Del deteriorament de la sobirania a l’extrema dreta

PolitòlegLa internacionalització de l'economia posa en entredit la sobirania econòmica de l'estat nació. És un fet quotidià que les polítiques econòmiques estiguin condicionades pels índexs de qualificació de risc de les agències de ràting de Wall Street o per decisions imposades des d'organitzacions internacionals i els seus 'homes de negre'. L'avenç de la lògica de mercat internalitzada per la majoria de governs fa cada cop més difícil l'articulació d'un programa polític democràtic basat en la redistribució de la riquesa en societats més desiguals.

La sobirania pot estar en entredit, però és l'estat nació qui encara proveeix serveis públics, i les vides de la gent estan definides per maneres de viure que han evolucionat de la mà de l’estat nació. La terra importa tot i viure en un món econòmicament cada cop més desterritorialitzat. Per a la majoria, l'estat nació és el marc referencial. L'extrema dreta creix en aquesta contradicció reorientant les pors i les inseguretats existents cap a universos essencialistes forjats des del cultiu del ressentiment.

El retorn de l'essencialisme ens recorda que l'estat nació en les democràcies liberals no és únicament el control sobre un territori i una administració governamental, sinó una formació històrica assentada en una nació política. Una nació política és aquella en què el poder constituent emana directament del poble per materialitzar un projecte polític sovint plasmat en una Constitució que persegueixi l'interès general. El poble com a origen i fi, el poble com a subjecte sobirà. Per tant, una nació política és per definició antioligàrquica i no és sorprenent que el seu adveniment fos en molts casos producte d'una ruptura revolucionària. Un acte fundacional que en si mateix genera un potent univers de progrés que enterra els valors de l’Antic Règim. Un moment que paradoxalment obrí un període de creixement de la desigualtat amb l’adveniment del capitalisme, tal com ens explica Gonzalo Pontón a 'La lucha por la desigualdad' (2017). Només la llarga lluita liderada sobretot pel moviment obrer donarà un significat real al poble com a subjecte sobirà i als valors democràtics i de justícia social que l’acompanyen.

Per tant, la pèrdua de sobirania del present és un retrocés democràtic que buida el significat fundacional de l'estat nació i esmicola algunes de les fites assolides després de dècades de lluita. Què és la llibertat, la fraternitat i la igualtat en la França de Macron quan tota la política econòmica respon a lògiques de mercat i no als interessos dels francesos? Els valors constituents republicans esdevenen figures retòriques, vistoses però buides, com els animals dissecats dels museus de zoologia.

L'extrema dreta aprofita la degradació democràtica per reconfigurar l'estat nació al voltant de noves legitimitats que prometen un horitzó de seguretat reactiu i vertical donant la darrera estocada als ja malmesos valors republicans. Mirin, si no, com el Front Nacional rebutja el llegat de la Revolució Francesa i reagrupa al voltant de nous i vells símbols la llarga tradició conservadora antirepublicana, la nostàlgia colonial i un nou essencialisme blanc racista. Els Demòcrates Suecs actuen amb una lògica semblant apel·lant a una suposada essència escandinava mentre es vanaglorien d’enterrar els valors del socialisme socialdemòcrata.

Aquí vivim una situació comparable encara que no idèntica. Tal com explica José Luis Villacañas a 'Historia del poder político en España' (2015), la Constitució del 1978 representa l'intent més reeixit de la història d'Espanya de construcció d'una nació política a partir d'un poder constituent ampli, encara que no rupturista, en unes circumstàncies històriques difícils. Un èxit aparent que, sobretot de la crisi econòmica ençà, està més que mai en entredit. El marc polític establert a la Constitució del 1978 no només és incapaç de combatre el deteriorament social, sinó que veiem un poder polític patrimonialitzat per unes elits autoritàries que esclafa per qualsevol mitjà qualsevol alternativa, i com la negació de la plurinacionalitat és un actiu polític de primer ordre. Aquestes dues constants històriques profundament reaccionàries i entrelligades que han marcat la història d'Espanya estan ben representades en el realineament desacomplexat del PP i Ciutadans cap a uns principis que volen superar per la dreta la Constitució del 1978 i imposar un estat autoritari, centralitzat i uniformador.

La renúncia dels governs de l'estat nació a lluitar per la seva sobirania econòmica els incapacita per encarnar la sobirania del poble. L'estat nació esdevé, així, una gàbia que empresona la política –avortant una regeneració des de baix– que sembla tenir com a única raó de ser un patriotisme buit que esdevé fàcilment essencialista. Una màquina de generar ressentiment i cinisme que reflota problemes històrics latents. En la seva decadència l'estat nació no sembla que evolucioni cap a formes postnacionals com molts aventuraven, sinó que podria esdevenir el contenidor perfecte per a l'adveniment de l'extrema dreta.

Per canviar aquesta tendència cal combatre tant l’extrema dreta com les forces del mercat que dissolen sobiranies i atomitzen les societats. Aquesta és una lluita colossal que cal lliurar, d'una banda, en el terreny local a través d’un progressisme proper i empàtic que regeneri un teixit cívic i solidari amb els perdedors de la globalització, i que sigui alhora eficaç per combatre la marginació social. Una tasca en què l’estat nació encara pot ser un instrument útil. De l'altra, cal construir en el terreny internacional solidaritats antifeixistes i universalistes que generin una força cívica que pugui acotar els mercats financers dins d’un marc regulador que permeti als pobles tornar a ser subjectes sobirans. Caldran fórmules imaginatives per teixir aliances supranacionals complexes entre governs i societat civil al voltant de l’objectiu, compartit avui per àmplies majories, de garantir un futur de progrés basat en la igualtat i la democràcia.