Adrenalina i glops d'aigua amb sal

BarcelonaEncara no sabia ben bé què havia d'imaginar-me, quan un company periodista em va insinuar que em caldria Biodramina. No tinc cap experiència navegant, fa massa anys que no passo pel Dragon Khan, era una víctima perfecta de les vertiginoses maniobres dels catamarans voladors. No poden tenir un nom més atractiu i més espantador.

La parafernàlia prèvia no ajuda a calmar aquell cuquet emprenyador: 'briefing' accelerat, disfressa impermeable i un document que et recorda que potser estàs sent irresponsable. Però ja que hi ets... Pugem a la zòdiac i en busquem una altra que ens porti a la nostra embarcació. La nostra. Ja en formes part. Fa prou vent, fa massa onades.

M'ofereixen un parell de mans per posar el peu al catamarà, i jo no em puc sentir més pocatraça entre tanta corda i coses que em fa por trepitjar. Arribo, com puc, a la meva xarxa-seient. El Tim m'explica com m'he de posar per emprenyar poc i ens mengem una primera onada. "Nice welcome", li dic. I em somriu. Sonen un parell de botzines i s'inicien diversos comptes enrere. M'aferro a la xarxa i deixo que l'adrenalina em porti. Saltem, el catamarà s'inclina i veig un casc picant a l'aigua, enfonsant-se uns centímetres. Ajusten la vela davantera, pugen i baixen una làmina –J, es diu–, tiben cordes i van de costat a costat, donant-se instruccions.

La cursa ja està en marxa, és al·lucinant! Fem un gir i superem, per l'interior, l''Oman Air'. La cosa està entre ells, nosaltres i els britànics dels 'INEOS Rebels'. Fem una mena de canvi de direcció que jo no sé entendre i tornem a agafar una bona velocitat, amb el Tim passant per davant meu constantment. Soc un destorb. ¿A quina velocitat devem anar? Hi ha moments que veig l'aigua a més de dos metres, crec que volo. Ah, és això, el nom! No soc capaç de detectar si estem assumint molts o pocs riscos, si m'hauria d'haver acomiadat millor. No els conec, però confio en ells. Deu ser defecte d'entrenadora, confiar en els que juguen. No et queda cap altra opció.

Vaig mirant a banda i banda, pensant en la GoPro que porto al casc. ¿Es deu estar gravant tot bé? Creuem l'última boia i el Tim em toca l'espatlla i em diu: "We win it". Ha dit "we" i jo, que en tot cas era una molèstia, m'atribueixo una mica d'aquella victòria. Baixo eufòrica, tan pocatraça com abans, però emocionada, xopa i salada. I preocupada: ¿es deu haver gravat tot bé?