Deshumanitzar l’adversari
El diagnòstic de Pablo Iglesias sobre el creixement de l’extrema dreta com a conseqüència del Procés no copsa del tot la gravetat de la situació. Més enllà del fet que l’extrema dreta estigui activa, del 155 i dels processos judicials oberts, el que realment esfereeix és que bona part dels entorns polítics, periodístics i intel·lectuals de l’Estat han normalitzat l’antidemocràtica deshumanització de l’independentisme. Segons l’IEC, deshumanitzar és “fer perdre (a algú o alguna cosa) el caràcter humà”. No sé exactament en quin moment s’inicia aquest procés, però crec que el discurs del rei del dia 3 d’octubre en què ignorava els ferits de l’1-O i es dirigia només als catalans no independentistes va obrir definitivament la veda. El discurs del rei ha estat seguit per un in crescendo d’opinions que, per una banda, expressen la befa més grollera i cruel contra els polítics, i, per l’altra, intenten crear imaginaris que deshumanitzen i ridiculitzen l’independentisme en general.
S’han convertit les presons en balnearis i es fan escarnis pornogràfics de la vida dels presos (“la vida monàstica de Junqueras”) o dels sentiments (un destacat cronista d’ El País titulava amb tuf masclista un article sobre Marta Rovira com “la ploramorts del Procés”), entre molts altres exemples. Els instigadors de la deshumanització tenen alguns trets en comú: manifesten un suposat coneixement de causa del que és la presó, i amb un to xulesc i casernari ridiculitzen la falta d’“hombría ” dels presos quan intenten evitar més dies de presó, i converteixen qualsevol reflexió crítica en queixes d’adolescents immadurs que no accepten el càstig. Es podria escriure un assaig només exposant les opinions dirigides a demonitzar l’independentisme i els seus votants. Hi ha un relat, però, que sembla tenir molt èxit, i que és reproduït tant per la premsa de dreta com per la suposadament progressista. És el que explica que, a la Catalunya profunda, a les indòmites comarques de Lleida i Girona, hi ha partides de trabucaires carlistes independentistes. Capsots que es dediquen a amenaçar els ciutadans sensats “constitucionalistes” en entorns socials asfixiants caracteritzats per un anticosmopolitisme militant, on es parla malament el castellà i on si els seus habitants visquessin a Mississipí votarien Trump. Resumint, un món d’indígenes criptofeixistes. Aquesta visió, que té l’origen en els think tanks més conservadors de l’Estat, ha estat adoptada per bona part de la premsa de Madrid i hi ha tingut algun flirteig recent en forma “de provocació” Enric Juliana a La Vanguardia (11-12-2017 i 15-12-2017), que ha rebut una resposta immediata d’Agustí Colomines a El Nacional (14-12-2017).
Aquesta imatge deformada de la Catalunya interior és completada per un corrent d’opinió basat en interpretacions estadístiques tendencioses, que diu que el Procés “és una revolució de rics” i de classes mitjanes amb carreres universitàries. I si a això s’hi afegeix un vernís intel·lectual mitjançant l’apropiació d’escriptors i polítics catalans ja morts (Josep Pla, Tarradellas, Solé i Tura, etc.) i la demonització d’altres (Companys, Doctor Robert, etc.) en articles basats en cites descontextualitzades per desqualificar l’independentisme, tenim la caricatura de l’independentista: carlins a comarques i burgesia explotadora dels “pobres catalans descendents d’andalusos i extremenys” a ciutat, més la tropa de funcionaris de la Generalitat. Acompanyats per l’extrema esquerra violenta antisistema (editorial d’ El País del 14-12-2017) i per un populatxo que segueix cegament, abduït per la immersió lingüística i TV3, uns líders malignes que manifesten un odi proper al nazisme cap a la resta dels espanyols (editorial d’ El País del 17-12-2017).
Dins d’aquest marc de demonització generalitzada es normalitzen els “S’han de desinfectar les ferides abans de tancar-les” de Borrell, l’“¡A por ellos!” d’Albiol o el més subtil “Ara sí que votarem” de Ciutadans, que frivolitza el fet que més de dos milions de persones van anar a votar entre cops de porra.
Desfigurar una opció política no és només un exercici d’humiliació i de mala educació palmària sinó que produeix un pòsit corrosiu que desfà els fonaments del pluralisme democràtic. Quan no hi ha ni un mínim de tolerància ni d’empatia, l’adversari polític deixa de ser un representant legítim de les aspiracions d’una part de la societat amb la qual s’hauria de dialogar per convertir-se en un enemic al qual cal destruir. L’al·lèrgia al pluralisme del “ primero se vence y luego se pacta ” d’Aznar ha estat elevada al quadrat pel “votar per poder continuar liquidant l’independentisme” de l’amenaçadora Sáenz de Santamaría. Un avís per a navegants i un inquietant cant del cigne de la democràcia.