Adaptar-se i/o morir

Adaptar-se és morir. O, no exagerem, és una derrota. Fa uns mesos, imaginar el descens de l’Espanyol era una tragèdia. Fa unes setmanes, un gran disgust. Finalment, la desgràcia més gran de les no importants. Avui ja ens pensem com a equip de Segona. Ara mateix, per exemple, sé coses que els anys anteriors ignorava en aquest moment de la temporada. Per exemple, que el Logronyès i el Cartagena han pujat a Segona A. I miro de reüll si l’any que ve competirem amb el Cornellà, amb el Sabadell o amb el Barcelona B. Quan ho faig, sento que em traeixo una mica. El meu jo de fa uns mesos preveia que, en cas que l’Espanyol baixés, m’estaria força temps entre el dol i la indiferència. I no. Segueixo les últimes notícies, connecto amb absurdes rodes de premsa i fins i tot m’han agafat ganes de tenir Vicente Moreno com a entrenador. Unes il·lusions ben tristes.

Adaptar-se és sobreviure. El club -com a empresa i com a comunitat- s’ha d’adaptar a la situació i ho estem fent. No hi ha frase més horriblement cursi que la de Tagore sobre les llàgrimes, el sol i les estrelles. Però és ben certa. I no hi hauria estratègia més equivocada que pensar que, com que som un equip de Primera Divisió, la mateixa naturalesa de les coses ens farà tornar al nostre lloc la temporada vinent. Sempre he pensat que l’Espanyol tenia l’encant i la decadència de l’aristòcrata arruïnat. Com diu el meu amic Ignasi Barba, la de Sarrià era l’única tribuna de futbol a Barcelona on es veien abrics de llana. Però el futbol d’ara no és el d’abans i la goma-2 va enderrocar Sarrià. I jugarem a Segona Divisió. Per tant, toca enfangar-se i re(aprendre) noms de camps oblidats ( “Sorpresa en Las Gaunas” ).

Mentre morim i vivim amb aquesta adaptació, continuem necessitant un pla. Que ha començat amb algun error (Rufete reforçat; Diego López, Javi López i Dídac Vilà renovats) i amb un gran encert: donar el màxim comandament a una única persona: José María Durán. Ni bicefàlies ni lideratges compartits. Màxima autoritat, màxima responsabilitat. Si el món perico no és un incendi ara mateix és perquè tothom confia en Durán. Malgrat Rufete. Malgrat les renovacions. Malgrat que Rafa Marañón -gran ídol i gran persona- no és la solució a la pèrdua d’ànima de l’Espanyol. Malgrat tot això i malgrat tantes altres coses, confiem en el nou conseller delegat. Perquè hi trobem motius (sentit comú, experiència d’èxit, militància perica) i, no ens hem d’enganyar, perquè no tenim més remei.