig, doncs, dels etiquetatges ideològics i declara que el liberalisme, en sentit humanista, i el cristianisme, majoritari a Eslovàquia, són compatibles.
Zuzana Caputová és la setena dona de l’Europa postcomunista que ocupa un espai de màxim poder representatiu i/o executiu, i té poc a veure amb les seves predecessores. Potser amb qui té més analogies és amb l’ex primera ministra de Lituània Kazimiera Prunskiene, socialdemòcrata excomunista, que va jugar un paper cabdal en la independència bàltica el 1991. Una altra presidenta lituana, Dalia Grybauskaite, nomenada el 2009, va tenir com a full de ruta els principis de Margaret Thatcher. El mateix que havia tingut des del 1999 la presidenta de Letònia, Vaira Vike-Freiberga, que a més va utilitzar tots els mecanismes constitucionals per impedir el matrimoni de persones del mateix sexe. Un to ideològic semblant al de la presidenta de Croàcia, Kolinda Grabar-Kitarovic, considerada el 2016 una de les dones més poderoses del món per la revista Forbes. El cas més inesperat de dona presidenta a l’Est és el d’Atifete Jahjaga, presidenta de Kosovo el 2011, havent estat cap de la policia. També als Balcans destaca Ana Brnabic, la primera cap del govern de Sèrbia que es va declarar lesbiana.
No és gens exagerat afirmar que Zuzana Caputová és la primera dona de clar perfil feminista que ocupa una presidència a l’Europa postsoviètica. A més de defensar el dret a l’avortament, és una lluitadora pels drets de les persones LGTBI. Que més del 58% dels eslovacs l’hagin votada expressa la seva solidesa i valentia, i dona indicis que alguna cosa ha començat a canviar en les estructures psicosocials eslovaques. Una evolució o mutació que la mateixa presidenta Caputová sintetitza en aquestes paraules: “La meva elecció demostra que és possible no cedir al populisme i guanyar la confiança de la gent sense haver de recórrer ni a un vocabulari agressiu ni als atacs personals”.
