L’adulació al poder i el deteriorament de la democràcia
La política sembla cada cop més volàtil, impredictible: enquestes equivocades, anàlisis errònies en la majoria de mitjans de comunicació. I, mentrestant, un personatge obscè i perillós pel qual no es donava un duro fa poc més d’un any és ara president dels Estats Units. Davant la falta de respostes, els mitjans s’aferren a arguments generalitzadors publicitats tant per periodistes com per acadèmics amb la voluntat d’aportar arguments pretesament clars.
Un dels arguments amb més predicament és el de la postveritat (post-truth en anglès), que definiria una era en què els discursos polítics victoriosos es construeixen a partir de mentides flagrants. I el que és més greu: aquests discursos se’ls apropien determinats grups socials perquè al capdavall no els interessa la realitat sinó allò que s’ajusta millor a les seves pulsions més primitives, a marcs mentals plens de prejudicis ben allunyats del que és tangible.
L’argument de la postveritat té un altre problema afegit, que és el de fonamentar-se en l’assumpció, compartida també per bona part de la ciència política, que un sector de la societat (sobretot aquell votant de classe mitjana-baixa sense formació universitària, espantat per la pèrdua de poder adquisitiu i per un futur incert) pot ser fàcilment manipulat per líders populistes. Es tracta d’un argument que continua en la línia elitista dels grans mitjans de comunicació, compartit per l’establishment, que responsabilitza de l’ascens de l’extrema dreta la demagògia populista de polítics irresponsables i els ciutadans arrauxats, racistes i capsots que els han votat. Així que la postveritat és una etiqueta útil que alleugereix l’angoixa de molts cronistes polítics que entenen la democràcia exclusivament des de les institucions, on el que compta són les intrigues de palau i l’activitat parlamentària, i que mira des de la distància la societat, ignorant els corrents de fons que acaben sent, al capdavall, determinants un cop cada quatre anys.
Aquesta línia argumental entén la societat com un ens passiu, previsible i sense iniciativa en contrast amb l’activitat frenètica de les institucions i el virtuosisme del poder. La falta de distància crítica del poder en legitima les lluites descarnades, els cops baixos i la deshonestedat contra l’adversari i correligionaris. Una lectura que cau en el fetitxisme del poder i que pot explicar, per exemple, la proverbial inacció política de Rajoy com una encertada estratègia (el quietisme) que ha consistit a mantenir el poder durant deu mesos d’interinitat. Una crònica dels estratagemes protagonitzats per polítics mediocres però astuts que utilitzen els mitjans de comunicació i les xarxes socials en la seva lluita pel poder. Polítics que dominen, gràcies a exèrcits de spin doctors, el driblatge curt i líquid de la comunicació política i el tempo de la premsa. Consegüentment, aquest model d’anàlisi acaba per legitimar el cinisme més descarat i s’acabava mimetitzant amb el poder, ignorant el malestar social.
Com a conseqüència d’aquesta falta de reconeixement al malestar social, es fa molt difícil la possibilitat que es formin alternatives il·lustrades i progressistes, i es deixa el camp lliure perquè sigui ocupat per l’irracionalisme reaccionari de l’extrema dreta. D’altra banda, quan es legitima el cinisme propi del poder en majúscules, amb tota la seva falta d’escrúpols cap a qualsevol principi ètic, es reprodueixen valors molt allunyats dels democràtics que deixen un pòsit tòxic que la demagògia d’extrema dreta aprofita hàbilment. De fet, els aduladors del poder ja diuen, ara que Trump és president, que no és tan perillós com semblava, que el poder comporta pragmatisme i que el seu radicalisme era part d’una campanya electoral molt ben dissenyada.
La postveritat no és un invent de Trump, Farage o Orbán, sinó que és producte d’aquest còctel nociu de cinisme, elitisme i liquiditat propi del nostre temps que cert estil de periodisme ha ajudat a legitimar. Aquell que venera un tempo frenètic, més propi del mal periodisme esportiu, que rebutja els contrastos i que se subordina als titulars administrats pels poderosos, i que aporta una mirada plana als problemes socials. Si volem una democràcia més ètica i cívica, comencem per tractar amb distància crítica els estratagemes maquiavèl·lics dels Frank Underwood de torn (House of cards), i procurem entendre els problemes socials i els seus orígens com a part integral de l’anàlisi política. Com les enyorades columnes Del afiler al elefante, de Vázquez Montalbán.
