Acudits i prioritats

Un esperpèntic Bartomeu sembla disposat a demostrar que el Barça és “més que un club però menys que un jugador”. L’agost acaba amb un espectacle que entreté el personal però que no ens ha de distreure de l’essencial. En un escenari ple d’incerteses, sota el poder desestabilitzador de la pandèmia, les urgències, sovint carregades de contraindicacions, s’acumulen. En plena esquizofrènia política els partits juren que la seva única prioritat és la salut dels ciutadans però tots utilitzen la confrontació per tapar incompetències. I, tanmateix, voldria assenyalar tres prioritats, entre moltes, que reclamen capacitat de consens.

La primera és assumir tots (governants, docents, alumnes i pares) que l’ensenyament és un dret fonamental i, per tant, una obligació. I que mantenir les escoles obertes és una prioritat, amb les complicitats necessàries per afrontar diligentment situacions delicades. Ens hi juguem el futur d’una generació i de l’ensenyament. Innovar el que calgui, però coneixent la importància capital del factor presencial. Ens fem persones en la relació amb els altres.

La segona és el repartiment adequat dels diners per a la reconstrucció. Els dirigits a l’ocupació i a les persones en situació de vulnerabilitat exigeixen una agilitat en els procediments que fins ara no ha existit, amb retards inacceptables. I la distribució dels fons europeus a projectes requereix màxima transparència i eficiència. Hi ha qui proposa una comissió d’experts independents. La pregunta sempre és la mateixa: ¿independents de qui? Si hem elegit uns governants sembla que, malgrat tot, són ells els que han de decidir, amb el millor assessorament possible. Però la roda dels poders contramajoritaris és aclaparadora.

I la tercera és directament política. En el cas català hi ha un imperatiu moral que ens interpel·la. Un pacte fonamentat sobre una amnistia que retorni a la política el conflicte que el govern del PP va subrogar en el poder judicial. I que permeti sortir de la llarga ressaca de l’octubre del 2017 i reprendre el camí de la política i de la negociació. Tocant de peus a terra i deixant de costat la seqüència de fabulacions que van dur a estavellar-se innecessàriament llavors i que ara semblen reaparèixer amb l’acudit de la confrontació intel·ligent.